Selecciona Edició
Connecta’t

Actors, autors i monstres amfibis

L’escriptor Albert Sánchez Piñol visita el rodatge de l’adaptació de la seva primera novel·la, ‘La pell freda’, traduïda a 37 llengües

Moments del rodatge de 'La pell freda', i de la visita al plató de Sánchez Piñol.
Moments del rodatge de 'La pell freda', i de la visita al plató de Sánchez Piñol.

L’escriptor no pot contenir l’excitació: “Però si aquest tipus el vaig escriure jo”. L’actor Ray Stevenson passeja el seu metre noranta-tres i el seu aspecte de nàufrag per una nau de la madrilenya localitat de Fuente el Saz de Jarama. Cabells llargs i hirsuts, roba espellifada. Només hi ha dues coses que desentonen amb la indumentària d’entreguerres en què es localitza la pel·lícula que està rodant, i les dues són a la seva mà dreta. Un anell d’or amb un 13 en números romans (que des que la sèrie Roma el va catapultar a la fama mai es treu) i un llibre. El llibre és La pell freda, i el seu autor l’hi acaba de regalar. Acompanyem Albert Sánchez Piñol a la visita que fa al rodatge de La pell freda, adaptació de la seva novel·la La pell freda, (La Campana, 2002), que protagonitzen Stevenson, David Oakes i l’espanyola Aura Garrido.

La pell freda, traduïda a 37 llengües, narra la història d’un home que fuig. D’un refugi en una illa solitària i de la relació entre el protagonista i un faroner esquiu, condemnats a ajudar-se per sobreviure a l’atac d’unes criatures blavoses i amfíbies que assetgen l’illa perduda.

La novel·la que va escriure fa 14 anys ocupa avui unes 150 persones que dins d’una nau poleixen les finestres d’una caseta, mouen cables, col·loquen llums o assagen a les ordres del director francès Xavier Gens (Hitman, Aislados), sota una llum groga que sembla treta d’un quadre de Caravaggio. Sánchez Piñol es passeja avui entre els decorats (dissenyats per l’oscaritzat Gil Parrondo, a qui la pel·lícula va treure de la jubilació amb 95 anys). En veure’s, Gens i Piñol es fan una abraçada còmplice mentre de fons algú crida “Silenci”. “És com imaginaves?”, li pregunta el director. “Sí”, respon l’escriptor assentint amb un somriure, abans de posar-se darrere del director i veure com, dins d’un far tallat en secció, els actors es posen a interpretar.

Aura Garrido, caracteritzada com Aneris, i el director, Xavier Gens. ampliar foto
Aura Garrido, caracteritzada com Aneris, i el director, Xavier Gens.

“El guió atrapa l’essència del relat”, confessa Piñol. "Fins i tot és més nítid que el que jo imaginava. Molts caps pensant alhora introdueixen en la teva idea detalls que a mi se m’escapen", diu després, passejant la vista pels detalls de l’interior del far. Ampolles trencades, xarxes penjants, una mandíbula blanca de tauró. En el combo on els productors veuen en temps real l’enquadrament que les càmeres estan gravant hi ha avui uns cascos extra amb el nom d’Albert. El silenci es fa i la veu aspra de Stevenson se sent a cada racó de la nau. “I com sap que no són males herbes?”, li etziba al personatge d’Oakes. Stevenson poleix bales i arregla un cinturó de cuir mentre el seu company prepara infusions d’herbes. “He vist tres vegades la sèrie Roma. En Ray és un home imponent, amb molta presència", explica l’escriptor. “Temia que es mengés l’actor que li posessin al davant. Però David aguanta la seva rèplica perfectament. El que m’espanta més és ella”.

Al costat de Stevenson i Oakes es mou, una mica maldestre i una mica gata, Aura Garrido. O alguna cosa semblant a ella. És Aneris, una de les criatures amfíbies, que estableix una curiosa relació amb els dos protagonistes i detona la posterior acció de la novel·la i la pel·lícula. Per interpretar-la, Garrido ha de passar cada dia per una sessió de maquillatge d’entre sis i vuit hores. “Jo el que he intentat és tractar aquest personatge com qualsevol altre”, explica l’actriu en el seu camerino, sota el maquillatge blau que només deixa veure els seus enormes ulls verd jade. “Buscar la seva dignitat, el seu cor. No tractar-la com si fos una bestiola”, explica. Perquè la clau de tot radica en si és o no una bestiola, el cor d’una novel·la que ha triomfat per un subtext que neix molt lluny de l’illa en la qual la situen les seves pàgines.

