Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

S’acaba la festa

El Govern Puigdemont es manté, encara que sense pressupost ni majoria, mentre creix en el PSOE la temptació de ser la frontissa del PP

La que semblava alegre i imparable carrera cap a la independència de Catalunya ha deixat de ser una festa. Per evitar la seva interrupció, ha calgut fer sacrificis tan inesperats com el de baixar l'impulsor del procés, Artur Mas, del seu pedestal, la presidència de la Generalitat. Alguns dels principals dirigents independentistes estan encausats per la Justícia. El Govern català porta ja quatre anys paralitzat, sense complir cap altra funció que la d'actuar com a pagador dels sous dels funcionaris.

El conseller de Finances ha hagut d'agenollar-se davant el ministre d'Hisenda i pidolar-li els diners per pagar aquests sous. El partit que creia dirigir l'operació de convertir Catalunya en un Estat sobirà, Convergència Democràtica, s'ha dividit irremeiablement i ha retrocedit en les eleccions municipals i legislatives. Per mantenir-se en flotació, aquesta mateixa CDC ha hagut de recórrer a una perillosa aliança amb una Esquerra Republicana que en cada convocatòria electoral li va robant hegemonia en l'àmbit nacionalista.

Per si no fos poc, aquesta aliança ha resultat insuficient per aconseguir la independència en les urnes i ha obligat els dos aliats a recaptar, a més, el suport parlamentari d'una tercera força, la CUP, que l'hi ha prestat amb tan poca convicció que, al cap de només mig any, ha deixat el Govern en minoria en la votació dels pressupostos de la Generalitat. La CUP creu que el Govern Puigdemont-Junqueras no està donant els passos adequats per portar Catalunya a les portes de la independència en el termini previst al seu programa, tardor de 2017. Creu que no és de fiar.

El més pertinent després del rebuig del projecte de pressupostos al Parlament hauria estat que el president Puigdemont hagués presentat la dimissió immediatament i el Govern hagués quedat en funcions mentre es negociava la formació d'un altre, refent la recentment destruïda majoria parlamentària o buscant la formació d'una altra. Però no, com si tot encara fos una festa, el Govern Puigdemont-Junqueras continua en peu, com si tot fos de mentida, almenys fins al setembre. Més ben dit, confirmant que gairebé tot és de mentida.

Per què havien d'actuar Puigdemont-Junqueras d'una altra forma? La situació de Puigdemont no és molt diferent de la de l'altre president, aquest sí oficialment en funcions, Mariano Rajoy, que també actua com si tot fos de mentida. Rajoy i el seu partit, el PP, es presenten a unes eleccions generals com si no tinguessin res a veure amb el més sorprenent cúmul de despropòsits polítics imaginables esdevinguts sota el seu comandament. Com si la Justícia espanyola no tingués encartats prop d'un miler de membres del seu partit, i el partit mateix, en un al·lucinant embull de corrupcions que impliquen un exvicepresident del Govern, presidents de comunitats autònomes, de diputacions provincials, exministres, diputats, senadors, alcaldes, regidors, alts dirigents del partit com els tres extresorers i el propi Rajoy, en la seva qualitat de líder de l'embull.

I es presenta a unes eleccions amb l'argument que Espanya necessita un govern seriós, tan seriós com només el PP pot garantir! Els que diuen això són els mateixos que cobraven en negre part dels seus sous i apujaven els impostos a les tres setmanes d'haver promès que els baixarien. Els que es presenten com a garants de l'estabilitat d'Espanya i han portat l'independentisme català del 20% dels vots al 47%. Els que havien d'acabar amb un atur que quatre anys després segueix mantenint sense feina la meitat dels joves del país.

Si Rajoy té la gosadia de presentar-se de nou a les eleccions després d'haver comprovat que cap altre partit vol associar-se amb ell, sota cap concepte, per què Puigdemont-Junqueras han de sentir-se al·ludits per nimietats com quedar-se sense pressupostos de la Generalitat? És un context general en el qual sembla que els vells partits hagin desconnectat de la realitat. Fins i tot l'oposició es contamina. Algunes de les veus més potents del vell partit socialista advoquen per convertir-lo en la frontissa de la nova situació, atenent a la demanda del PP. Perduda ja la seva condició d'alternativa, el socialisme serviria ara per sostenir, en uns casos, governs d'esquerres, com als ajuntaments de Madrid i Barcelona, per exemple, i en altres casos governs de la dreta, del PP, si el dia 26 resultés ser el més votat, encara que a les Corts hi hagués majoria d'esquerres!