Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Sobredosi

Decència i compassió són les virtuts tàcites de Martí Gómez; així es veu en les memòries

Josep Martí Gómez.
Josep Martí Gómez.

Està tan apedaçada i “desordenada”, aquesta crònica que és El oficio más hermoso del mundo, que sospites que és massa maldestra per ser bona. Passa ben a l’inrevés. Està feta amb poca cura, errors fàctics, errades tipogràfiques i un desmenjament mandrós, però és irresistible pel que explica, per com ho explica i per qui ho explica. La vella estirp del periodisme de taula i carrer trepitjat sura en tot moment, i només de vegades treu el nas l’angoixa melancòlica de veure morir avui, a les redaccions clíniques i silencioses dels diaris, el periodisme de reportatge, carrer, brega, confidents i investigació.

Però passa poc i, en tot cas, la conversa que tanca el llibre entre el mateix Josep Martí Gómez, el seu soci històric Josep Ramoneda, Javier del Pino (amb qui fa A vivir que son dos días a la SER) i Jordi Évole introdueix una barreja d’expectatives favorables i de depressiva perspectiva sobre la transformació del periodisme, les dificultats d’adaptació i el menysteniment de la investigació. Tots tres vénen a concloure que no hi ha cap risc de desaparició del bon periodisme, però ningú sap com s’haurà de finançar ni tampoc saben trobar les empreses de mitjans disposades a facilitar la plena independència dels redactors i a optimitzar les vocacions joves sense lumpenproletaritzar-los, encara que pocs d’ells somiïn en premsa escrita.

Però cap dels interlocutors té res d’il·lús ni de catastrofista. Tampoc Martí Gómez, malgrat que senti que “el periodista está hibernado. No hace calle. Ha caído en la fascinación del ordenador e internet”. La seva és una barreja d’escepticisme pletòric i esperança voluntarista, i és així com evoca talls i episodis de la seva vida de reporter, entrevistador i corresponsal des del paleolític superior —principis dels seixanta— fins a l’era d’internet. Té la virtut de fer reviure en dos traços i mig diàleg la innocència de la criatura que entra en un diari sense saber-ne res —al Mediterráneo de Castelló, perquè ell és de Morella, nascut el 1937—, i després encadena El Correo Catalán, el llegendari Tele/eXpres de Manuel Ibáñez Escofet, El País i La Vanguardia, sense amagar retrats en cru —“el diario de los Godó, siempre apostando por los ganadores”—, mentre trava unes quantes amistats fonamentals que no han arribat fins avui. Ja no hi és de fa anys Manuel Vázquez Montalbán —amb qui va viure el risc real i la festa crònica de Por Favor, amb Juan Marsé—, ni Josep Maria Huertas Claveria, però de tots dos ofereix retrats tan viscuts que semblen vius, en particular el de Huertas. Però també una pila de semblances potents, i en destaco la franquesa colpidora de Teresa Pàmies i la vida clandestina, la desarmant síntesi sobre Carmen Díez de Rivera i els sabotatges de l’amor de qui va ser mà dreta d’Adolfo Suárez, o sobre la ferum tòxica dels GAL, quan ETA ja no era “respaldada por la complicidad o el silencio de gran parte de la sociedad, tanto vasca como española”, però ho havia estat.

No és un llibre de secrets i confidències, però en va ple, de secrets i confidències: Pedro Arriola surt com el responsable intel·lectual de dilapidar cent milions de pessetes per neutralitzar un projecte del llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch, mentre el negociat sentimental i eròtic del rei Joan Carles era el pa de cada dia a les redaccions, callades, tal com moltes callaven —“lo cómodo era callar”— sobre les potineries d’Estat de Jordi Pujol.

Decència i compassió podrien ser les virtuts tàcites d’aquest reporter que ha escoltat coses que no podia dir i no les ha dit, de vegades per decència i de vegades per compassió. Potser és aquesta secreta administració de les veritats el que dóna una pàtina insuperable al capítol més potent del llibre, encara que desordenat, perquè té a veure amb el coneixement directe, viscut, paït i patit, de les víctimes, la carnassa humana, els marginats i desvalguts, els perdedors integrals: els successos de cada dia tractats com històries amb vides reals, amb mals reals que queden esborrats en dos dies però que han ensorrat la vida d’algú. Per això el retrat del món de la justícia és magistral en un llibre ple de pàgines poderoses i de poderosos com el ministre Francisco Fernández Ordóñez (“Paco”) i les seves filtracions, retrats i històries reals dels càstigs a Carlos Jiménez Villarejo i a José María Mena, inclosa la llarga memòria de l’autor sobre terroristes verbals i astuts polítics com el president Tarradellas: sobredosi de realitat sense especulació ni cofoisme.

EL OFICIO MÁS HERMOSO DEL MUNDO. UNA DESORDENADA CRÓNICA PERSONAL

José Martí Gómez

Clave Intelectual

384 pàgines. 19,50 euros