Selecciona Edició
Connecta’t
Festival Jardins de Pedralbes | Tom Jones

Ballant a les butaques

Entrega total entre els assistents que, tot i que ja tenien uns quants anyets, no van parar quiets ni un moment al ritme de Tom Jones

Tom Jones va tornar a sorprendre dimecres a Barcelona.
Tom Jones va tornar a sorprendre dimecres a Barcelona.

Després de dos anys d'absència, Tom Jones va tornar dimecres a la nit als jardins del Palau Reial de Barcelona per retrobar-se amb el seu públic. Un retrobament apassionat per les dues parts: una passió molt professionalitzada a l'escenari, però passió al cap i a la fi, i una entrega total entre els assistents, que, malgrat que ja tenien uns quants anyets, no van parar quiets ni un moment. Fins i tot hi va haver algun conat de ball avortat per la serietat de l'entorn, en un altre context segur que intervé platea i totes les graderies s'haurien lliurat al plaer de dansar, però dimecres es van conformar a ballar sense moure's de les butaques atiats per uns ritmes tan intemporals com efectius.

I aquest és un dels grans secrets de Tom Jones, la intemporalitat d'una proposta que sonava fresca i contagiosa en la dècada dels seixanta del segle passat i que avui, tots amb força anys més, segueix mantenint totes aquelles virtuts.

L'altre secret –d'aquest mai serem capaços de treure'n l'entrellat– és la veu immensa del baríton gal·lès, que segueix sorprenent als 76 anys per la seva amplitud, els seus matisos i, sobretot, per la seva potència.

El nou concert de Jones a Barcelona va ser gairebé calcat al de fa dos anys. Va començar fort, molt fort, amb un blues incendiari de John Lee Hooker acompanyat només per guitarra i bateria. Un blues que ja va marcar el camí a seguir: Jones va reivindicar una vegada i una altra els millors del gènere versionant Odetta, Blind Willie Johnson, Buster Brown o Billy Boy Arnold per acabar captivant tots els presents amb l'Strange Things de Sister Rosetta Tharpe, que va presentar com un rock and roll-country-blues-gospel amb gotes de boogie-woogie. No hi ha definició millor per al que va ser el concert impossible. Hi va haver blues, molt de blues, servit amb contundència i també rock clàssic i magnífiques versions country (aquest Green green grass of home segueix sonant verd, verd en la seva veu).

Jones també va retre tribut al seu admirat Elvis, va versionar amb substància Leonard Cohen i va recordar la figura de Prince cantant Kiss (de fet, en els últims anys aquesta cançó ha estat sempre als seus concerts, ja la va cantar en aquest mateix escenari ara fa un parell d'anys). I lògicament no hi podien faltar els seus propis records (que són els de milions de persones de tot el món, unes dues mil dimecres a la nit a Barcelona), amb versions rejovenides i hàbilment actualitzades de Delilah, It's not unusual, Thunderball o Sex Bomb.

No hi va faltar res, en noranta minuts Tom Jones va comprimir el seu mig segle llarg de carrera professional i els assistents van reviure amb alegria el seu propi passat vivint-lo (millor seria dir ballant-lo) en present.