_
_
_
_
_
JUANJO GIMÉNEZ | Cineasta

“Tinc alumnes de cinema que no han vist mai un curtmetratge”

Juanjo Giménez ha guanyat la Palma d’Or de Canes pel curmetratge ‘Timecode’

El cineasta Juanjo Giménez.
El cineasta Juanjo Giménez.RUTH DE LA ROSA

E l cineasta Juanjo Giménez Peña (Barcelona, 1963) ha fet història en l’edició d’aquest any del Festival de Canes. Timecode, curtmetratge que ha dirigit i produït, ha guanyat la Palma d’Or després d’haver estat seleccionat entre més de 5.000 treballs. La cinta, de 15 minuts, està protagonitzada per dos ballarins professionals, Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini, sense experiència en l’àmbit cinematogràfic. Tots dos fan el paper de vigilants d’un aparcament subterrani. Quan un acaba la jornada, l’altra arriba a la feina. Malgrat les aparences, comparteixen una afició secreta. Fins ara només un espanyol, Luis Buñuel, havia guanyat abans una Palma d’Or. Més enllà de la glòria, Giménez —director de Rodilla (2009), Nitbus (2007) o Contact Proof(2014)— aprofita la visibilitat que li ha donat el guardó per denunciar la precarietat amb què treballa el sector i reivindica el curtmetratge com un producte amb entitat pròpia infravalorat a Catalunya.

Pregunta. Quines són les claus de l’èxit de Timecode?

Resposta. Potser el valor de les imatges per sobre de les paraules, o un cert positivisme. Es va rodar en cromes. Les càmeres de seguretat són càmeres GoPro. Vam rodar Timecode durant un cap de setmana a Barcelona. Però com m’agrada dir, en realitat l’hem preparat tota una vida. Quan estàs rodant perds la distància. De tota manera, sabíem que podia funcionar perquè a la gent li agradava el guió. La revelació va ser a Canes, on vam fer el primer passi amb públic. Allà vam notar que els espectadors entraven de manera emocional en la història.

P. De quina manera va sorgir el projecte?

R. L’argument, de fet, neix d’una revenja. Sóc economista, també tinc nocions d’informàtica, i treballava en una multinacional. No vull donar el nom per no fer propaganda a l’empresa. El cas és que aprofitava les estones lliures per escriure els meus projectes i guions a l’ordinador de l’oficina... Fins que una companya em va descobrir. Ella va reaccionar d’una manera una mica deslleial, per dir-ho d’alguna manera. Vaig recuperar aquesta vivència com a punt de partida i vaig treballar amb el meu equip habitual, format per unes vuit persones, per donar forma a Timecode.

P. Com és l’experiència de rodar amb ballarins que fan cinema per primer cop?

R. A la Lali Ayguadé la vaig descobrir a través del programa de televisió Ànima. M’ha sorprès el control que exerceixen sobre el seu cos, el plaer, la disciplina amb què treballen. La veritat és que jo no en tinc ni idea, de dansa, però fer pel·lícules ens permet apropar-nos a mons que no coneixem. Fa poc vaig fer un curt sobre boxa. Ara ja en sóc un expert!

P. Per què participen a Timecode alumnes de cinema?

R. Imparteixo classes a l’Escola de Cinema de Reus. Durant el curs l’escola vol que participin en una producció professional. Vaig fer la proposta al centre i ho vam quadrar tot. Ells es van implicar en cadascun dels nostres departaments. Amb la Palma d’Or al·lucinen. També he donat classes a Plató de Cinema.

P. Quin és el perfil de l’alumne de cinema a Catalunya? Encara hi ha més homes que dones estudiants?

R. És cert que hi ha una majoria de nois. A Reus, però, tinc el 50% de noies. Tinc alumnes que mai no han vist un curt. I la gent que vol fer cinema està forçada a fer-ne en els seus inicis. És increïble, però no en veuen. La seva formació són pel·lícules o sèries.

P. Has dirigit llargmetratges i curtmetratges. Quins avantatges té el darrer producte per sobre del primer?

R. Hem d’oblidar la idea que un curt és només un tio que roda amb una càmera un home i una dona dins un bar. És molt més. Sense tenir tanta pressió financera, que existeix, com en un llargmetratge, et dóna una gran llibertat. És una pena que moltes persones associïn el curt a treballar sense cobrar. Els curts estan associats a gent que comença, no hi ha sensació d’unionisme en el sector, i per tant tampoc estem representants en els òrgans on es decideixen les coses. Això no pot ser. He fet llargs, no utilitzo els curts com a trampolí. A Canes veus que tot això ja està superat, allà estan a anys llum de nosaltres. La prova és el premi.

