Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Missió complerta

Arriola i Moragas han fumut un clatellot a la meitat de la població i han convertit el governant més gris, moix i insuls del planeta democràtic en un triomfador

No es devien imaginar que les coses sortirien tan bé quan van prendre consciència del perill i van armar una defensa astuta contra els navegants de Podem i les esquerres totes, velles i noves mobilitzacions. La frase famosa del president del Banc de Sabadell s'ha repetit milers de vegades, amb raó, perquè la va pronunciar en públic amb una beneïda innocència casual, gairebé cool, d'amateur de la política. Calia crear un Podem de dretes que corregís el càstig previsible al PP –Ciutadans- i no fes perillosament majoritària l'esquerra, fos el que fos aquesta esquerra. Qualsevol pensaria que el banquer de la publicitat de proximitat i converses íntimes s'havia fet ideòleg, però no era això: era més senzill. Josep Oliu deia en veu alta i sense por, com solen parlar els banquers sòlids i els no sòlids, el temor a una decantació del vot a l’esquerra en plena crisi.

Avui som un país que ha fet un canvi tan fantàstic que presumiblement continuarà governant la dreta, tot i que amb una novetat gasosa i tangible alhora. Haurà de fer-ho amb una majoria que ja no serà absoluta encara que sigui la minoria majoritària del Parlament. Moragas i Arriola o Arriola i Moragas han fumut un clatellot a la meitat de la població i han convertit el governant més gris, moix i insuls del planeta democràtic en un triomfador pletòric i saltironant, enfilat a l'onada eufòrica de la beatitud abacial i espanyolíssima.

Mentre tot es forjava a les urnes i les famílies votaven el diumenge 26 amb les il·lusions intactes, jo continuava hipnotitzat davant de la pantalla d'un AVE cap a Barcelona. Projectaven una pel·lícula, Techo y comida, estrenada a finals del 2015 —tan torbadora com commovedora—. Quietíssim al seient, vaig arribar fins al final sense aire i sense auriculars, llegint els subtítols, enganxat al moment àlgid i demagògic i populista, en què una mare socialment ofegada abraça el seu fill per anunciar-li que l'endemà seran desnonats sense cap pal·liatiu per impagament del lloguer, després d'haver-li tallat l'aigua, la llum, la respiració i l'esperança.

No passa a la Barcelona d'Ada Colau, sinó a Jerez de la Frontera, però és igual. Al fons de l'abraçada, la resta dels mortals celebren disfressats d'espanyols amb samarreta vermella l'èxit de la selecció nacional de futbol i m'imagino que aclamen el gol que va deixar Iniesta descamisat. Espanya havia guanyat el Mundial mentre l'aixafaguitarres del director de Techo y comida, Juan Miguel del Castillo, deixava cruament en primer pla la desolació anguniosa d'una Rocío magníficament interpretada per Natalia de Molina. Acaba la pel·lícula i jo mantinc el meu vot, però confesso una contractura emocional davant del recurs fàcil dels dos plans; deploro l'abús sentimental però empatitzo i llagrimejo amb la violència invisible d'una societat rica.

A la nit les coses han empitjorat decididament i la llum ombrívola es va instal·lant a casa davant del televisor, com si estiguéssim assistint perplexos i per fi desencisats a l'evidència de la bona fortuna de les bones idees. La nova política existeix, i tant que existeix; fins i tot existeix de tal manera que ha servit perquè res substancial canviï en les opcions de poder d'una dreta que ha saquejat la caixa, ha negat una corrupció intravenosa, ha debilitat exponencialment l'Estat del benestar i ha inundat de populisme retòric les pantalles de les cases amb llum, aigua i calefacció.

La fe freda de Rajoy pot ser la que encapçali el reset democràtic sense despentinar-se, encara que salti a la tarima del carrer Génova. La fragmentació de l'esquerra i en particular la bulímica pluralitat d'errors de socialistes i Podem han servit el plat calent de la pau governamental a Rajoy sense aprendre a trobar els llaços polítics del possibilisme.

Sembla que res ha canviat però res és el mateix. Però la Rocío continua clavada en la meva memòria i en el meu desengany, tan lluny dels anuncis de calidesa intimista en blanc i negre del Banc de Sabadell. La pel·li porta un subtítol, per descomptat populista i sentimental, però també incontestable: "I a tu qui et rescata?" Ni idea, la veritat, perquè a aquesta Rocío no la rescata ni Déu. El perill populista s'ha quedat afònic, i pel que sembla torna la pau després de la batalla: l’esquerra a Espanya s’ha deixat robar la cartera.

Jordi Gracia és professor i assagista.