Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les festes ingovernables

Sant Joan és la cita més temuda i odiada pels dirigents de Barcelona

Les festes ingovernables

Què és una festa? Un esdeveniment que resulta d’una trobada de persones que transforma l’espai i el temps en què es produeix. Un escenari que presenta característiques estables queda desfigurat no sols per la coincidència d’individus que celebren el mateix, sinó també perquè veu com s’hi incorporen dramatúrgies (decorat, olors, colors, sons, paraules, gestos, accions...) diferents dels quotidians. Aquest estat d’excepció pot transfigurar un espai domèstic, com correspon a les festes que reconeixem com privades, però també la d’un carrer, un barri, un poble o una ciutat sencera, com ara aquelles a les quals apliquem el qualificatiu de populars, obertes a tothom, en què es poden aplegar multituds i que, si presenten un cert look de tipisme vernacular, poden rebre la denominació d’origen de tradicionals.

Les festes tradicionals són un dels components principals d’allò que sol etiquetar-se com cultura popular, calaix on es col·loquen produccions culturals que són oficialment mostrades com l’expressió d’una suposada ànima col·lectiva o de la presumpta essència d’una comunitat, la qual cosa les fa mereixedores d’un lloc en catàlegs d’elements patrimonials protegits. D’altra banda, els governs poden promoure i fins i tot treure’s de la màniga festes tradicionals a fi i efecte de fer-ne vehicles al servei tant de la promoció del seu poble o nació, com un recurs de producció de sentiments identitaris. En tots els casos, les festes tradicionals han d’acomplir el requisit de ser amables i previsibles, com correspon a l’harmonia cultural o social que reben l’encàrrec d’expressar. En aquesta visió idíl·lica que la cultura popular ha d’oferir, la presència del conflicte és senzillament inconcebible.

Ara bé, no totes les festes de carrer que “sempre s’han fet” mereixen el mateix tracte. Per exemple, a Catalunya, en una darrera etapa, s’ha exalçat l’univers festiu casteller, adequat com a metàfora de determinades imaginàries virtuts ètniques, mentre que els correbous, les empaitades d’ànecs o la matança del porc han resultat maleïdes per la manera com desmentien la superioritat moral que alguns atribueixen al nostre poble. Aquestes festes, per molt populars i tradicionals que hagin estat, de cap manera podien ser reconegudes com béns culturals dignes, perquè resulten decididament impertinents.

A Barcelona, en el seu propòsit de generar una identitat ciutadana unificada i aconseguir que la ciutat deixés de ser una gran població i esdevingués un gran poble, els primers ajuntaments democràtics van impulsar les Festes de la Mercè per fer d’elles l’exaltació del nou patriotisme urbà, tot incorporant a més una tradició ancestral que acabaven d’inventar: els correfocs. En canvi, altres celebracions, com les de Cap d’Any o el Carnestoltes, foren abandonades o restringides, fruit de les dificultats a l’hora de monitoritzar-les i encara més de fer d’elles font de beneficis econòmics o simbòlics. Fins i tot algunes festes majors de barri van ser considerades “ingovernables”, tal com va qualificar Joan Clos les de Gràcia i Sants després dels aldarulls de l’estiu del 2006.

Un cas ben emblemàtic de festivitat intractable és la nit de Sant Joan, la més temuda i odiada pels governants de Barcelona al llarg de la història. De sobte, el conjunt de la trama urbana es veu envaïda per una riuada humana que se n’apropia escampant-se en totes direccions, sense centre, de manera estrident, desacatant de manera generalitzada i massiva totes les normatives de civisme i tots els manuals de bones pràctiques ciutadanes imaginables. Un deliri col·lectiu impossible d’entendre i més de fiscalitzar que explica els més de dos-cents anys de prohibicions i restriccions que mostren el que les autoritats municipals senten per la nit solsticial.

A la nit de Sant Joan podem contemplar la desesperació de tot govern davant la naturalesa darrera de tota festa, que sempre és una revolta continguda i ajornada. Davant l’efervescència humana que veuen agitar-se per un espai urbà del qual han estat expulsats, uns poders impotents s’adonen que la vigília del 24 de juny sols tenen dues alternatives: fer el que voldrien i el que li demanen els bons ciutadans d’ordre, que és suprimir la festa de soca-rel, o esperar que les desenes de milers de persones que surten per trobar-se al ras aquella nit acceptin tornar a casa seva a dormir i es conformin d’haver deixat ben clar, durant unes hores, de qui són en realitat els carrers.

Manuel Delgado és antropòleg, professor a la UB i un dels autors del llibre La nit de Sant Joan a Barcelona.