P. L’Escola de Cinema de Reus confirma que hi ha vida més enllà de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC)?

R. El cinema català ha evolucionat. L’ESCAC és l’emblema, però també hi ha escoles petites, com la de Reus, fora de Barcelona. De tota manera, es pot ser cineasta sense passar per una escola. Malgrat això, fer cinema és una lluita sense fi. Fer curtmetratges, més. Arribar a les sales és molt difícil. Les majors copen la majoria de la cartellera. A Catalunya tenir una indústria forta sense públic és molt difícil. Jo vinc dels marges. I als marges hi ha molta gent. El tema és com fer que el talent qualli i poder tenir una indústria. Molts professionals han de marxar a fora a fer carrera perquè aquí ho tenen complicat.

P. Amb quant pressupost es va rodar Timecode?

R. La xifra no s’ha d’amagar, però encara no la sé, perquè estem fent números. He pagat molt menys del que voldria a gent de molt de talent que ha invertit moltes hores a Timecode. El tema és com sortir de la precarietat. Hi ha alguna televisió pública, com TVE, que vol tenir un programa de curtmetratges, però sense remunerar els productors. Això és nefast. Es pensen que ens fan un favor.

P. La política d’ajudes de la Generalitat al sector audiovisual català és correcta?

R. Vull que la Generalitat faci un repartiment de subvencions transparent, que les ajudes es donin amb uns barems públics i que els diners es reparteixin de manera lògica. Limitar el nombre de produccions no sé si és una bona política. Valoro positivament el paper que fa TV3 dintre del sector audiovisual català.

P. A Catalunya falten grans produccions de cinema?

R. Em sento més a gust fent projectes més íntims. De grans produccions, de pel·lícules més ambicioses, n’hi ha d’haver, perquè s’ha de fer cinema de tot tipus. El que passa és que jo igual no les veuré. M’agradaria, que es fessin més pel·lícules i més bones.

P. Després de la Palma d’Or, quins projectes té la seva productora?

R. Amb el meu equip tenim el projecte d’un curt amb tocs de ciència-ficció casolana molt avançat. No descarto tornar a fer llargmetratges. Ara vull esperar que l’onada d’èxit passi i poder pensar amb més calma.

P. La Palma d’Or pot ser un paradigma del cinema català que vindrà?

R. El meu premi no es pot posar com a paradigma del cinema català. La Palma d’Or és una coincidència màgica, però és excepcional. Si arribo a tornar de Canes sense premi, el meu treball hauria passat desapercebu

Només una pel·lícula

Aquest divendres els cinemes Texas de Barcelona van acollir un passi de Timecode organitzat per l'Acadèmia de Cinema Català i Productors Audiovisuals Federats de Catalunya (PROA). L'homenatge va servir per injectar esperança a l'audiència, formada en la seva majoria per professionals del sector. "La Palma d'Or és un xut d'autoestima", explicava una productora després del visionat. De motius no n'hi falten: en els darrers 25 anys, un total de 801 cineastes han realitzat les seves obres en empreses catalanes, segons l'Estudi estadístic de la direcció de cinema a Catalunya 1990-2014de l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA), fet per Albert Elduque i Noemí Sánchez. S'hi inclouen llargmetratges de ficció, documentals, films d'animació, pel·lícules per a la televisió i minisèries.

La xifra pràcticament multiplica per deu les 127 cintes que hi ha registrades en els anys previs, des de La festa del blat (1920), de Josep Togores i Muntades, fins a films de 1989 com El nen de la lluna, d'Agustí Villaronga. Les coproduccions, el creixement econòmic i l'èxit de Barcelona com a destinació internacional són factors d'aquest resultat. Però l'estudi mostra, alhora, que la majoria de directors han tingut una continuïtat molt desigual: un 75% només ha fet un llarg. A més, la presència de la dona al cinema català continua essent residual: En el període estudiat només s'han comptabilitzat 101 directores davant de 700 homes, i la desigualtat s'ha mantingut en els darrers anys.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_