Societat Civil lamenta que TV3 no emeti gratis el seu documental
L’ens coincideix amb l'autor del reportatge que el treball és de part i que no es recullen totes les veus
Societat Civil ha lamentat que TV3 hagi rebutjat emetre de forma gratuïta el documental Dissidents. El preu de la discrepància en la Catalunya dissident, elaborat per Fran Jurado i produït per la mateixa entitat contrària a la secessió. El col·lectiu considera “grotesc” que Televisió de Catalunya negui la veu “als discrepants” i que al·legui que no emet documentals produïts per entitats o empreses en sostenir que és una obra de part interessada comporta que “no hi hagi suficient distància amb el rigor i l'equilibri que demana el nostre llibre d'estil”.
En la seva anàlisi, Societat Civil recorda que aquesta distància o rigor no va existir en documentals com Hola Europa o L’endemà, perquè llavors es van considerar de tesi i inscriu el rebuig en la complicitat de TV3 de convertir-se en una “eina” per construir un espai català de comunicació orientat a la “construcció nacional de Catalunya”. El diagnòstic de la direcció de TV3 coincideix, en qualsevol cas, amb el de Fran Jurado qui, el dia de la presentació del documental, va admetre que no apareixien veus contràries al seu enfocament perquè era un treball de part.
El documental s'ha estrenat sis mesos després de les eleccions del 27-S en les quals amb més d'un 70% i convertit Ciutadans en segona força política va semblar conjurada la denominada espiral del silenci. Amb una durada de 27 minuts, en la pel·lícula desfilen polítics, lingüistes, periodistes i historiadors que dibuixen el clima d'opressió totalitarista que a parer seu viu Catalunya davant el silenci còmplice d'institucions, mitjans de comunicació i diversos agents socials que han encoratjat, diuen, “un marc mental” favorable al nacionalisme.
No hi apareix cap pes pesant de Ciutadans o del Partit Popular. Del PSC només l'exdiputat Joan Ferran. En el reportatge participen, per exemple, membres de Societat Civil (el seu president Rafael Arenas o Alex Ramos, de la seva junta directiva); de José Domingo (Impuls Ciutadà); de Joaquim Coll, de Federalistes d’Esquerra; diputats del PP (Juan Milian, Fernando Sánchez-Costa); de Ciutadans (Susana Beltrán i l'exdiputat Jordi Cañas); l'escriptor Félix Ovejero; els periodistes Andrea Martínez Molina, Nacho Martín i Pablo Planas; la lingüista Mercè Vilarrubias i l'experta en comunicació Montse Garcia.
El documental es basa en la premissa que és fals que Catalunya és una nació —per molt que la majoria del Parlament així ho consideri— i sosté que aquesta ficció va ser creada per Jordi Pujol especialment després que esclatés el cas Banca Catalana. El text juga amb la frase que va pronunciar des del Palau de la Generalitat després de la querella —“El Govern central ha fet una jugada indigna. I quan algú parli d'ètica i joc parlarem nosaltres. I no ells”— just ara que està imputat per frau fiscal.
Planas sosté que els mitjans van comprar el “discurs oficial” i que no poden ser crítics perquè havien perdut les subvencions. “Es van convertir en el Pravda o el Gramma i van trair els seus lectors”, diu en el reportatge. Els testimonis reproven com, en la seva opinió, el nacionalisme es va encarregar aviat de fer invisible el “dissident” o va impulsar la “contramobilització”. Domingo assenyala que el primer damnificat va ser el Manifiest dels 2.300, que lluitava contra la “imposició totalitària” que va desencadenar que “milers de professors” marxessin de Catalunya o el Foro Babel, titllat de feixista, deplora, quan era propi de l'esquerra.
Coll considera que Convergència va mudar a l'independentisme per tapar les retallades després del setge al Parlament i com des dels mitjans públics es va encoratjar l'assistència de la primera gran manifestació de la Diada del 2012. No només això: Montse García, experta en comunicació, avisa de la maquinària independentista a les xarxes socials —o es multiplica el missatge o s'amenaça els qui s'hi oposen, diu— i la lingüista Vilarrubias repudia que s'associï al bilingüisme a voler ocultar una “forma de feixisme o franquisme” i que els drets lingüístics o de la llengua materna siguin considerats “tabús”. Ningú al·ludeix a la immersió com el millor instrument de cohesió social per no partir Catalunya en dues com defensen la majoria de partits —excepte PP i Ciutadans— i entitats a Catalunya.
El documental il·lustra la suposada persecució amb tres casos: quan el Tripartit va intentar derogar els títols de català no emesos per la Generalitat; el cas d'un pare que va treure els seus fills d'una escola de Mataró perquè va voler burlar la sentència del Suprem que obliga a fer el 25% de les classes en castellà —“Ens van dir si no estaríem millor en una altra”— o el de Dolores Ajengo, la directora d'un centre que es va resistir a lliurar-ne les claus perquè fos utilitzat com a col·legi electoral el 9-N. “Moltes persones em van dir que perquè ningú no va dir res i això és pel resultat de la pressió d'anys i anys sobre els funcionaris. Si mai ens havíem rebel·lat contra la immersió algú ho faria ara? A mi em van dir: ‘Tu ets l'única que queda per lliurar les claus’. Davant una insinuació d'aquest tipus: Qui podia no claudicar?”.
Entre els testimonis també hi figura el de Susana Beltrán, que va lamentar que des del Parlament s'intentés censurar el Premi al Ciutadà Europeu de l'Any que el Parlament europeu va donar a Societat Civil. “Ens van voler associar amb l'extrema dreta”, afirma esmentant Iniciativa. El documental omet que els ecosocialistes es queixaven que l'entitat llavors estava presidida per Josep Ramon Bosch, que havia assistit a un àpat d'una entitat falangista. Bosch ja no n'és president i està imputat per amenaces des del seu compte personal de Facebook a independentistes.
El documental conclou amb el diagnòstic de Joaquim Coll i Rafael Atenes que adverteix de l'escassa qualitat democràtica de Catalunya i amb l'avís de Nacho Martín que cal resoldre el “problema de convivència” que té Catalunya. I amb un missatge optimista: Ovejero creu que a diferència del que passava en els “anys de plom” quan la “resistència estava aïllada o intimidada a la gent ja no li costa tant discrepar”. I Cañas, conclou: “Mai com ara estem tan bé. El pessimisme no és seductor i la resistència no és suficient. El compromís cal portar-ho fins al final”.
