Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Màgia, fabricants de miracles

Botigues, sales, tallers, editorials, col·leccionistes i mags mantenen la il·lusió a Catalunya

Martínez-Llop porten El Rei de la Màgia.
Martínez-Llop porten El Rei de la Màgia.

La màgia és poesia i de la bona, i això no ho saben ni els poetes ni els mags, deia Joan Brossa, que sempre va reivindicar-la. Catalunya ha estat pionera en molts moments de la història de la màgia a Espanya. Té molts mags, però és una història amb moltes precarietats. Ha passat l’època que els teatres eren al circuit internacional dels grans prestidigitadors. Han tancat els cabarets i ja no es fan varietés. Però la màgia segueix viva per l’empenta dels mags i de gent que l’estima i la fa d’una altra manera. Botiguers, promotors de sales, erudits, editors, fabricants, col·leccionistes, molts d’ells, a més, mags. En fem una mostra...

Juan Tamariz recorda sovint que els Reis li havien portat una capsa Borràs. David Olesti, director de màrqueting d’Educa Borràs, explica que al mercat espanyol venen a l’any... 120.000 capses màgiques. La primera la va treure, des de Mataró, Enric Borràs l’any 1933. Era de fusta i tenia entre 10 i 14 jocs. Ara n’hi pot haver o explicar-se 50, 125, fins a 200. És un regal iniciàtic. “Són jocs pensats perquè el nen pugui crear un petit show. Hi ha trucs senzills perquè s’hi senti còmode i d’altres que demanen una certa habilitat. El que ha canviat són els materials, les guies audiovisuals...”.

Carles Ferrándiz. ampliar foto
Carles Ferrándiz.

“Miracle” és una paraula que Carles Ferrándiz fa servir amb freqüència. És natural. Ell en fabrica. “Fem miracles, però amb trampes”, matisa. Mestre industrial al capdavant de la botiga Màgicus de Barcelona (Diputació, 274), al seu taller del carrer Mèxic imaginen i construeixen trucs. “El que es pot pensar, es pot fer”, diu el seu lema. Ferrándiz explica que no solament treballa per als mags. Ha fet aparèixer el Mefistòfil de Faust per a un ballet del Liceu, i li han demanat fer desaparèixer un cotxe per a una convenció d’un fabricant d’automòbils. Però, lògicament, la seva clientela principal són els mags. D’Espanya, de França, d’Itàlia... Pocs industrials de la màgia poden mostrar una senyora entrevista a The Wall Street Journal (6/11/2009), on se’l presenta recordant que no era gaire lluny quan Luis de Matos va fer desaparèixer un elefant i un Ferrari davant de 12.000 persones en un estadi de Lisboa.
El seu pare, Josep Maria (Chang-Fu), i la seva mare, que encara va a la botiga, Teresa Gutsens (Princesa Luz de Luna), eren mags (Los Mágicus), tenien la botiga i fabricaven alguns dels objectes que feien servir per als seus espectacles o que venien. Carles treballava en un taller artesà que, més d’una vegada, feia feines màgiques per al seu pare. Finalment, la família va pensar que era més natural tenir el fill treballant a casa i va ser ell qui va engrandir la marca Màgicus. Molts són treballs personalitzats. Cal tenir present una cosa tan senzilla com, per exemple, l’alçada del mag, per no fer-lo ajupir quan agafi un objecte d’una taula. O les mides de l’ajudant que ha d’entrar (i desaparèixer) en una caixa per, així, poder-la fer tan petita com sigui possible. De totes maneres, Ferrándiz insisteix en una idea: la complexitat tècnica de l’efecte no garanteix el seu èxit. Cal treballar la il·luminació, la posada en escena, una bona interpretació.
Hi ha una bibliografia escassa per a constructors de grans efectes. Ferrándiz ensenya uns llibres de Paul Osborne dels anys vuitanta. Poden il·lustrar sobre una determinada solució tècnica, però les mides i els recursos ara són molt diferents. A Catalunya hi ha el treball del doctor Pau d’Areny i de Plandolit (1876-1936). Va escriure llibres de medicina i taxidèrmia. Seu és Las maravillas de la magia moderna, un manual pràctic on, en la seva quarta part, presenta jocs de teatre. Allí s’expliquen, amb croquis i detalls de maquinària, la suspensió etèria, l’escamoteig d’una senyoreta, el suplici japonès o la decapitació. Són llibres amb conceptes genials que es poden llegir com relíquies. “Bàsicament han canviat tres coses: l’electrònica, l’aparició de materials que permeten construccions més primes i les coles d’enganxar”, enumera.

