Selecciona Edició
Connecta’t

Catalunya: nova fase

Rebutjat per la CUP, Puigdemont l'encerta en llançar la qüestió de confiança

Carles Puigdemont, durant el debat i votació dels pressupostos.
Carles Puigdemont, durant el debat i votació dels pressupostos. EL PAÍS

El rebuig de la CUP, el partit antisistema català, al projecte de pressupostos per al 2016 de l'amalgama Esquerra-Convergència liderada pel presidentCarles Puigdemont, obre una nova i suggestiva fase de la política catalana. Una fase que, si recorre els rails de la prudència, el respecte a la majoria social i a la legalitat, hauria de reforçar l'autogovern més responsable. A més de corregir els errors d'embalum de l'última etapa, rectifica l'estratègia secessionista i recupera la influència dels catalans en l'escenari espanyol d'acord amb alguns dels paràmetres que tan fructífers han estat en la història.

El principal corol·lari polític de la devolució pressupostària és l'evaporació completa de la majoria parlamentària independentista. Si és que aquesta va existir per a alguna cosa més que per llançar, precàriament, una estratègia secessionista sense rumb confrontacional a curt termini (18 mesos) i investir en l'últim minut disponible l'actual titular de la Generalitat.

Per més que l'oficialisme tracti de suavitzar aquest fet, es tracta d'una fita d'extrema severitat pel procés sobiranista i la seva continuïtat: el soscava en un revés que pot ser definitiu. Pel procés, no per al fet viu del malestar a Catalunya i de la seva correlativa necessitat de canalitzar-lo políticament.

A Artur Mas i als seus adlàters els va costar entendre —i els va costar el lloc de treball— que la presumpta elecció referendària del 27-S havia suposat un fracàs rotund del seu component plebiscitari, perquè els secessionistes no van aconseguir més d'un 47,8% dels vots. En canvi, el seu successor, Puigdemont, ha demostrat més reflexos en comprendre que la presumpta majoria electoral era —atès el caràcter contradictori de CDC i ERC amb la CUP, amb la qual res comparteixen en model social, polític i cultural ni en maneres d'organitzar-se i expressar-se— un constructe de ficció, una carcassa sense contingut possible. Això és el que ha ocorregut en les últimes i breus hores.

Per primera vegada en cinc anys podem celebrar una reacció assenyada, proporcionada i sense màcula democràtica del lideratge convergent: i es deu, a més, a un líder d'inequívoca identitat personal separatista, per la qual cosa exhibeix més mèrit. Quan el president de la Generalitat anuncia que al setembre plantejarà una qüestió de confiança sobre la seva continuïtat, recorre a l'ús democràtic més pertinent. Reconeix que, sense pressupost, no té majoria i, per tant, no té capacitat de governar com si la tingués.

Puigdemont esbossa aquesta iniciativa com un dilema entre la reedició d'un full de ruta cap a la secessió, potser amb altres ritmes i condicions; o la convocatòria electoral per a la tardor (per raons reglamentàries no pot ser abans). És el que correspon després d'una legislatura esgotada i el fracàs de la separació exprés: n'hi ha hagut prou amb cinc mesos per trencar l'ensomni dels 18 definitius.

Però seria bo que enriquís el dilema i l'elevés a triple opció, afegint-hi la fórmula d'una estratègia nova d'aprofundiment inequívoc de l'autogovern sense trencar el marc comú. Si és capaç d'això, aconseguirà el respecte —català i espanyol— que l'orgullosa malaptesa pròpia va regatejar al seu infortunat predecessor.