Pàgines mutilades

En la seva traducció americana, el passat del protagonista com a rebel de l’IRA va ser mutilat. Era el 2002, i tot el que sonés a terrorisme estava vetat als Estats Units. Una cosa que avui lamenta l’escriptor. “Era un escriptor jove i ho vaig acceptar. Avui no ho faria. El rerefons d’aquest personatge és una cosa que crec que és fonamental en la novel·la", explica Piñol.

Aquest passat (que inclou escenes a Irlanda) no apareixerà tampoc en la pel·lícula. “El passat del protagonista pot desaparèixer en la pel·lícula, que ha d’anar com més aviat millor al punt de conflicte, això és una cosa que entenc. Però quan llegeixo la novel·la en anglès ara la sento coixa”, confessa.

“Vaig escriure aquesta història perquè vaig haver de sortir disparat del Congo. Estava escrivint la meva tesi sobre els pigmeus”, explica Piñol, que també és antropòleg. “Vaig haver d’escapar d’allà quan va esclatar la guerra”. Piñol es refereix a la primera i a la segona guerra del Congo, que va deixar el tràgic saldo de 3,8 milions de morts. “Allà un coneix l’horror. Entre hutus i tutsis es manaven pronunciar una paraula. Si la pronunciaves malament, et mataven a cops de matxet. Això significa que les diferències eren mínimes, que hi havia un component abismal de construcció cultural de l’enemic. Un enemic que identifiquem amb el monstre, encara que en el fons sigui algú no tan diferent. Això és una cosa fonamental que vaig voler traslladar a la novel·la. Crec que és aquesta idea la que la fa universal”, confessa. Sigui aquesta idea la clau del seu èxit o no, La pell freda és avui, amb 37 llengües, la novel·la escrita en català més traduïda. “A ningú li interessa el que jo vaig viure personalment al Congo. Però podia traslladar aquesta idea a un altre context. Usar-la com a metàfora”. Ho explica a prop d’una altra nau, on diversos operaris recreen l’esquinçat casc d’un vaixell enfonsat i el jaç marí, per rodar escenes subaquàtiques. Després de rodar les escenes exteriors a Lanzarote, el rodatge es perllongarà a Madrid fins al 25 de juny. L’última localització serà Islàndia, on l’equip capturarà preses de les morrenes glacials.

ampliar foto Sánchez Piñol entre els productors Mark Albela i Denise O´Dell. José Haro.

Sánchez Piñol entre els productors Mark Albela i Denise O´Dell. ampliar foto
Sánchez Piñol entre els productors Mark Albela i Denise O´Dell.

“Adaptar és un verb que cal conjugar. Ells tenen, és clar, el seu dret a donar la seva visió de l’obra. A mi, imaginar no em costa gens, si vull posar explosions, em costa el que em costa la tinta i el paper”, explica Piñol. “Després, portar això a la realitat implica un procés de concreció més complicat”. Un procés que s’ha gestat durant dotze anys, des que els productors Mark Albela i Denise O’Dell (Babieka Films) es fessin càrrec de projecte. “Ha estat un procés llarg, interromput per la crisi i molt complicat per treure el finançament, totalment espanyol”, explica Albela. “I amb molta ajuda desinteressada de molt professional amic”, afegeix O´Dell. Favors a part, la pel·lícula, amb uns set milions de pressupost, excedeix amb escreix el cost mitjà d’una pel·lícula espanyola.

Monstres marins, o no tan monstres, que concreten la idea de l’home per odiar el que tem i recelar del desconegut. Des d’algun racó algú crida que les càmeres estan en marxa. “Silenci”, se sent. En el combo i al costat dels productors, Piñol es tira de nou cap endavant, cap a la pantalla. A veure com allò que un dia va escriure cobra vida.

L'equip, en un exterior rodat a Lanzarote. ampliar foto
L'equip, en un exterior rodat a Lanzarote.