Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Sinècdoques, oxímorons...

És conegut, però encara no del tot reconegut, que els nacionalismes són nefastos per a la mateixa nació que els ha fet néixer

Avui sabrem el resultat del Brexit. Avui sabrem si els independentistes, capitanejats per Nigel Farage (un hitlerità a la britànica, fundador del Partit de la Independència del Regne Unit), han caigut a la trampa dels que afalaguen i estimulen l’ego col·lectiu. Com molt bé deia Victor Lapuente a EL PAÍS del diumenge passat, els polítics que guanyen adeptes són els que nodreixen els egoismes dels votants. Això s’ha vist més clar com a conseqüència de la crisi econòmica, però sempre ha estat així. Catalunya n’és un paradigma. És conegut, però encara no del tot reconegut, que els nacionalismes són nefastos per a la mateixa nació que els ha fet néixer.

La famosa frase de Jordi Pujol “Catalunya va bé!” és l’exemple més clar del que pot fer l’astúcia per esmussar la ment a base d’eliminar l’esperit crític, sense el qual no hi ha progrés possible. No era Catalunya el que anava bé; es tractava d’una sinècdoque del tot per la part, perquè el que anava bé, i molt, eren les butxaques de la família Pujol. I les veus crítiques que venien de la resta d’Espanya, segons l’exhonorable, no anaven contra ell, sinó contra Catalunya. Una mena de metonímia. ¿És possible imaginar una barra més grossa usant figures? Doncs sí: la de Marta Ferrusola, que, tractant tots els catalans d’imbècils, va gosar dir aquestes dues semimetàfores estrafent la cara d’una santa: (a) “Nosaltres no tenim ni cinc” i (b) “Nosaltres hem d’anar amb una mà al davant i l’altra al darrere”. Difícilment el cas de la família Pujol hauria estat possible sense un partit nacionalista que excités els egos patriòtics, com era i és encara Convergència, un partit que, afortunadament per al país, va a la deriva total.

Els nacionalismes, d’altra banda, van indefectiblement lligats a la dreta i estan destinats a lluitar entre ells. El PP, el partit espanyol més nacionalista de tots, és naturalment el més anticatalà i el primer artífex de l’independentisme. I viceversa: els independentistes catalans són els primers enemics del PP. Nacionalisme i dreta són dues cares de la mateixa moneda. Per això aquell famós partit que s’anomenava Nacionalistes d’Esquerres és el millor exemple per explicar què és un oxímoron als estudiants de teoria literària.

Ai las! Que lluny que estem de les figures dels discursos de Churchill, de De Gaulle, d’Adenauer, etc. Ara els polítics que sentim no enraonen, més aviat desraonen. Les característiques de quasi tots són l’agressivitat, l’astúcia i la capacitat per amanyagar l’ego dels votants. I justament el que ens cal als votants és fugir dels agressius, dels astuts i dels que grapegen l’egoisme col·lectiu fins a l’orgasme patriòtic. Si votar en blanc no fos afavorir els partits que més detesto, ho faria. Ara bé, això vol dir que hauré d’anar a votar sense la il·lusió que tenia quan ho vaig fer per primera vegada, però ho faré, i no en blanc.