Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Que s’apartin, que venim

La solució de la Rambla és d'esperit. És la cultura. Tant senzill com això. És potenciar els equipaments que jalonen el passeig

El pitjor que li pot passar a la Rambla és que l'Ajuntament convoqui, com anuncia, un concurs internacional. Per arreglar la Rambla cal haver-la viscut, cal entendre-la. Si vénen els savis i els inspirats a solucionar un problema —massa turisme— els fugirà per les costures el fons de la qüestió. Passarà com a Madrid, que Alvaro Siza, un arquitecte mesurat i elegant, va guanyar el concurs per regenerar el Passeig del Prado amb una solució gordiana: si no caben els cotxes, multipliquem els carrils, com si no n'hi hagués ja més que suficients. I heus aquí la gran Tita Cervera abraçada als plàtans magnífics, com ja els voldríem a Barcelona, se'n recorden? Els plecs d'un concurs serveixen per fer un camp de futbol, on la forma sempre és la mateixa i el que et fa guanyar o perdre és el que aportes de novetat; en el cas del Camp Nou, la façana inexistent. És a dir, el detall: un camp de futbol no és esperit, sinó matèria.

La solució de la Rambla no és ordenar el trànsit. Per molt que ho vulgui el consistori, no aconseguirà que la gent del Raval travessi en massa per anar al Gòtic i viceversa, nodrint l'espai de veïns; això és no entendre el Raval. El Raval és un univers autosuficient, amb fronteres exactes, la gent no surt fàcilment a l'exterior, ni ganes. La solució de la Rambla sí que passa per netejar-la d'excedents: que un dels titulars dels aberrants quioscs de l'alcalde Hereu en tingui cinc també és una aberració, perquè no estem parlant d'un treball artesanal sinó de l'explotació industrial d'una pífia gloriosa. Però aquesta solució ja la va plantejar Mercè Homs amb l'aquiescència dels Amics de la Rambla, molt implicats en la transformació: no va ser a temps de fer-la. Ara figura en el programa.

La solució de la Rambla és d'esperit. És la cultura. Tant senzill com això. És potenciar la increïble quantitat d'equipaments culturals que jalonen el passeig i que s'estenen a banda i banda, alguns en actiu, d'altres en guaret, d'altres prostituïts i els de més enllà encara sense estrenar. Són més d'una dotzena. Ens passem el dia parlant d'una hipotètica Esplanada dels Museus i resulta que tenim un Passeig de la Cultura ja en funcionament i no el veiem. Preguntin als barcelonins: l'últim que diran de la Rambla és que és un pol cultural. Això, tanmateix, ho té al cap la regidora Gala Pin, està present en moltes de les entitats i, per ser justos, figura en els plans d'Alfred Bosch. El projecte existeix, però cal donar-li forma. No es tracta de fer cultura ravalera, sinó cultura de ciutat. Que la gent baixi de la ciutat alta i ocupi l'espai i begui de l'esperit de la cultura. Trànsit humà. Que s'apartin els turistes, que venim.

Ara bé, resulta que la cultura no és l'espai privilegiat de l'Ajuntament. És una paraula que, quan es cola en un discurs de la casa, i es cola poc, entra com amb vergonya, i llavors se li posa un adjectiu: popular, participativa. No. La cultura és la cultura. Si l'Ajuntament no sap distingir entre cultura de barri, cultura de ciutat i cultura d'Estat (el Liceu, el MNAC) tenim un problema. Per aquesta incomoditat davant d'un tema que no els acaba de casar amb l'activisme genètic, ni amb un públic poc disposat, la cultura ha anat a parar a mans de Jaume Collboni. I això va provocar un conflicte, perquè Collboni va proposar un dels seus homes de confiança i un dels factòtums del seu programa electoral: Xavier Marcè. Per entendre'ns: la primera factura que vaig presentar a l'Ajuntament, pels volts del 1998, me la va pagar ell. Marcè ha estat vinculat a la gestió cultural des de fa dècades. Vella política.

Marcè concep la cultura com una indústria de rivets cosmopolites: com una qüestió de mercat. És una persona hàbil, provocativa i sobrada, però a les antípodes del tipus de gestió que imagina, si la imagina, Ada Colau. En això, Berta Sureda, també veterana, és molt més flexible. Marcè va obtenir un sonor veto oficial, però no és clar que s'hagi retirat del tot i, en qualsevol cas, Jaume Collboni comparteix les seves intencions. Que una matèria tan sensible i tan apta per exercir de motor d'una nova Rambla -i una nova Barcelona-- sigui motiu de disputa perquè una punta no sap què fer i l'altra ho sap massa, és un mal negoci. Però amb la cultura, ja se sap el que passa. Sempre es deixa per a l'endemà.

Patricia Gabancho és escriptora.