Tornar al 8-N

El Govern no podrà aprovar la llei més important de l'any, la dels Pressupostos. És la primera vegada que el Parlament li retorna el projecte. Qui en teoria és el seu soci de govern, no només per al dia a dia, sinó per “deixar Catalunya a punt per a la independència”, com diuen els seus responsables, s'ha negat a votar-los. La CUP no ha volgut perdre la seva virginitat política ni involucrar-se en l'estabilitat d'un govern que va a la deriva i que no té prou força per gestionar al mateix temps les demandes independentistes i les urgències pressupostàries.

El fracàs és majúscul i difícil de reparar. Després de veure com la CUP enviava Artur Mas a la “paperera de la història”, en llenguatge dels anticapitalistes, Convergència va voler creure que la CUP estaria satisfeta durant una bona temporada. I que deixaria governar amb certa calma. Estaven equivocats. Els sectors més radicals dels anticapitalistes, que són els que monopolitzen les seves assemblees, no pararan fins a la revolució. I la de Carles Puigdemont no vol ser una revolta de guerrilles, sinó d'unes classes mitjanes empobrides que volen girar el mitjó sense prendre mal i, sobretot, sense deixar-se cap euro en l'aventura.

La revolució de la CUP no casa amb la de Junts pel Sí. A partir d'aquí, l'opció d'un nou avançament electoral s'instal·larà en la política catalana. No serà abans de finals d'any per qüestions estrictament legals. Políticament hi ha motius per tornar a les eleccions demà mateix.

L'altra opció és mantenir els comptes prorrogats i intentar, només intentar, uns nous Pressupostos ja per al 2017 amb un altre soci. Els socialistes i Catalunya Sí que es Pot —el referent de Podem a Catalunya— podrien exercir de crossa parlamentària. Però això obliga a deixar de banda el pla independentista. En altres paraules, força a tornar al 8 de novembre del 2014, el dia abans de la pseudoconsulta que va situar la política catalana en una baixada i sense frens.

CDC sembla que s'hagi anticipat a aquest escenari. La proposta del seu candidat, Francesc Homs, d'obrir una ponència parlamentària per abordar la qüestió catalana va en aquest sentit. És un intent tímid de canalitzar el problema a través de les institucions i no de les mobilitzacions al carrer. El dubte és si algú en el sobiranisme tindrà prou força, no només per admetre que el pla independentista estava mal plantejat, sinó per no ser escombrat en les eleccions. Tothom té un límit. Els catalans, també.