Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Vinga, que ens ho repartim

En la dialèctica independentista, Espanya és l'enemic, un element fonamental en el guió. Però la CUP no és l'enemic. És molt pitjor que això. És un traïdor

Un dels activistes virtuals més actius de l'independentisme, Eduard Voltas, va escriure fa uns dies un article en el qual, compungit pel comportament de la CUP, reconstruïa el que havia succeït en les files independentistes des de just abans de les eleccions de setembre del 2015 fins ara. Una frase del seu article em va deixar perplex. En els moments previs a les eleccions, segons Voltas, existia la percepció que era indiferent votar Junts pel Sí o la CUP: “Semblava que tot sumava. 'Va, ens ho repartim, tu votes JxS i jo la CUP', és va escoltar a moltes famílies" (“Reset”, El món, 3 de juny del 2016).

Jo, que en aquest tipus de disputes entre independentistes em sento com un voyeur, no sé si això es va escoltar a moltes famílies. El que sé és que aquesta frase condensa la vulneració permanent, per part d'alguns membres de les files independentistes, del denominat principi de realitat.

Abans de les eleccions, la CUP va rebutjar formar part de JxSí, i tant els uns com els altres es van encarregar de fer públiques les desavinences i els desacords, deutors de programes polítics en bona part contradictoris, que van motivar l'absència de pacte. Per això, si algun independentista, després d'escoltar aquestes desavinences, encara pensava “Va, ens ho repartim, tu votes JxS i jo la CUP”, és que estava en plena fase de negació de la realitat. És cert, com deia T. S. Eliot, que “human kind cannot bear very much reality”. Cal remarcar, no obstant, que per al poeta hi ha espai per a un mínim de realitat en el si del gènere humà. I un podria esperar que una instància culta i educada d'aquest gènere humà, com ho és bona part de l'independentisme, acceptés aquest mínim de realitat. Però no. Alguns es van resistir al pes aclaparador de la realitat i van creure que no hi havia diferència entre votar JxSí i votar la CUP.

Alguns independentistes, doncs, no és que de vegades semblin ignorar la realitat del país en el nom del qual solen parlar, és que ni tan sols semblen conèixer bé la realitat del propi grup independentista, la qual cosa no sé si és més greu o no, però sí que és més ridícula. I quan el principi de realitat s'imposa, el següent pas natural consisteix a donar la culpa que la realitat sigui com és a aquells que impedeixen que la realitat sigui com un desitja, és a dir, uniforme i sense fissures entre els “nostres”.

Veredicte: la CUP és culpable de tots els mals que assoten el procés independentista. I a força de menysprear el germà petit independentista, acusant-lo de no ser prou independentista (és a dir, acusant-lo de no ser prou vassall d'aquells que manen políticament a Catalunya, amb alguna interrupció, des de fa dècades), aquest independentisme descarrega qualsevol responsabilitat pròpia. Tampoc és una novetat, perquè ja fa dècades que l'independentisme culpa Espanya, sigui el que sigui el que entengui per Espanya. Però hi ha una gran diferència entre culpar Espanya i culpar la CUP.

En la dialèctica dels que conceben Catalunya en els termes dels independentistes, Espanya és l'enemic, un element fonamental en el guió. Però la CUP no és l'enemic. És molt pitjor que això. És un traïdor. En l'imaginari independentista, Espanya, com més lletja, més peluda i més bàrbara, millor para als interessos independentistes. Però el traïdor és el figurant no desitjat amb el qual no saps ben bé què fer, perquè, d'una banda, si intentes reeducar-lo has d'invertir una quantitat de temps incompatible amb l'infantil “tenim pressa” i, a més, les perspectives d'èxit són més aviat escasses, però, d'altra banda, si deixes anar llast es perden forces necessàries per a la causa de manera definitiva.

Tot aquest episodi, sospito, no s'explica sinó en funció d'una visió homogènia sobre els “nostres”, consubstancial a tot nacionalista. De la mateixa manera que un nacionalista espanyol no aconsegueix entendre que hi hagi gent que no tingui sentiments espanyols (no diguem ja el desconcert que causen al nacionalista en general els que simplement consideren que la pertinença a una cultura nacional no és definitòria de la identitat política), el nacionalista català no aconsegueix entendre que entre els “nostres” hi hagi alguns que no considerin un Estat català com l'únic i excloent somni humit legítim.

I és que res s'assembla tant a un nacionalista espanyol com un nacionalista català.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.