Per altra banda, les actuacions en teatres més petits, no preparats per a l’entrada de grans mecanismes, fa que una de les primeres preguntes del mag al constructor sigui: “Es desmunta?”.
Màgicus serveix mags que, molts d’ells, es fan amics de la casa. Un gran amic va ser Pepe Carrol (1957-2004). “Li havíem fabricat tot”. La venda a la botiga també ha canviat amb el temps. “Abans, anàvem als congressos internacionals de màgia i presentàvem les nostres creacions i compràvem les novetats que s’hi veien. Quan tornàvem hi havia cua a la botiga per comprar-les. Corria la veu que Màgicus havia anat a Alemanya”. Ara, a Internet hi ha catàlegs de tota mena i s’ha de saber molt bé què es compra i a qui per no escaldar-te. El treball de Ferrándiz és la reivindicació de l’enginy i l’artesania. Encara recorda l’encàrrec que va fer per a un aficionat —“el món dels bons aficionats és molt important”—: és un mestre, i li va demanar l’efecte de la dona serrada... però en miniatura. I li van fer la caixeta fins al més petit detall, les nines...
Els miracles no tenen mida i la tecnologia no els exclou. Xavi Martínez (Mag Xavi) i David Ruidor (Mag Dariu) són dos estudiants de màrqueting i enginyeria de telecomunicacions, respectivament. Quan actuen junts són Los Tecnomagos. No porten vareta ni barret de copa. El seu instrumental són els iPhones i, en un futur proper, els drons. Si abans el mag d’escena havia d’estar pendent dels llums, ara s’ha d’assegurar que a la sala hi hagi cobertura. I han creat l’empresa Abracadapp dedicada a fabricar aplicacions màgiques. Un parell, de mostra, són a l’Apple Store. Una altra és per a telèfons Android, però, en aquest cas, per fer-la servir cal disposar d’una contrasenya que t’han de donar. És una aplicació d’ús restringit pensada per a mags. Jorge Blas va presentar a la televisió un dels seus invents, el Magic Tweet, per a iPhones. El mag escriu una predicció a l’espai de redactar les piulades que li ha obert el propietari del telèfon. Òbviament, les encerta. “Abracadapp investiga ara l’ús de la realitat augmentada en la màgia”, comenten. També fan aplicacions per encàrrec. És l’R+D de la màgia

A l’espectacle de Xavier Mortimer de Las Vegas hi ha tres efectes que porten la firma del barceloní Xavier Tapias. La seva especialitat és l’electrònica. “Les noves tecnologies”, explica, “ens permeten recuperar de forma eficient i més barata jocs que antigament s’aconseguien amb mecanismes complicats o amb una tropa d’ajudants obrint trampes”. Entusiasta del que considera l’època daurada de la màgia, de 1840 a 1940, està en condicions de reproduir quasi totes les màquines que feia servir Robert Houdin, “que no per causalitat era rellotger”. Ha replicat, per exemple, l’arbre on creixen taronges i d’on surten papallones. Una obra seva s’exposa al museu de Blois (França) dedicat a Houdin. Les seves peces, numerades i en edicions limitades, estan repartides per tot el món. També treballa per encàrrec. “La meva especialitat és l’animació electrònica”. De vegades, la seva feina és una part d’un efecte més gran. Fa poc va anar a Itàlia a lliurar un tub amb llums i fums misteriosos que s’integra en un joc més complex. Hi ha un principi fonamental: la tècnica ajuda a produir l’efecte, però la tecnologia no llueix. Està amagada. Fill d’una família amb una botiga de joguines, va ser Bucheli qui, quan tenia 12 anys, el va engrescar amb la màgia, a la qual ara es dedica en exclusiva. Vaig xerrar amb ell a la seu de la Sociedad Española de Ilusionismo (SEI), on dóna classes sobre com fer... miracles.

