Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Collita d’irresponsabilitat

Van mentir. I ho van fer a consciència, sabent-ho. Però eren mentides piadoses, o patriòtiques, perquè el procés seguís acumulant forces

Ha fet córrer molta tinta, ociosa en bona part, i en farà córrer molta més, esperem que a la fi amb profit. Tot i que la història tan invocada acabi acudint algun dia a la cita, difícilment serà amb aires de solemnitat de celebració, perquè difícilment hi haurà res a celebrar de tanta transcendència històrica com la que alguns havien imaginat. No serà, per tant, una història de fites sinó de meditacions sobre esdeveniments viscuts amb improvisació i atabalament i celebrats amb pompa i circumstància quan encara falta la consistència de la construcció sòlida. En bona part, cal ja avançar alguns adjectius sobre la peculiar filosofia de la història que presideix aquesta època declinant.

Es tractava, sobretot, d'un procés peremptori. Calia començar-lo ara i acabar tot seguit, sense pauses, en terminis precisos i improrrogables. Estranya paradoxa per a un recorregut de lentitud secular que de sobte es precipita, fora ja dels temps històrics dels nacionalismes. Hi ha una qüestió de caràcter, és cert. Les noves generacions que s'han erigit en protagonistes del canvi no se senten compromeses amb cap mena de paciència. Al contrari, el que volen ho volen ara i íntegrament, i creuen que poden voler-ho i obtenir-ho sense dilacions. També hi ha una qüestió d'oportunitat: les presses es deuen al temor respecte a la volatilitat de la conjuntura. Les crisis —financera, monetària, institucional, migratòria, de fronteres, del Brexit— van obrir una finestra que molt aviat es tancarà sense remei.

Hi ha una causa per a tanta velocitat, expressada per una fraseologia política molt característica: “ara o mai”, “tenim pressa”. L'explicació és el caràcter definitiu que es presumeix al canvi d'hegemonia. El propòsit és fer una mena de revolució, encara que la revolució de fons, l'autèntica, que és la que es dóna en les consciències, ja es doni per feta i es presenti com una realitat indestructible. A partir d'ara només es tracta d'acumular forces, sabent que res tornarà a ser com abans. Això explica la irreversibilitat: pot ser que no sapiguem on anem, però segur que no és el passat. L’autonomisme, el pactisme o el possibilisme no tornaran mai més, segons requereix el dogma del catalanisme nou i plenament emancipat.

Res ho expressa tan bé com la metàfora de les pantalles passades, inspirada en els jocs digitals, propis de les generacions més joves. De moment la desmenteix en els fets el retorn a la reivindicació de la consulta després del fracàs de la independència peremptòria programada al cap de 18 mesos de les eleccions del 27-S. Però fins i tot aquest pas enrere, com el pas al costat del líder carismàtic, o els nombrosos contratemps i destrosses institucionals del sobiranisme, volen aparèixer com a circumstancials i provisionals, petites pauses o desviacions prèvies a un renovat impuls ja en la recta final, un respir per acumular forces de cara a un procés pròpiament immortal. Aquest és l'argument acceptat de les crítiques a les presses i els irrealismes formulades des de dins: com que aquestes energies ja no es perden, cal seguir sumant forces, amb la ferma convicció que la quantitat acabarà donant a llum el salt qualitatiu. La independència serà un fet per simple efecte d'acumulació.

Tot això no s'entén sense el caràcter definitiu del procés. Per estrany que sembli, que ens sembli, també els més joves d'ara esperen alguna cosa definitiva i general. I així ho van saber veure els més adults asseguts al volant, que van respondre al desig d'un futur definitiu amb el caràcter ineluctable de les seves propostes, els seus terminis i els seus fulls de ruta. Van cometre a la vegada dos pecats, sobre els quals hauran de retre comptes. Van mentir. I ho van fer a consciència, sabent-ho. Van pecar de tosc historicisme amb un procés inscrit en l'essència d'una història de desentendre-se’n sense remei i d'unes singularitats nacionals incompatibles que hauran de culminar amb la separació i la plenitud nacional.

Eren mentides pietoses, o patriòtiques. Ho feien per seguir acumulant forces, per demanar adhesions al carro del triomfador. Un procés que no fos irreversible i ineluctable perdria molt atractiu propagandístic. Ningú es vol veure exclòs de la marxa ineluctable de la història. Així és com es fabrica el monstre hegelià d'una nació que obligatòriament haurà de trobar un dia l'Estat que l'està esperant en el moment mil·lenarístic de la seva plenitud. Però el determinisme anul·la la llibertat i sense això no hi ha ciutadans amb drets i deures. Que ningú esperi collites de responsabilitat després d'una sembra tan prolixa en fal·làcies i frivolitats.