Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Nova mutació catalana

Amortitzat el compromís de desconnexió la pròxima primavera, la dinàmica del procés independentista segueix, i s’estalvia una nova frustració

Final del procés, explosió de la sobirania, fracàs de la legislatura. Després que el govern de Junts pel Sí hagi vist rebutjats els pressupostos, es gastarà molt paper en un gènere literari que es repeteix cíclicament: les honres fúnebres anticipades de l'independentisme. I, òbviament, tampoc no faltarà a la cita el cor habitual —amb les mateixes veus que van cantar les excel·lències del líder màxim Artur Mas i que ara ja no es recorden d'ell— glossant la genial idea de Carles Puigdemont que reforça Junts pel Sí i rellança el procés. Tots dos discursos formen part del ritual i es retroalimenten.

Puigdemont ha encertat donant una sortida democràtica a un embolic fruit d'una estratègia equivocada. Puigdemont posa límits a la CUP, i es nega a humiliar-se davant seu per aconseguir-ne el suport. Es treu de sobre la pressió del full de ruta i del calendari de divuit mesos per a la desconnexió, i converteix el partit d'Anna Gabriel en boc expiatori del contratemps. I guanya marge per intentar recompondre la situació i buscar noves aliances, si és possible.

Un cop amortitzat el compromís de desconnexió la pròxima primavera, la dinàmica del procés independentista segueix, estalviant-se una nova frustració. En aquest context, les eleccions del 26-J adquireixen una rellevància especial. Quan, al setembre, els partits hagin de decidir si Puigdemont segueix, hi haurà prou elements per saber si encara té sentit que Convergència presideixi la Generalitat o si és hora de tornar a votar per ajustar el mapa polític català per força real de cada un.

La decisió de Puigdemont té certa esmena a l'estratègia d'Artur Mas. L'anterior president, entossudit a utilitzar el procés per salvar Convergència, va portar fins a límits humiliants el mercadeig amb la CUP. I li va sortir malament. Puigdemont, en el seu primer xoc amb els cupaires, ha decidit posar fi a l'espectacle. Si la maniobra li surt bé quedarà reforçat, amb autoritat per dirigir la creació del partit que ha de reemplaçar l'esgotada Convergència, sense el llast dels qui es resisteixen a reconèixer que el seu temps ha passat, en la mesura que les seves figures són indissociables del partit gastat que s'acomiada. I, si perd, haurà caigut dignament. Junqueras tindrà l'última paraula.

A tot arreu, la política s'està fent molt volàtil. I això val tant per a Catalunya com per a Espanya i Europa. Les línies de separació ideològica i política s'entrecreuen i produeixen canvis inesperats en les identitats i en les aliances. Mentre l'establihsment polític mediàtic espanyol es dedicava a atiar Podem, Convergència, que sota el lideratge d'Artur Mas va ser soci exemplar del PP en les polítiques d'austeritat, ha intentat teixir una aliança improbable amb la CUP. El partit que representava més genuïnament la moderació catalana viu inquiet davant del desconcert generat en els seus per la independència, l’opció més subversiva en presència perquè amenaça l'Estat en la seva integritat territorial. Temps de metamorfosis rares. Alguns es donaran per satisfets col·locant l'erràtic final convergent a la lleixa dels desvaris. La política que se sent impotent, encotillada per Brussel·les en tot el que té a veure amb l'economia, busca desesperadament legitimar-se per altres vies.

Es vulgui o no, l'independentisme ha estat i continua sent, amb totes les seves contradiccions, el principal projecte polític que existeix avui a Catalunya. L'impacte que ha suposat el rebuig dels pressupostos, símbol de fracàs per a qualsevol majoria de govern, és, tanmateix, la conseqüència d'errors estratègics acumulats i senyals mal interpretats. Llegir el comportament de la CUP com si fos un partit tradicional és un disbarat: el seu regne és d'un altre món.

Però l'arrel del problema rau en una estratègia d'escalada cap a la independència que no es correspon amb la força real disponible. El voluntarisme té límits. La política de fugida cap endavant, amb cites històriques anuals per avançar a tota màquina, ha quedat bloquejada en el 47,8% de les autonòmiques. Un resultat tan bo com insuficient que ens diu que no hi ha dreceres. Només l’acumulació pacient de capital electoral i la construcció de noves aliances per al referèndum podrien permetre assolir la terra promesa. Menys no és més. La independència serà amb els comuns o no serà.