Selecciona Edició
Connecta’t

El soc il·legal de la Barceloneta, la ciutat del ‘top manta’

Un dia de supervivència al reducte de la venda il·legal de Barcelona

El soc del top manta del Port Vell de Barcelona funciona com una petita ciutat on tot està caòticament organitzat. Les millors posicions de venda són a tocar del mur que separa el passeig de Joan de Borbó de la marina de luxe. Una tanca que allunya l'ostentació insolent de la riquesa –composta per iots amb helicòpter incorporat– de la supervivència existencial d'immigrants arraconats que sobreviuen gràcies als mil i un trastos que venen sobre les mantes.

La vida en aquest soc comença abans de les nou del matí. Els mateixos ambulants deixen poc lloc a la improvisació. Una passejada prèvia a l'arribada dels manters permet veure l'esquelet del mercat i com han parcel·lat amb cinta adhesiva un laberint de parades. A dos quarts de deu comença el degoteig de venedors. Els Mossos ja han col·locat la furgoneta a l'entrada de la marina de luxe. Avui no podran col·locar-se al tram del moll del Dipòsit (el lloc on es col·loquen els artesans legals que paguen els seus impostos) ni davant dels restaurants de paella i llagosta que hi ha als baixos del Museu d'Història. Els ambulants il·legals fa dies que estan limitats al passeig de Joan de Borbó. En aquesta plaça dura amb vistes als restaurant de guiris i a la novíssima comissaria mixta dels Mossos i la Guàrdia Urbana. “Arribem amb metro, la majoria vivim a la zona del Besòs”, informa un de manters.

La boca de metro de la Barceloneta comença a deixar anar desenes d'homes d'origen africà i pell negra que pugen els esglaons de dos en dos carregats amb estores i maletes. La sortida de l'estació és en massa i a un pas accelerat. “Moltes vegades, la policia ens espera per requisar-nos la mercaderia”, denuncia un ambulant procedent del Camerun. Cadascú sap quina és la seva parada i, normalment, es respecten. El primer: comprovar si els Mossos, la PolicIa Portuària o la Guàrdia Urbana han delimitat una zona on no es pot vendre. “Es col·loquen als millors llocs”, assenyala un altre venedor.

Si hi ha presència policial, com passa aquestes darreres setmanes, no queda més remei que acabar perdut dins del soc del passeig de Joan de Borbó. Allà, entre quatre trossos de cinta aïllant, es col·loca la manta i s'ordena el gènere. Els que venen calçat esportiu estableixen files de parells i colors. Els que porten samarretes les ordenen per equips de futbol. Hi ha molt poques dones. Algunes es dediquen a fer trenes, arrosseguen un mostrari en un cartró de grans dimensions. D'altres venen bijuteria que, per regla general, i ningú sap ben ben per què, és de color blau. A les deu del matí el caos ja s'ha apoderat del mercat i, a banda de les tonalitats de pell, allò que diferencia el lloc d'un mercat dels de tota la vida és que el regateig es duplica i que no se senten crits promocionant el gènere.

Fa molta calor i els venedors s'arremolinen sota para-sols. La majoria porten gorra i molts estan estirats a terra. “Estem en ple ramadà i no podem ni menjar ni beure fins que es pon el sol”, informa Aziz Faye. Aquest senegalès de 33 anys s'ha convertit en un dels portaveus del Sindicat Popular de Manters. No és estrany veure –al costat de compradors amb la pell cremada i olor de protecció solar– venedors que dirigeixen la seva mirada cap a la Meca –gairebé, gairebé, cap a on hi ha l'hotel Vela– i fan les seves oracions al bell mig del carrer”

Mentrestant, alemanys, anglesos… i rossos en general van o vénen a la platja i intenten aconseguir alguna compra compulsiva regatejant als venedors. Al mig, gent vip que condueix Ferraris i d'una riquesa insolent entra als seus iots.

El camí dels turistes s'acaba, però la sobreoferta de venedors deixa l'espai petit. Les mantes serpentegen per trams inimaginables. “A l'hivern som poc més de cent, però ara n'hi ha moltíssims més”, assegura Faye. Els habituals solen ser venedors procedents de l'Àfrica negra i pakistanesos. Avui també hi ha manters de diferents països de Sud-amèrica i fins i tot algunes famílies espanyoles que també s'han apuntat a la supervivència al soc il·legal de la Barceloneta.

A la recerca d’un somni

La vida del portaveu del sindicat és la de perseguir un somni. Va arribar per mar a les illes Canàries i va passar per diversos Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). “Em van deportar, però vaig tornar perquè aspiro a una vida millor”, diu, i jura que aquest és el millor resum de les aspiracions de tots els venedors ambulants. “Així i tot, no és fàcil dur una vida digna perquè la presència policial no ens deixa sobreviure”, admet. Tots tenen la lliçó ben apresa. Asseguren que guanyen 10, 15, 30 euros nets els millors dies.

“No competim amb els comerciants, no venem el mateix, però necessitem una alternativa. Hem proposat a l'Ajuntament tenir un lloc on situar-nos, pagar impostos i no molestar ningú. Però ningú ens ha donat cap resposta”, denuncia Faye.

Comença a caure el dia i els Mossos abandonen les seves posicions. Ha arribat el moment que desenes de manters es traslladin a la zona del moll del Dipòsit i al passadís per on els clients potencials accedeixen als restaurants dels baixos del Museu d'Història. Del no-res, apareixen al soc dones africanes amb un carro. “Ens venen menjar perquè ara podem trencar el dejuni”, informa un manter creient. Les cuineres venen per cèntims unes safates amb pollastre. Després un guineà amb un termo i gots de plàstic ven cafè. Ha arribat el torn dels clients de taló, vestit, camisa, aftersun i copa de xampany. Als iots se celebren festes nocturnes. Si hi ha hagut sort, l'alforja pesa una mica menys. Abans que l'últim metro els retorni a la zona del Besòs, el soc desapareix. En petits grups, desenes de venedors van en direcció a la parada de metro de la Barceloneta. Demà tornarà a ser el dia en què toqui sobreviure.

MÉS INFORMACIÓ