Selecciona Edició
Connecta’t

Unió: persistents, incòmodes, necessaris

S’equivoca qui espera el previsible mal resultat dels partits independentistes el proper 26-J per enterrar el problema

Llegeixo, amb relativa perplexitat, que, a més de partir peres amb la CUP, Convergència discrepa ara d’Esquerra i de l’Assemblea Nacional Catalana sobre l’orientació de l’anomenat full de ruta. Recordo que ara fa un any l’esmentat full de ruta acordat entre els que avui discrepen va justificar el trencament entre Convergència i Unió, l’aliança preelectoral entre Convergència i Esquerra i la postelectoral entre Junts pel Sí i la CUP. Avui, aquell itinerari tan diàfan i tan senzill que ens havia de dur a les portes de la independència en divuit mesos és posat en qüestió pels seus propis autors. Tot just transcorreguts sis mesos de legislatura, tenim un Govern sense Pressupostos i immers, juntament amb els partits que li donen suport, en un nou debat, aquesta vegada sobre la viabilitat d’un referèndum unilateral d’independència, cosa que, per cert, molts de nosaltres creiem que ja s’havia fet.

Més enllà de les dosis d’electoralisme que a quatre dies del 26-J amaneixen aquest episodi, sembla clar que estem davant d'un replantejament en tota regla dels compromisos contrets per Junts pel Sí i la CUP el passat 27-S. Però, malauradament, allò que era una evidència per a alguns (que la sortida al nostre contenciós amb Espanya passa inexorablement per la política), encara no ho és per als que governen a un costat i altre de l’Ebre. Per això, arribats aquí, ens sentim legitimats per recordar els criteris que ara fa un any vam assumir com a propis per intentar superar l’atzucac en què ens trobem com a país. Uns criteris que passen, en primer lloc, per reconèixer que el desencontre entre Catalunya i Espanya és una realitat.

S’equivoca –i molt qui espera el previsible mal resultat dels partits independentistes el proper 26-J per enterrar el problema. El greuge existeix, és profund i s’ha de gestionar políticament. Estem davant d'un problema de Catalunya, però que també ho és d’Espanya i d’Europa. El fet que no hi hagi hagut fins ara cap resposta política ha contribuït a engrandir-lo. El Govern de Catalunya no pot actuar com si no existís la llei, és cert, però el d’Espanya no pot fer-ho com si només existís la llei. Cal dialogar.

Com fa un any, a Unió continuem pensant que qualsevol pas que es faci s’ha d’emparar en la legalitat, atès que la inseguretat jurídica només pot tenir efectes negatius per al conjunt del país. Com fa un any, seguim creient que la cohesió social és el bé més preuat que tenim a les nostres mans, i d’aquí l’obligació que tenim de preservar-lo. Com fa un any, continuem convençuts que Catalunya no pot assumir una eventual sortida de la Unió Europea, per imperfecte que sigui, perquè el cost de la no-Europa seria encara molt pitjor. Com fa un any, continuem pensant que l’itinerari idoni per sortir d’aquest atzucac és la seqüència: diàleg, proposta, consulta.

Això és el que hem defensat, i no sense dificultats. Una posició avalada ara fa un any a les urnes per la majoria dels militants, la defensa de la qual ens va portar a abandonar el Govern de la Generalitat en un exercici de rigor i de coherència, i ens va costar una escissió interna. Aquesta és la legitimitat i la força del nostre plantejament. Potser per això hem estat i seguim essent profundament incòmodes, tant per als rupturistes com per als immobilistes. Per això, continuem essent necessaris.

Ramon Espadaler, secretari general del Comitè de Govern d’Unió.