Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘joventut’ d’Aznavour enamora a Pedralbes

El cantant en persona, amb 92 anys, ha demostrat una vegada més que l'edat no el venç

Charles Aznavour, durant l'actuació a Barcelona.
Charles Aznavour, durant l'actuació a Barcelona.

Amb un retard mínim, les llums de l’escenari es van il·luminar competint amb les últimes resplendors del vespre. Expectació. Van sortir els vuit músics i, en efecte, després d’ells va aparèixer Charles Aznavour. No es tractava de cap d’aquestes imitacions de Las Vegas que assalten últimament els nostres teatres (fa poc Elvis, d’aquí a uns dies Michael Jackson, Madonna i Rihanna). Real, autèntic, vestit de rigorós negre sense corbata, amb el caminar segur i enarborant un d’aquests somriures que mai arribes a saber si és tendre o diabòlic. Aznavour en persona, noranta-dos anys acabats de fer i demostrant una vegada més que això del calendari no va amb ell.

Per descomptat, el públic de Pedralbes el va rebre dempeus, com l’ocasió es mereixia: calorosa ovació de gala. Un públic, una vegada més, que barrejava procedències i edats (encara que n’hi devia haver pocs per sota dels cinquanta). I sense més ni més Aznavour va començar ficant el dit a la nafra: Les emigrants, però la càrrega social de la cançó va passar pràcticament desapercebuda oculta per l’eufòria del primer contacte, perquè molts, davant l’evident joventut del seu ídol, es fregaven els ulls.

Aznavour ho tenia tot guanyat simplement sent allà, però l’armeni de París no puja a l’escenari per exhibir la seva longevitat sinó per cantar. I ho va fer amb un gust exquisit i una veu que lògicament no és la mateixa però que controla i dosa amb mestratge. En tot moment va seguir sonant a Aznavour.

Va barrejar l’amor i la nostàlgia amb algunes gotes de crítica social i va xerrar amb aquesta proximitat que el caracteritza. Després del segon tema va explicar que s’ajudava amb un teleapuntador (discret però evident) para no oblidar les lletres, va fer broma amb la seva edat i amb la seva veu, va parlar de la intransigència després de successos com els d’Orlando, es va treure la jaqueta mostrant uns enormes tirants vermells, va ballar amb si mateix, va fer un entranyable duo amb la seva filla Katia i va enamorar tots els presents cantant una d’aquestes cançons a les quals posar l’adjectiu d’inoblidables sempre quedarà curt: Mourir d’aimer, La Mamma, Il faut savoir, She, Que c’est triste Venise i, per descomptat, La Bohème que acaba de fer cinquanta anys i va marcar el punt més alt de l’espectacle.

FESTIVAL JARDINS DE PEDRALBES

Charles Aznavour
Jardins del Palau Reial, 25 de juny

Noranta minuts sense bisos (encara que el públic els va reclamar amb insistència) en els quals Aznavour es va mostrar pletòric i que només es van entelar per la seva tossuderia a cantar alguns temes en castellà. En diverses ocasions va lloar el seu traductor, l’aristòcrata Rafael de León, i res a objectar a aquestes traduccions però no és el mateix escoltar Aznavour cantant que sentir-lo llegint les lletres a la pantalla sense una mínima escalfor. Venecia sin ti (cantada així, en castellà) va sonar destenyida quan és una cançó que encara pot posar-li a un la pell de gallina. Llàstima.