Selecciona Edició
Connecta’t

La imatge va guanyar el pols a la música

So compacte i potent en la presentació de l'últim treball de Jean-Michel Jarre

Jean Michelle Jarre divendres al Sónar.
Jean Michelle Jarre divendres al Sónar.

Fa només unes setmanes Jean-Michel Jarre editava la segona part del seu díptic Electronica, subtitulat aquesta vegada The heart of Noise, i per demostrar precisament això, que el soroll té cor, es va plantar ahir a la nit a l'escenari més aparatós de tots els muntats pel Sónar a la Fira de L’Hospitalet.

No era una actuació més. El músic de Lió havia escollit el festival barceloní per muntar la presentació mundial del seu nou espectacle basat precisament en la música d'aquest disc. L'expectació es notava i la pregunta més repetida era què farà Jarre? Poques pistes podien extreure's de l'escenari totalment negre on el dj Ángel Molina intentava posar en moviment el personal per escurçar l'espera; no es pot ni s'ha de tractar Molina com un teloner però aquesta vegada ho semblava. El públic s'anava apropant però ningú ballava. Un públic que, ni en els moments més càlids de l'actuació de Jarre, va arribar a omplir la tercera part d'aquest hangar gegantesc de sostres metàl·lics amb volta que per a l'ocasió es bateja com SónarClub i que, amb el seu impressionant volum, les llums nervioses i canviants i la profusió de rajos làser disparats contra el personal, semblava tret directament d'una pel·lícula de ciència ficció.

A les 22.30 h, amb exquisida puntualitat, una canonada de tons subgreus ho va commoure tot. El terra tremolava mentre l'escenari cobrava vida. Unes primeres cascades de colors ràpidament es van anar transformant en una barreja tan delirant com atractiva de formes canviants que envoltaven la tarima sobre la qual Jarre manipulava tot tipus de ginys, inclosa una guitarra. Amb l'ajuda de dos músics més a la rereguarda va aconseguir emular sense fissures la sonoritat dels seus dos últims discos abans de llançar-se a la recuperació obligada d'algun dels seus èxits.

Portar a un escenari el seu últim treball era una tasca àrdua pel gran nombre de col·laboracions que han participat en l'enregistrament, col·laboracions, a més, amb un gran pes específic en el resultat. Semblava difícil però al món de l'electrònica tot és possible fins i tot torbar músics que en aquest moment han d'estar a milers de quilòmetres de distància fent qualsevol altra cosa. Així va succeir, per exemple amb la veu de la canadenca Peaches o la proclama de l'activista nord-americà Edward Snowden (enllaunada en el seu refugi moscovita).

Un so compacte i potent que, en tractar-se d'un recinte tancat (per gran que fos), et sacsejava amb força colpejant-te la boca de l'estómac, i va marcar una actuació en què l'entramat sonor semblava l'acompanyament necessari d'un espectacle visual veritablement impressionant. Una producció videogràfica sovint en tres dimensions que va aconseguir moments excel·lents com la invasió de marcians d'ulls espurnejants que va acompanyar la quarta part d'Equinoxe o l'arpa làser de The estafi machine.

I una vegada més va fer l'efecte que el públic de Jarre estava allà més per gaudir amb la vista que amb l'oïda. I raó no els en faltava perquè el que es va veure va superar qualsevol expectativa (que eren moltes) mentre la música caminava per camins ja coneguts. Stardust va tancar vuitanta minuts d'actuació i ningú va demanar un bis.

MÉS INFORMACIÓ