El cap de família
La botiga de Barcelona El Rei de la Màgia (Princesa, 11) va ser la primera d’Espanya, i la seva història la fa cap de família de la màgia a Catalunya. Fundada per Joaquim Partagàs l’any 1881, als anys vuitanta del segle XX una crisi la va portar al tancament. Van ser Rosa Maria Llop i Josep M. Martínez (els mags de La Capsa Màgica) els que la van reobrir amb l’ajuda de molts amics, Joan Brossa i la seva il·lustre colla (Montserrat Ester, Iranzo, Portabella, Tàpies…). “El mateix Brossa em va acompanyar a La Caixa per gestionar un crèdit. Sense ell no ens haurien fet cas”, recorda Martínez. A més de botiga, donen cursos i fabriquen il·lusions (a part dels jocs clàssics del catàleg d’El R. M., “he fet, per exemple, la guillotina francesa definida pels experts com la més terrorífica del món, la bombeta de la llet, la cadira que es plega, la suspensió amb les cadires, la levitació clàssica o mahomeda… i molts aparells personalitzats per a diferents espectacles”).
L’any 2002 van obrir un raconet al carrer de l’Oli, on es feien espectacles de butxaca i presentaven el material històric de la botiga, tot i que algunes peces importants van desaparèixer abans que ells hi arribessin. Fa cinc anys van traslladar-ho al carrer Jonqueras, a un bon local. “No hi havia disponible un espai per fer propostes teatrals, una programació basada únicament en la màgia. En aquests anys, el teatre de Jonqueras ha canviat molt. Ja no es tracta de presentar uns jocs. El discurs escènic s’ha enriquit”. Una aventura, però, que no els estalvia angúnies econòmiques i burocràtiques. Tant Martínez com Llop lamenten que l’administració ignori la màgia, “sembla que no sigui cultura”, i que no s’hagi plantejat potenciar-la com s’ha fet amb la dansa o, ara, amb el circ. “La població de mags a Catalunya ha crescut, té empenta, però arrossegant misèria. La màgia segueix viva per un esforç que no es reconeix”.
Llop recorda la resposta d’un buròcrata, quan li comentaven les dificultats del projecte del carrer Jonqueras: “Qui us manava obrir un teatre?”. I apareix un tema recurrent en el sector, YouTube. “Crea aficionats a la màgia”, reconeixen, “però l’ensenya malament. El noi o la noia, manipulant cartes, per exemple, agafen destresa amb les mans, però els converteix en malabaristes i els fa creure que en saben molt perquè tenen tècnica. Tenen la imaginació encallada, no els ensenya que el mag no ha de mostrar habilitat, ha de crear un miracle”.
I el nom de Brossa torna a sortir quan es parla de La Seca, l’espai teatral del carrer Flassaders. El porten Hermann Bonnin i Jesús Julve (Hausson). Primer van engegar, l’any 1997, el Brossa Espai Escènic, un teatret al carrer d’Allada Vermell. I el 2010, l’Ajuntament de Barcelona els adjudicà la gestió de La Seca, un edifici rehabilitat del segle XV. Sempre, explica Hausson, s’han inspirat en la poètica brossiana: atenció a les arts parateatrals, obertura als dramaturgs joves, a l’autoria contemporània i a una màgia “sense farciments inútils i que no sigui un enfilall de trucs. L’espectacle ha de tenir un concepte, un fil conductor”. Fan una marató de màgia i els Nadals Màgics. I Hausson subratlla els Dimarts Màgics, on aprofiten les gires que fan els mags internacionals donant conferències per les associacions del gremi per convidar-los una nit a presentar la seva màgia. “Són propostes que no s’han vist”.
L’amistat de Hausson i Brossa ve de 1979, quan el poeta li va demanar que participés a la festassa que la Fundació Miró preparava per celebrar els 85 anys de Joan Miró i J. V. Foix. Brossa era un apassionat de la màgia. De fet, recorda Hausson, quan era jove ell mateix havia fet de mag, sempre en actuacions amistoses. Anava vestit de xinès i es deia Wu. “Defensava que l’avantguarda havia de beure de les fonts de la cultura popular i la màgia n’era una expressió”.
Col·leccions
Per amor a l’art, Miquel Aneas manté El Capricho, una col·lecció d’objectes i documents que té en un pis del Paral·lel de Barcelona i que, una vegada al mes, obre al públic, concertant la visita des del web Elcapricho.org. El recorregut inclou una sessió de màgia de prop i escènica al teatret per a 14 persones que hi ha. La visita és gratuïta, però el visitant pot fer un donatiu en una guardiola. Els diners van destinats a la ONG El Somni dels Nens. Els mags sempre tenen la porta oberta per contemplar una col·lecció de 4.500 peces. Acull 1.400 baralles de cartes, la més antiga de finals del XVIII, pintada a mà sobre pergamí. Aneas explica, amb un prudent “probablement”, que hi ha la millor col·lecció de capses de màgia de Catalunya. A les vitrines hi ha documents de Li-Chang, de Richiardi, la primera edició del Minguet... Aneas ha recorregut encants, subhastes, fires de joguines i “llocs inversemblants”.
Alguna peça se li ha escapat, com El brujo en sociedad (de J. Mieg, El Tío Cigüeño, 1839). Un argentí se’l va emportar en una subhasta. Aneas va decidir muntar El Capricho quan va veure que a París es presentava una humil col·lecció amb el pretensiós nom de Museu, concepte que ell rebutja per a la seva proposta. Un altre lloc singular és La Casa Màgica que Xevi, mag i col·leccionista, ha obert a Santa Cristina d’Aro. Particularment ressenyable és la col·lecció d’autòmats del XIX i XX, molts d’ells mostrant números de màgia.
Òbviament, en aquest mapa català de la màgia hi ha més noms. De botigues (Selecciones Mágicas, al carrer dels Enamorats de Barcelona; Tiendamagia, de Sant Cugat del Vallès, potent a Internet...), d’escoles (3 de Trébol, amb tenda al carrer Vint-i-sis de Gener), d’entitats (Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya), de sales (Teatreneu, Teatre del Raval), de festivals (Badalona, Torroella de Montgrí...)... I tots treballant per fabricar miracles.

