Selecciona Edició
Connecta’t

L’acord mutant i l’etimologia del canvi

No tot el llatí que parlem és fruit de l’evolució de la llengua al llarg dels segles

La diputada Eulàlia Reguant (CUP).
La diputada Eulàlia Reguant (CUP). EL PAÍS

No us el creieu pas, el tòpic que diu que la llengua catalana és fruit de la corrupció, que si avui parlem català és perquè un bon dia va evolucionar del llatí, que fem anar un llatí embastardit i que, al cap i a la fi, tant li fa si tenim normativa o no, que les llengües evolucionen i jo parlo com em sembla. Un reduccionisme naïf que sovint serveix per amagar opinions indocumentades. Si fos així i avui parléssim un llatí embrutit, no hauríem sentit l’expressió de moda aquesta setmana, dita al faristol del Parlament arran de l’esmena de la CUP als pressupostos: l’acord mutant.

La llengua dels romans ha tingut dues maneres d’aportar-nos paraules. La primera és la que donaria arguments al nostre filòleg aficionat, i que testimoniaria una determinada evolució d’una paraula al llarg del temps: de miraculum, mirall; de folium, full; de cathedra, cadira; de mobilis, moble. I la segona, la dels anomenats cultismes, que són paraules preses del llatí per posterior reincorporació, a fi de perfilar significats de realitats que al llarg del temps han aparegut com noves: de miraculum, miracle; de folium, foli; de cathedra, càtedra; de mobilis, mòbil. I aquestes pràctiques arriben a ser ben recents, amb certs tipus de treballadors designats no pas com obrers, sinó com operaris.

És ben bé que la llengua muda, una expressió ben correcta que denota canvi amb el pas del temps. Procedent del verb mutare, el nostre mudar revela l’evolució normal de la paraula (sobretot amb la sonorització de la t en d) i demostra una productivitat lèxica gens insignificant, per bé que el verb, usat en sentit intransitiu, és car de veure. Una muda, o mudada, sol ser el conjunt de les peces de roba interior d’una persona, i a la llista del material de les colònies sempre es parla de mudes completes, que s’entén que és tot, roba interior i no. I per fortuna no s’ha perdut encara (tot i ser cada cop menys freqüent) l’expressió mudar-se per vestir-se amb un cert rigor i elegància, o anar mudat, o dur un vestit de mudar, termes de quan abillar-se en dies assenyalats tenia sentit. També mudar-se és canviar de casa, accepció que, a través de la influència del castellà, ja serveix per habilitar els camions del substantiu mudança.

I en canvi, els derivats cultes de mutare seran aquells que presentin la t intervocàlica llatina original. Una mena de t, diguem-ne, immutable. La primera mostra que en tenim documentada és mutació, a partir de mutatio, que s’emprava per al·ludir a un canvi sobtat de decoració en teatre, però és en l’àmbit de la ciència genètica, i més modernament, que ens la trobem amb més freqüència, per expressar una alteració en un organisme que li provoca una modificació notable, definitiva. O sigui, un canvi no pas gradual, sinó traumàtic, sovint de causa incerta. El món de la ciència-ficció i del còmic, amb els cèlebres X-Men, va servir per personalitzar els mutants, alguns dels quals s’ajudaven mútuament. De fet, la col·laboració mútua denota el canvi que, en cooperació amb algú, produïm en l’altre i alhora l’altre produeix en nosaltres, amb generosa reciprocitat.

Crida l’atenció la modernitat del verb mutar, que no té entrada pròpia al diccionari, tot i que veient l’ús del terme i derivats els últims dies gràcies a Eulàlia Reguant i el seu acord mutant, no m’estranyaria que, mutatis mutandis, aviat l’hi veiéssim entrar. Em sembla que molts haurien preferit un ètim homòfon i que la cupaire s’hagués quedat ben muda.