Selecciona Edició
Connecta’t
MARTÍ DOMÍNGUEZ | Escriptor, autor de ‘La sega’, guanyadora de tres premis

“Els autors valencians hem viscut un exili interior absolut”

Martí Domínguez creu que a la població lectora li falta fer-se adulta, hauria de buscar més els relats d'idees

L'escriptor valencià Martí Domínguez.
L'escriptor valencià Martí Domínguez.

Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha sacsejat el panorama literari català amb la seua novel·la La sega, guanyadora del premi de la Crítica Catalana, del premi de la Crítica de Serra d’Or i del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Periodista, escriptor, director de la revista de divulgació científica Mètode a la Universitat de València i col·laborador d’EL PAÍS, Domínguez ha escrit una “novel·la rodona sobre la postguerra i els masovers del Maestrat”. L’autor lamenta que, malgrat la bona rebuda que ha tingut el seu treball, els autors valencians encara pateixen molta invisibilitat en la societat catalana. “Els autors valencians encara som uns outsiders”, assegura.

Pregunta. Esta novel·la trenca amb la seua trajectòria. Fins ara els seus relats tenien com a referència la Il·lustració, el coneixement...

Resposta. És un canvi de registre des del punt de vista temàtic, però no del de les idees que són al darrere. En les meues novel·les, el que m’interessa és el coneixement, la batalla per la integritat intel·lectual, per la lluita per les pròpies idees. L’última novel·la que vaig escriure [EL FRACASSAT]era sobre Cézanne, com a protagonista d’una nova manera d’entendre l’art i de com es resisteix a son pare, que vol que siga banquer com ell. I de com, malgrat això, es manté fidel a ell mateix. En La sega el que jo volia era explorar un poc la violència irracional, la persecució i la matança indiscriminada.

P. I com troba este tema?

R. He arribat a esta novel·la d’una manera inesperada. No sempre escrivim les novel·les que tenim en el cap. En este cas, tot sorgeix del fet que tinc un mas al Penyagolosa[A CASTELLÓ], i que allí hi vaig trobar un màuser, amagat. A partir d’ací vaig tirar del fil i això va donar a esta novel·la, que és un punt i a part però que té moltes de les coses que m’interessen, com la cultura, la natura, el coneixement, el desig de ser, de transcendir.

P. Eixe màuser obre la història oculta dels masovers.

R. En comprar el maset i fer-me del lloc, vaig obrir eixa caixa de Pandora que era la memòria històrica d’allí[EL MAESTRAT]. Ningú vol parlar d’això, perquè és un tema molt complicat del qual hi ha moltes versions. A mi el que em va sobtar va ser com estos morts s’havien silenciat completament. Gent desapareguda, gent enviada a penals durant set o vuit anys, tot això era un tema prohibit del qual no es podia parlar. També vaig entrar al Grup de Memòria Històrica de Castelló i tot això em va servir per a entendre el que hi havia. Realment és una història molt silenciada, que mostra la cara més dura del franquisme.

"Han empudegat la societat amb la qüestió de la identitat valenciana”

P. Hi ha molta diferència entre la veritat oficial i la realitat?

R. El fet que la novel·la la conte en primera persona un xiquet és perquè els masovers eren xiquets de set o vuit anys quan va passar això. Són els últims testimonis amb els quals es pot parlar i això s’està esgotant. Alguns masovers ja han mort i altres ja no tenen el cap lúcid. En poc de temps he vist esta pèrdua de patrimoni de la memòria, que també m’interessa des del punt de vista lingüístic. La novel·la són moltes coses, per descomptat la història de postguerra, però també el món dels masovers. Hi ha una visió costumista d’aquella època, que era una època feliç fins que varen patir la repressió. Als arxius tens la versió de la Guàrdia Civil. És una realitat totalment manipulada per a cobrir-se les esquenes i justificar la matança d’estes persones que eren absolutament innocents. Alguns havien venut un pernil o una fogassa de pa al maquis, primer contents, després amb por. Si venia el maquis i no baixaves a Castelló a denunciar-los, igual venia la Guàrdia Civil i et matava pel camí. Però si els denunciaves, igual venia el maquis l’endemà i també et pelava.

P. No li agrada que classifiquen La sega com una novel·la de la Guerra Civil...

R. M’ha sobtat que ho diguin. Hi ha un deix de menyspreu, de cansament. El que jo conte a la novel·la és totalment nou, desconegut. Per a mi ha estat una sorpresa que, al mateix temps, aprofundeix molt en la repressió franquista. He descobert masovers represaliats per la Guàrdia Civil, soterrats en un fossat comú, exhumats sense consentiment dels familiars i enviats al Valle de los Caídos. Això és bestial. Això qui ho ha contat? Hi ha una actitud en el país de no voler reflexionar sobre esta història, d’oblidar-ho.

P. L’ha sorprés la bona acollida que ha tingut esta novel·la?

R. És una novel·la de la qual estic content. M’ha costat molt de temps trobar el to. He fet moltes versions per saber el que volia. Entenc la bona acollida perquè és una novel·la que toca de més prop que El fracassat o que El retorn de Voltaire. Des del punt de vista literari pot arribar més al lector, però a mi m’agraden totes les meues novel·les. Crec que l’anterior és una novel·la fantàstica, dels primers anys de Cézanne, però crec que a la societat lectora li falta fer-se un poc adulta. Busquen este tipus de relat, més que els relats d’idees o de la gran cultura europea.

P. Com veu la salut de la literatura valenciana?

R. La veig molt bé. Crec que estem aconseguint tindre certa presència amb Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Raquel Ricart, que té un valencià espectacular, Anna Moner... Tenim un bon nivell literari per al temps de foscor que hem passat. Nosaltres hem viscut un exili interior absolut, som fills d’anys de repressió brutal, on escriure en català era una actitud mal vista i minoritària. Té molt de mèrit i sóc molt optimista perquè veig altres autors com Xavi Aliaga i altra gent jove que està ací.

P. Ara falta que estiguin acompanyats pels lectors...

R. És clar, pels lectors i per les mateixes institucions. Voldria que es notaren un poc més les complicitats. Jo no les he notat gaire. Arran dels premis he tingut alguna felicitació institucional, però podria haver-hi més alegria, més comboi. Tot el que siga ajudar a vendre la novel·la ajuda a seguir publicant. A voltes la gent pensa que és una qüestió de rèdit econòmic, i això és fals. El que demanem és vendre llibres per a poder seguir publicant.

P. I què caldria?

R. Necessitem que els mitjans valencians donen suport a estes novel·les que han tingut més ressò a Barcelona que a València. Estem escrivint per allí, quan es tracta de fets que han passat ací. No es tracta de queixar-se, sinó de fer un diagnòstic d’una societat que està molt castellanitzada, i això no hauria de ser. De tota manera també hi ha gent molt entusiasta que t’ajuda a seguir.

P. Sembla que no és molt optimista amb el canvi polític enregistrat a València...

R. De moment, no. Crec que la gent ha de canviar el xip. Hi ha com un tabú a llegir en valencià. A la societat valenciana l’han empudegat amb la qüestió de la identitat valenciana i cada vegada que vénen eleccions tornem a l’anticatalanisme i a la mateixa història, i això ens ha conduït a un país desestructurat políticament on uns pocavergonyes han desfet el país. Cal tornar al sentit comú: tenim dues llengües, aprofitem-les.

 

‘Outsiders’ a Catalunya

Martí Domínguez és prou conegut no sols a València, sinó també a Catalunya, però tot i així és conscient que no tots els seus companys tenen la mateixa visibilitat al Principat. Per això, a la pregunta de com tracten el públic en general i el món editorial català els autors valencians, respon amb les idees molt clares. “A València tenim autors molt valuosos, que estan fent una tasca de primer nivell, a banda d’autors consagrats com el mateix Joan Francesc Mira o Ferran Torrent; però la veritat és que encara tenim molta invisibilitat en la societat i en els mitjans catalans”.

Una part de l’explicació té raons econòmiques. “A poc a poc l’editor ha anat tancant el focus sobre Barcelona. Hui, si ets lleidatà ho tens tan difícil com si eres valencià, i això és una pèrdua important en tots els aspectes, no només per a la cultura catalana, sinó també per als enregistraments lingüístics. Jo, en les meues novel·les, mantinc el meu català occidental, faig que els meus personatges parlen la meua variant lingüística i no he trobat problemes. Este nivell està superat, però el que resulta més difícil és tindre visibilitat, perquè els autors valencians encara som uns outsiders”.