Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Artistes dones i ‘queer’

Lliçons de Londres: la Tate Modern privilegiarà a partir d'ara les artistes i la Tate Britain prepara l'exposició ‘Queer British Art’

Lliçons capdavanteres de Londres sobre museus i les seves col·leccions i exposicions, que sempre les veuen venir en assumptes clau de política cultural contemporània. Mentre el Centre Pompidou, en un París commocionat per vagues i polítiques autoritàries, mira cap al passat amb l'exposició dedicada a la generació beat inaugurada aquest mateix dimecres, a la capital britànica regirada entre el leave i el remain la nova Tate Modern obria les portes amb una nova ostentació arquitectònica i dirigida per una dona per primera vegada en la seva curta però influent història. Inaugurada amb el segle, la Tate està guiada ara per Frances Morris, brillant historiadora de l'art i acreditada curadora d'exposicions que assegura que, en efecte, ha arribat l'hora de les dones artistes en sales permanents, en el relat de l'art al segle XXI.

L'antiga fàbrica a la vora del Tàmesi reconvertida en catedral laica de l'art irradia consignes i tendències a tots les altres parròquies. És probablement el més freqüentat dels museus d'art contemporani, aquest art complex de veure i d'exposar, en què directors i comissaris es juguen reputacions i la salut (que l'hi preguntin a Vicent Todolí, set anys director) i dóna tantes alegries al mercat d'inversions. Incís: l'art avui és un valor més segur que l'or; és per això potser que la nova Tate sembla cada vegada més un edifici de la City?

El cas és que 143.000 persones van anar el cap de setmana passat a la inauguració de la nova Tate Modern. I es van aturar, més o menys temps, a la sala d'artistes, espai permanent i alhora rotatori, dedicada per començar a Louise Bourgeois (1911-2010), escultora de la sexualitat i la memòria. La nova directora seguirà per aquí. En declaracions recents a Pablo Guimón en aquest diari afirma que respecte a l'art de les dones encara queda "moltíssim" per fer. "No és que sapiguem el que hi ha i es tracti només de treure-ho a la llum. Cada dia pots fer grans descobriments sobre dones que han estat ignorades. Hi havia moltes dones fent art al segle XX i moltes no encaixaven en les convencions de la pràctica canònica. Podien utilitzar altres mitjans, abordar els temes d'una altra manera. Eren als marges i, en un món sense centre, tots els artistes als marges de sobte són rellevants".

El punt nodal és aquest: la falta de centre. A veure si ens assabentem per aquí, la veritat, que en assumptes museístics estem més aviat cèntrics i centrats com si res no hagués passat des del segle XIX. Parlem de mostrar de manera permanent a les sales dels museus l'art de les dones, no de fer de tant en tant una exposició, que s'agraeix, sens dubte, però amb la qual no n'hi ha prou.

De la mateixa manera, i tot i que té més sentit a Londres que en altres llocs, per ser la capital britànica tan illenca, la nova directora afirma que ampliarà també l'altre sentit del concepte de marges: el territorial, l'art d'altres contextos. No és estrany que s'ho proposi una feminista com és Morris, que es presenta com a tal. A la fi, la moguda feminista en art va suposar en els 70 l'inici del reconeixement de les majories i les minories de gènere, de raça, de lloc al mapa, desdenyades fins aleshores per historiadors, experts, etc. Cosa que va canviar l'art al màxim. "Tots hi veiem amb ulls de gènere", argumenta la Morris. Cal repetir-ho quan tanta gent instal·lada en el nostre cèntric i centrat centre de l'esfera pública insisteix que la mirada atén els gèneres gramaticals, però no els sexuals. Ui, és que parlar d'això és tan lleig... Però no ho és per a molts públics, i menys en qüestions culturals. Els públics de gènere són dels més actius del lleure cultural.

Ho sap la Tate Britain, la part del museu que es manté al Milbank de sempre i que està destinada a l'art exclusivament britànic. Ara està preparant l'exposició Art Queer Britànic, que es veurà l'any que ve. Per recordar el mig segle que ser homosexual a la Gran Bretanya no està criminalitzat per la llei. Només fa cinquanta anys, des del 1967. L'exposició va dels prerafaelites a Francis Bacon i inclourà obres de Sargent, Dora Carrington i Hockney, entre d'altres. Obres íntimes i molt personals es veuran al costat de les reconegudes pel cànon.

Un cànon, un relat de la història de l'art amb les costures trencades i que està sent revisat, que no recosit, per tots els costats. Avís per a navegants desorientats, des de Londres.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.