Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Montserrat Roig

L'escriptora ens va deixar una obra variada en constant transformació i aprofundiment; una mirada de dona i una mirada històrica d'envergadura

Aquest mes Montserrat Roig hauria complert els 70 si la seva vida no s'hagués truncat el novembre de fa un quart de segle. Tenia 45 anys, els mateixos que Maria-Mercè Marçal (qui la seguiria, també per càncer, al cap de set anys) i va morir poc després de la desaparició de Maria Aurèlia Capmany a l'octubre. Les tres continuen fent falta. Roig i Marçal van morir massa joves. No van vèncer el càncer però sí la batalla per espais expressius nous, que van donar lloc a obres últimes magnífiques de les dues. De vegades em pregunto què ens hem perdut del que haurien escrit, amb tanta lucidesa i creativitat de la seva part, tanta resistència acumulada.

Dels actes en record de la Roig que es succeeixen i dels que es preparen al llarg de l'any, una desitja la posada al dia de la recepció crítica i divulgativa de la seva variada obra (desitjo el mateix per a les tres, per descomptat). La Roig va publicar novel·les i contes, entrevistes escrites i televisades, investigació històrica i articles periodístics, els últims dels quals, a l'Avui, són un prodigi literari i vital. Pot ser que ara els seus llibres, tractats aleshores no sense condescendència per una crítica cultural i literària sovint negligent, tornin a les llibreries i mostrin el que potser va ser més la Roig: una escriptora en constant transformació i aprofundiment.

La seva prosa última constata i realça aquesta evolució. Va voler ser una escriptora professional i per aquest motiu va practicar diversos gèneres. Quan va caure malalta era una figura mediàtica, una urbanita al capdavall filla de la cultura pop que s'havia construït des de l'inici un personatge públic, estrella glamurosa i elegant, de gran presència, com proven les fotos de Pilar Aymerich. Guanyava premis i tenia lectors que compraven els seus llibres, una obvietat que sovint sembla cosa del passat, quan ens agradava més llegir que tocar carn d'escriptors. Però amb l'atac del càncer, en aquesta hora implacable de la malaltia, va emergir el retrat que el personatge públic obstruïa: una escriptora lúcida, lectora excel·lent, sabedora que el franquisme li havia arrencat les arrels de la formació literària i, per això mateix, conscient dels seus límits fins aleshores i de les potències que, tot i malalta, li brindava la prosa periodística. I va aprofitar a fons aquestes ironies de la vida.

De vegades em pregunto què pensaria d'això o d'allò altre. No la vaig tractar molt ni sabria dir si el seu treball ha influït en el meu. Sí que em sembla que ha deixat un buit en un assumpte gens menor: la Roig, com l'anomenàvem, practicava el seriós propòsit de potenciar les relacions (i les traduccions) entre autors i literatures hispàniques. Va conrear els contactes fora de Catalunya i feia de pont. Desconec fins a quin punt es va sentir corresposta ni si va morir preguntant-se què havia assolit.

Una cosa semblant succeeix amb la seva projecció en la crítica acadèmica, sobretot a les universitats anglosaxones. Fa uns anys, el 2004, a Guadalajara, Mèxic, em van preguntar, en un congrés internacional, què s'havia fet de la Roig, per què els estudiosos de qualsevol gènere i temàtica l'han deixat d'esmentar. No vaig saber què dir. El presentisme està instal·lat entre nosaltres, qui sap si de manera fatal. Si no pots avalar els teus llibres amb la teva presència, flaix, ningú parla de tu quan estàs morta. La misogínia imperant en el nostre camp literari fa la resta, és clar.

En paral·lel a la seva mirada de dona, la Roig tenia una mirada històrica de primer rang. El seu llibre sobre els catalans en els camps nazis és una investigació d'envergadura i nivell. Va ser difícil finançar un projecte que, certament, va resultar decisiu per a ella, no només per les persones que va conèixer i va rescatar en aquest llibre. També va ser crucial en la seva obra última pel dolor acumulat, que es va traduir en una major fondària en la seva escriptura.

El temps segueix posant les coses al seu lloc i val la pena veure què ens diuen els seus llibres ara. Sense condescendències sexistes, amb honradesa crítica. Comparteixo amb Isabel Segura, que va editar la Roig i és una experimentada historiadora de la ciutat de Barcelona i de la seva imatge literària, que en els seus relats i novel·les la capital catalana és un personatge. De vegades és la protagonista per excel·lència. La Roig ens ofereix alguna cosa molt íntima de l'Eixample i la seva història, gairebé els seus budells. És un mèrit, en una ciutat hermètica com Barcelona. No podria dir el mateix de tantes novel·les en què, francament, la ciutat és un decorat i prou, un ham editorial oportunista sense significat ni sentit, un referent privat com a molt de qui les signa.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.