Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un partit molt respectable

De vegades penso que en l’imaginari de la gent ja està gravat a foc que val més corrupte conegut que corrupte per conèixer

L’endemà del Brexit, a Mariano Rajoy li van bufar la consigna perfecta. Amb els referèndums no s’hi juga. Ell la va dictar tal com la hi van dictar. I la cosa va funcionar millor del que s’esperava. Va funcionar tan bé que el Partit Popular va acabar convertint-se en el partit més transversal d’Espanya, excepte a Catalunya. Va posar alguns al seu lloc i a més al cap de poques hores de l’impensable resultat electoral, va exigir “un respecte”.

Això del respecte té molt de suc. (Hi tornaré sobre el Brexit). L’exigència insòlita de respecte la va fer des de la balconada del carrer Gènova, el mateix edifici on un poderós exgerent va estirar la manta fins a descobrir baguls farcits de sobres delictius (alguns dels quals van poder dipositar-se a la butxaca del mateix Rajoy). Va voler dir, sense cap dubte, que el Partit Popular es mereix un respecte tot i les seves corrupteles de llarg a llarg de la nostra benvolguda pell de brau. Es mereix un respecte perquè tot i els seus llargs processos penals a València i Madrid, ningú va poder per si sol apartar-lo del poder. (Només un contuberni d’ultraesquerrans i separatistes incorregibles, va poder apartar-los).

Aquest diumenge Rajoy va tornar a demostrar que si un representa un partit respectable, no hi ha corrupció, ni incompetència que pugui amb ell. De vegades penso que en l’imaginari de la gent ja està gravat a foc que val més corrupte conegut que corrupte per conèixer. Només així s’entén que Rajoy, probablement un dels polítics més mediocres de la democràcia espanyola, pugui guanyar eleccions caigui el que li caigui al seu partit i al país que governa.

La corrupció és una malaltia moral que el neoliberalisme va ajudar a fer global i endèmica

La corrupció és una malaltia moral que el neoliberalisme va ajudar a fer global i endèmica. Existeix una espècie de corrupció de baixa intensitat. Jo em col·loco en un lloc i quan l’ocasió es presenta, col·loco el meu cosí i la meva dona. Si la plena ocupació és un impossible, que el sistema absorbeix sota l’etiqueta d’atur estructural (una cosa així com un 5% assumible pel mateix sistema), caldria començar a pensar que la corrupció zero és un altre impossible.

Fa dos anys, a Bremen, vaig llogar un apartament per quinze dies. Vaig pagar i al cap de pocs dies vaig demanar a l’agència que em prorrogués el lloguer cinc dies més. El primer pagament es va fer sota tots els requisits de transparència i legalitat, però no els cinc dies addicionals, que quan els vaig abonar qui me’l va cobrar no em va estendre cap rebut. El primer pagament va ser fiscalment correcte, però no el segon que es va convertir automàticament i voluntàriament en diner negre. Aquí tenim un cas de corrupció de baixa intensitat.

O estructural. Si el Partit Popular segueix guanyant eleccions enmig de tan ostensible falta de moralitat en la gestió pública, això és perquè la corrupció em fa l’efecte que és metabolitzable. Conec gent que quan sent que Espanya és un país amb un alt grau de corrupció, contesta que Mèxic ho és més. O Itàlia. O Romania. Això et porta a pensar que si no s’arriba a aquests escandalosos límits, la gent (com a mínim la que vota al PP i la que no vota) té perfectament assumit que amb la corrupció actual al nostre país es pot conviure. O comportar.

Torno al Brexit. La declaració del president en funcions va obtenir el propòsit que la va inspirar. Fer por a la gent. I això, infinitament més que la corrupció, sí que obra miracles electorals. Durant molt temps, no només en campanya electoral, el PP es va encarregar de tractar Podem com un partit antisistema, un partit amb perilloses temptacions gregues via Varufakis. Per la seva banda el PSOE no va fer res per desacreditar aquesta paranoia. Ciutadans encara menys. I com que ja sabem que el PP és un partit esponja que pot caçar vots d’aquí i allà (de PSOE, de C’s, fins i tot de Convergència a Catalunya), d’aquí es pot entendre el seu èxit en la recent contesa electoral.

Tampoc va perjudicar el PP les escoltes del Ministeri de l’Interior entre el seu ministre en funcions i el fiscal de Catalunya. El contingut d’aquestes escoltes és vergonyós. Però, no hauríem de preguntar-nos de passada si és un delicte o no gravar una conversa sense permís i difondre-la? La democràcia, i la seva defensa, és veritat, cada dia es compliquen més.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari