Els perdedors de la crisi volen el timó

L’última enquesta de condicions de vida de l’INE certifica un “encongiment” fort de les classes mitjanes com a conseqüència de la crisi. Dit en termes menys eufemístics, el fet que l’enquesta certifica és un empobriment general de la població, que afecta les capes mitjanes, però també, i fins i tot en més proporció, les rendes més baixes. Segons aquesta enquesta, el percentatge de llars situades a la franja de rendes mitjanes ha caigut entre el 2007 i el 2013 des del 60,6% fins al 52%, i el de les rendes baixes ha crescut des del 26,6% fins al 38,5%. Els qui encara romanen en els nivells mitjans de renda han vist caure els seus ingressos al voltant d’un 8%, mentre que les rendes baixes amb la crisi han perdut més del 30% de poder adquisitiu. El resultat és que gairebé un de cada tres espanyols, el 28,3%, està en risc de pobresa i exclusió social.

Si ens centrem a l’àrea de Barcelona, les coses no van millor. Al contrari. L’informe de Conjuntura Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona indica que el pes de les rendes mitjanes ha caigut 14 punts durant la crisi. En concret, ha passat de representar el 58,5% al 44,3%, mentre que les rendes baixes han passat del 21,7% al 41,8%, és a dir, gairebé el doble. En aquesta estadística hi ha aturats que mai més tornaran a treballar però també treballadors amb ocupacions tan insegures i precàries que no arriben a final de mes. I hi ha, sobretot, milers i milers de joves que mai han tingut un contracte digne de tal nom.

Tot això no podia succeir sense conseqüències. Hi ha una dada en aquest estudi que explica, millor que cap altre, el neguit social que hi ha en l’origen del tsunami que s’inicia sobre el mapa polític espanyol: el percentatge de pobres —pobres!— amb títol universitari ha passat del 4,3% al 18,4%.

Encara que entre ells hi ha professionals de llarg recorregut que han tingut la mala sort de perdre l’ocupació, el gruix d’aquests pobres amb estudis superiors són joves que no han tingut oportunitat d’exercir la seva professió. I els qui han pogut fer-ho, tampoc se senten triomfadors. No és casualitat que a les taules de l’INE sobre estructura salarial, les franges d’edat en les quals es concentra la pèrdua més gran de poder adquisitiu són les dels menors de 35 anys.

És la crònica d’una ensulsiada d’expectatives que afecta de forma directa els joves, però també indigna els seus pares, encara que ells hagin aconseguit salvar-se de la crema. La consciència de vulnerabilitat s’ha instal·lat en àmplies capes de la població i resulta especialment difícil de digerir per part dels qui havien interioritzat el somni del creixement il·limitat i la societat del benestar. Ara veuen com la desregulació laboral, la deterioració de salaris i serveis i l’absència de polítiques de redistribució poden endur-se les seguretats bàsiques que fins fa poc estaven garantides.

Els joves, i alguns no tan joves, que formen les noves generacions del “precariat” —outsiders, segons l’expressió anglosaxona— emergeixen com els principals perdedors de la crisi. El sociòleg Ignacio Urquizu es refereix a aquesta bretxa generacional en un llibre que acaba de publicar. En La crisi de representación en Espanya (Editorial Catarata), Urquizo considera que a la base dels canvis polítics en curs hi ha un canvi generacional. “La ciutadania ha percebut que la crisi econòmica no era igual per tothom. I en la mesura en què ser perdedor tenia un component generacional, la bretxa que ja existia per altres raons s’ha anat ampliant”, afirma. Ara, hi ha “un nou grup d’edat que aspira a una Espanya diferent i ha decidit organitzar-se per a això”. “Una nova generació ha decidit prendre el rumb del seu país”.

La demografia pot ser implacable. El PSOE i el PP tenen el gruix dels seus electors entre els més grans de 55 anys. Podem i Ciutadans entre els menors d’aquesta edat. La bretxa social i generacional era aquí, però els partits tradicionals no van saber veure-la. Tampoc van saber veure que el 15-M i l’alt suport que suscitava en les enquestes era una reacció a la percepció que els partits governants no havien sabut defensar la representació que els havien atorgat els ciutadans i havien permès que els dictats de l’economia s’imposessin sobre la política. Ara, aquestes noves generacions demanen el relleu per reinstaurar el poder de la política.