La capa d’ozó comença a recuperar-se

Han passat tres dècades d'incertesa des que gairebé tots els països del món van signar el protocol de Mont-real per prohibir els gasos que destrueixen l'ozó atmosfèric, i l'octubre passat l'ensurt va ser important quan el forat d'ozó antàrtic va batre un rècord d'una gravetat inesperada. Però les coses s'han començat a redreçar. Els científics han obtingut proves, per primera vegada, que la capa d'ozó s'està recuperant. Des del 2000, quan va arribar al seu màxim històric (25 milions de quilòmetres quadrats), el forat antàrtic s'ha reduït en 4 milions de quilòmetres quadrats, més o menys la superfície de la Unió Europea (sense el Regne Unit).

Els investigadors també presenten proves que la causa principal de la recuperació ha estat el protocol de Mont-real, és a dir, la prohibició dels compostos orgànics clorats (clorofluorocarbonis, CFC) que s'utilitzaven en la neteja en sec, la refrigeració i els aerosols com desodorants i laques. La substitució d'aquests compostos per altres igualment eficaços però innocus per a l'atmosfera ha estat, per tant, d'una importància cabdal.

Les proves mostren ara que la causa principal de la recuperació ha estat la prohibició dels compostos orgànics clorats (CFC) que s’utilitzaven en la neteja en sec, la refrigeració i els aerosols com desodorants i laques

També hi ha fenòmens naturals que malmeten l'ozó, com la temperatura a les capes altes de l'atmosfera i, sobretot, les erupcions volcàniques. Això ha complicat molt els mesuraments fins ara. De fet, el forat rècord que es va registrar l'octubre passat va ser conseqüència, pensen ara els científics, de l'erupció del volcà Calbuco, al sud de Xile. Els volcans no emeten CFC, però sí una gran quantitat de petites partícules que pugen a l'atmosfera i afavoreixen les reaccions que destrueixen l'ozó.

Susan Solomon, una geòloga del MIT (Massachusetts Institute of Technology, a Boston) que va ser una pionera de la investigació sobre la destrucció de l'ozó fa 30 anys, presenta els resultats a Science amb altres investigadors del Centre Nacional d'Investigació Atmosfèrica, a Boulder, i la Universitat de Leeds, al Regne Unit. El treball combina observacions per globus i satèl·lits amb avançats models matemàtics.

Solomon es mostra exultant. “Ara podem confiar que les coses que hem fet han posat el planeta en el camí de la curació”, diu. “Això diu bastant de nosaltres, no? No som sorprenents els humans, que vam crear una situació i després vam decidir col·lectivament, com a món, que eliminaríem aquestes molècules? Les vam eliminar, i ara estem veient que el planeta respon”.

De fet, el forat rècord que es va registrar a l’octubre passat es va deure, pensen ara els científics, a l’erupció del volcà Calbuco, al sud de Xile 

La pèrdua d'ozó té efectes directes sobre la salut, perquè aquest gas és, a les capes altes de l'atmosfera, la protecció natural més important contra la radiació ultraviolada de la llum solar, que causa càncer de pell, cataractes i danys al sistema immune. Nacions Unides estima que el protocol de Mont-real evitarà dos milions de casos de càncer de pell des de la seva entrada en vigor fins al 2030. La pèrdua d'ozó afecta totes les latituds, però és més greu als pols, i sobretot a l'Antàrtida, que és on es mesura la magnitud del forat.

El forat d'ozó es va descobrir als anys cinquanta, i la seva gravetat es va confirmar als vuitanta. Els mesuraments s'han fet des de llavors els mesos d'octubre, quan la primavera austral genera les condicions òptimes per a la destrucció de l'ozó a les capes altes. Solomon i els seus col·legues mostren ara els avantatges de mesurar-lo al setembre, poc després que l'Antàrtida comenci a sortir del fosc hivern austral. La llum és necessària per a les reaccions que malmeten l'ozó.