Selecciona Edició
Connecta’t

Neil Young i l’orgull generacional

El cantant va fer sentir la intensitat del rock a un públic adult que el va alçar al Poble Espanyol

Neil Young, ahir a la nit al Poble Espanyol.
Neil Young, ahir a la nit al Poble Espanyol.

Ahir va ser una nit magnífica per sentir-se jove als cinquanta anys. Era al Poble Espanyol i és cert que qui convocava en té 70, però ahir sentir-se gran era difícil per a bona part de les prop de quatre mil persones que s'hi van reunir. Si, a més, el septuagenari resulta que tenia vitalitat, presència, ganes i molta música, la nit pintava rodona.

Sí, Neil Young va reunir la seva generació en un espai en què els de menys de quaranta anys gairebé van brillar per la seva absència, i els menors de 25 venien acompanyats dels seus pares o germans grans. Sí, una nit per cridar ben fort que el rock segueix cimentant uns llaços estètics que sí, pentinen cabells blancs, però que encara pentinen, que ja és molt. Neil Young va oficiar. A les 21.10 sortia a escena en solitari, amb aquesta pinta de rodamón que acaba de sortir d'un racó ple de pols: barret de feltre negre entaforat fins a les celles, camisa de llenyataire de tons grisos i negres i pantalons negres. Va anar cap a un piano de paret situat en un lateral i va començar a interpretar After the gold rush, que va donar pas a Heart of gold, Comes a time i The needle and the damage done.

Acústica, harmònica i òrgan per aconseguir que el silenci més insòlit s'escampés per la plaça del recinte. Era gairebé màgic. Ningú parlava, ningú feia servir el mòbil, només ulls i atenció per l'oficiant que iniciava el seu concert pel tram acústic, amb accents de country i de folk, amb la mirada al fener i al camp, la melodia bonica, el to pausat.

La seva veu, aquesta fulla afilada i aguda, mostrava força, i encara que una mica cascada per pujar en alguns aguts, no calia oblidar que era l'excel·lent veu d'un septuagenari. Molts joves ja la voldrien, amb aquest to i aquesta presència. Encara van passar per l'escenari, entre el respectuós silenci amb el que les va acollir la plaça sencera, cinc peces més, abans que Neil agafés la seva guitarra elèctrica per començar el segon tram del concert. Si el concert l'havien obert dues camperoles que simulaven que estaven sembrant, la transició cap a l'apartat elèctric la van introduir uns personatges vestits de fumigadores, una manera de situar l'alimentació transgènica i Monsanto, uns dels diables de Young i contrapoder de l'agricultura tradicional, al centre de la crítica. I llavors Young es va enrampar i, tot i que amb suavitat, va iniciar un augment gradual d'intensitat. Es va servir de gemmes com Out of the weekend, Alabama o Words, i llavors molts records d'anys passats van niar en la memòria de tots els que que s'han fet grans escoltant la música d'aquest canadenc irat que ahir s'acompanyava de cinc joves reunits sota el nom de Promise of the Real. Ja se n'havia anat la llum del dia i només els focus de l'escenari apuntaven als protagonistes.

Molt lluny, al costat contrari, algun il·lús, emocionat per tenir Young a mà, gravava amb el seu mòbil esperant tenir alguna cosa més que una taca llunyana de llum. Però era dels pocs amb tecnologia digital a la mà, ja que l'ambient general i l'actitud del públic era pròpia dels concerts d'abans, quan els telèfons eren a la taula de casa i hi havia encenedors a les balades. No es va arribar a tant, ja que del foc va començar a encarregar-se Neil Young, que a Love to burn ja va posar en escena una peça llarga on l'element substancial és el tramat de guitarres en constant persecució una rere l'altra. I n'hi havia tres. Era el moment dels cops de cap, i els cabells blancs es van moure en aquell mar platejat, tan lliures com quan només eren un futurible. Gairebé una hora i mitja de concert, però ningú semblava cansat, i és que el senyor de l'escenari no deixava de tocar mostrant que encara té ungles.

Al cap de poc va arribar Mansion on the hill, amb els seus cors, les seves guitarres i la seva tensió, aquesta tan pròpia de les cançons més enèrgiques de Neil Young. Semblava content, gaudint de l'actuació, mussitant als seus músics la peça que venia després, tot i que el seu repertori no va tenir canvis substancials sobre els que ha ofert recentment. Els llums, sempre blancs i només blancs, servien més que res per veure-hi i amb Young ja sense camisa, feia estona que l'havia abandonat, Revolution blues va recordar quan vestia de groc de cara al mar. Encara quedava tralla, tralla suficient perquè diverses generacions se sentissin vigents i amb ànims per dir-los als més joves que no només ells poden presumir de tenir música irada i vital. Neil Young ho va fer possible amb un concert fenomenal.