Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

RIP Pavelló Alemany

La reconstrucció del Pavelló Alemany, conegut com el Mies van der Rohe, ha fet 30 anys

Interior del pavelló Mies van der Rohe.
Interior del pavelló Mies van der Rohe.

La reconstrucció del Pavelló Alemany, conegut com el Mies van der Rohe, ha fet 30 anys. L’aniversari s’ha contaminat amb la polèmica pel nomenament de la nova directora, cosa que ha tornat a fer reflexionar alguns sobre aquest pavelló, la fundació vinculada i el seu paper a la ciutat. El pavelló, que en el seu moment va ser contestat en posar-se en dubte la seva reconstrucció, ja és aquí. Fa 30 anys i ara no podem qüestionar-ne l’existència, però sí el seu paper, que es troba lligat a l’oportunitat de la seva reconstrucció i al que representa. Una de les coses que sorgeix quan es vol legitimar aquest edifici és la seva pertinença al Moviment Modern en arquitectura: el conjunt d’obres, projectes, arquitectes, revistes, congressos, crítics i historiadors que van engegar i mantenir un moviment contra l’arquitectura lligada a l’Acadèmia, l’historicisme i els premis de l’estil Prix de Rome i que va suposar una decidida aposta per una arquitectura moderna, de clar caràcter constructiu, econòmica i lleugera (el pes era interpretat aleshores com una mena de monumentalitat, mentre que la tècnica era entesa com una mena d’alliberament social).

L’arquitectura moderna era la que ens alliberava i simplificava la vida, la que feia entrar la llum i l’aire per les finestres dels habitatges obrers. Si he de citar una característica decisiva, era que els seus protagonistes es creien que aquesta arquitectura podia canviar la vida de la gent. Amb aquesta arquitectura, l’habitatge va ser elevat a la màxima categoria arquitectònica, amb la dels temples, palaus i museus. Avui, al contrari, el Moviment Modern sona a la terminologia d’assignatures i departaments d’escola d’arquitectura que semblen no haver-se assabentat que la vida ha passat sense aturar-se en aquesta vella estació.

Ara això ja no és així, el pavelló no representa avui cap d’aquests valors i no inspira més que una fe cega i acrítica entre els meus col·legues, que no qüestionen res amb relació a aquest edifici o a l’autor. La seva arquitectura, que gràcies a la reconstrucció va exagerar-ne els valors preciosistes més propis de la joieria, va passar del blanc i negre de les fotografies dels llibres que estudiàvem al color avorrit i llepat de la realitat. Estic convençut que el Pavelló Alemany, el que més ha inspirat ha estat l’estètica dels tanatoris de la darrera generació, encarcarats, amb una solemnitat zen i ben acabats, amb profusió d’aquest insofrible material que és l’acer inoxidable, que de la llum d’aquesta part del món retorna abans la lluentor que l’ombra, i que ha estat la bandera de l’insofrible i cursi minimalisme. La seva arquitectura és, avui per avui, per més happenings que l’anterior directora-dinamitzadora volgués fer per “apropar-lo” als ciutadans, una arquitectura fossilitzada que no té res de l’alè que va tenir al seu moment, o potser no el va tenir mai, qui ho sap. N’hi ha prou de veure l’aigua morta als dos estanys del pavelló, amb les seves pedres de decoració de floristeria, sense vida, sense res. Una solució estranya i estèril que evidencia el seu caràcter d’edifici congelat, allò que està bé per a una exposició però no ho està si ha de perdurar. Les dues superfícies d’aigua del pavelló, davant de l’escola que duu el nom de N. M. Rubio i Tudurí a l’altra banda del carrer, resulten clarament una lliçó que l’autor de l’edifici no va aprendre i tampoc els que el van reconstruir, i els nous responsables farien bé d’omplir-la de plantes i peixos perquè almenys hi hagi alguna cosa amb sentit.

La feina ara amb relació al pavelló és ingent, i crec que té poc a veure amb la de la direcció anterior, que va contribuir a fer-lo un element més per al turisme que ens visita i ajudar a posar Barcelona al món (això que tant els agrada). Poc a veure amb la tasca feta durant 23 anys pel seu director, Lluís Hortet, que va posar el pavelló en un lloc molt diferent gràcies al premi europeu d’arquitectura que allotja.

Res presagia que la nova directora, escollida entre d’altres més preparats, faci res que estigui a l’altura, i no crec que tingui el perfil adequat per dirigir una fundació així. Institucions com aquesta augmenten el seu prestigi gràcies a les persones que les dirigeixen i no a l’inrevés; és a dir, les persones que les dirigeixen no augmenten el seu currículum gràcies a la institució, com és el cas que ens ocupa.

Les declaracions fetes per la nova directora —dient, respecte al pavelló i a Barcelona, coses com: “Ha arribat el moment de passar del Modernisme al Moviment Modern, perquè és on viuen ara els nostres ciutadans”— dibuixen un futur depriment. Ara mancaria al capdavant del pavelló algú que el tragués del congelador de l’arquitectura i no l’exhibís com un reclam turístic, algú amb una actitud moderna: formada, desinhibida, contaminada i bel·ligerant, amb els prejudicis justos i amb idees més que amb criteris. RIP Pavelló Alemany.