Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La gran comissió Homs

Si la societat catalana està dividida, és a Catalunya on cal refer el debat

Mai ha estat menys clar, des de les primeres eleccions democràtiques, qui governarà amb qui. Segons els argumentaris de campanya, importa menys el com. Des del que queda de Convergència, el candidat Francesc Homs ha anat rebaixant les expectatives del secessionisme, en paral·lel —causal o traçat— amb girs semblants del president actual de la Generalitat. Sembla evident que ningú no tenia previst que el procés independentista pogués fracassar, per tant, no hi havia plans B, sinó cortines de fum, com la constitució de Junts pel Sí i dependre d'una CUP que actua com a dominatrix i assota a la caverna dels desitjos secrets el que en uns altres temps va ser el pujolisme hegemònic. I així veiem com la creació d'estructures d’Estat està en punt mort perquè fins i tot per desconnectar-se cal saber quins seran els resultats del diumenge 26. Mentrestant, el populisme podemita busca vots entre okupes i independentistes ultra i acaricia la idea d'una consulta sobre el dret a decidir, un concepte de semàntica molt singular.

Una de les aportacions més genuïnes a les rebaixes del secessionisme ha estat, per Francesc Homs, proposar que es creï en el proper Congrés dels Diputats una comissió per analitzar la possibilitat de consulta sobre la independència de Catalunya. Seria just que, almenys col·loquialment, fos coneguda com la Gran Comissió Homs. És un plantejament que —segons el mateix Homs— es basa en els auguris d'un govern PSOE-Podem. Això és una novetat perquè el grup parlamentari de CiU pràcticament mai, ni, per descomptat, en temps de Miquel Roca ni de Duran Lleida, havia presentat les seves propostes electorals a partir de presumptes resultats. Potser, a causa de la incertesa de l'escrutini, el no a aquesta comissió serà una nova excusa per al victimisme, més enllà de la responsabilitat política d'avalar un govern en què Podem sigui determinant. Segons els indicis demoscòpics, l'electorat convergent està saltant d'un tren a un altre, qualsevol, perquè ja no confia en les actuals presumpcions del partit, al qual han votat una vegada rere l’altra.

El problema de Francesc Homs és la impropietat definitòria de la seva proposta de Gran Comissió. En realitat, al Congrés dels Diputats, comissió per comissió i gairebé ple per ple, Catalunya hi ha tingut una presència específica, tant en el debat constitucional, com en el procés d'un primer i un segon estatut d'autonomia. I de manera tangible, des dels escons triats en les circumscripcions de Catalunya, tot i que cada un és representatiu de tot Espanya, els interessos de la societat catalana tenen els seus defensors, nacionalistes o no. Passa de manera equiparable al Senat, amb l'afegit dels senadors designats pel Parlament de Catalunya després de cada elecció autonòmica. Tant amb governs amb majoria àmplia o necessitats del suport d'altres grups de la Cambra, l'experiència parlamentària del grup de CiU ha produït consensos, transaccions i, en el seu moment, transferències notòries en la Llei d’Acompanyament Pressupostari.

És així: Catalunya és un tema preferent en el debat parlamentari espanyol. El contraargument secessionista era que un debat tan llarg havia estat estèril i que això avalava l'exigència d'una Catalunya independent, però ara és constatable que va haver-hi acceleracions imprudents, una interpretació maximalista de l'independentisme de la societat catalana, mentre la corrupció i els abusos de poder anaven donant vot al moviment antisistema sense que es produís una reafirmació del catalanisme liberal i autonomista, per no parlar del vot catalanista conservador, al qual s'han aplicat maltractaments d'abast històric.

De fet, si la societat catalana està dividida respecte a la promesa d'un futur al marge d'Espanya i fora de la Unió Europea, costa suposar que Francesc Homs pugui obtenir unanimitats en la hipotètica Gran Comissió. Tot això fa pensar que és a Catalunya on ha de refer-se el debat, amb raó raonable, sentit institucional i la imparcialitat de Catalunya Ràdio i de TVE, entre altres coses. Tenint en compte l'estat actual de l'opinió pública a Catalunya, fins i tot Carles Puigdemont i Artur Mas han dit que no hi ha prou suport social suficient per avançar cap a la independència. El mateix està difonent, més menys, Oriol Junqueras des d’ERC. Com i per què va arribar a donar per fet una majoria de sobra a favor de la secessió? És el debat que requereix la societat catalana i no una altra entelèquia com la Gran Comissió de Francesc Homs.

Valentí Puig és escriptor.