Llibres màgics

La màgia també té forma de llibre. “El primer manual de prestidigitació publicat a Espanya (1733) és del gravador barceloní resident a la cort de Madrid Pau Minguet. El llibre es titula Engaños a ojos vistas y diversión de trabajos mundanos fundada en lícitos juegos de manos. Un llibre on no es fa servir la paraula màgia per no empipar la Santa Inquisició”. M’ho explica Alain Montilla (de nom artístic Alain Denis), autor del llibre Mags i màgia a Catalunya, editat pel Museu de Badalona. Ens veiem a la biblioteca de la SEI, fundada a Barcelona l’any 1943, hereva de l’esmicolada, per la guerra i l’exili, Associació Catalana d’Aficionats a l’Il·lusionisme (ACAI). L’envolten 3.000 llibres. Montilla afirma que la història de la màgia a Catalunya i Espanya s’ha començat a documentar amb retard. Tot i que Eiximenis (segle XIV) exculpa els joglars que feien jocs de mans perquè “ne fan coses vedades, ne jocs en temps no deguts”, la Inquisició no feia aconsellable aventurar-se en una pràctica que es podia confondre amb la bruixeria.
Per altra banda, no serà fins després de la guerra que sortiran les revistes d’associacions de mags que recullen l’activitat del gremi. El primer número del butlletí (Circular para los señores socios) de la SEI és de 1944 i el va imprimir el dentista Javier de Areny-Plandolit amb una premsa manual que tenia a la seva clínica. Una altra associació, escindida de la SEI, la CEDAM, va publicar 114 números de la seva revista, que va néixer editada amb molt de luxe (gràcies a la generositat del seu president, Ferran Maymó, el de l’escola Radio Maymó). Al final, però, ja sense patrocini, es distribuïa en fotocòpies, continua Montilla. A França, en canvi, a principi del segle XX ja s’editava L’Illusioniste.
Amb un catàleg viu d’una setantena de llibres, Edicions Marré (“Tu poses la màgia, nosaltres els llibres”) és un referent editorial. Xavier Marré, fill del fundador, recorda que el seu pare, Ricard, la va començar com una afició. Ricard Marré, a més, va mantenir durant 50 anys la revista Misdirection amb articles traduïts i col·laboracions de molts mags. “Quan el meu pare va fer 84 anys li vaig recomanar que la tanqués. Era molta feina, i les despeses, més grans que els ingressos”. De fet, les xifres de Marré són modestes. La primera edició d’un llibre acostuma a ser de 200 exemplars. “Quan això era Disneylandia”, diu amb ironia, “la primera tirada desapareixia molt de pressa. Ara no tant”. Marré no publica edicions digitals, només sobre paper. “Només faré e-books quan m’ho demanin els mags. La pirateria és un perill”. El primer llibre de l’editorial va ser, l’any 1968, Magia de cerca, de Lewis Ganson. Hi ha llibres d’iniciació com Esto es magia, d’Alfons Moliné, “que tots els mags tenen”. Els temes amb una bibliografia de més èxit són la cartomàgia i, ara, el mentalisme. Fora de catàleg també va imprimir Primer diccionari bilingüe d’il·lusionisme, de Ferran Homar, germà de l’actor. La vida d’aquesta editorial, que té altres activitats, ha tingut aturades i daltabaixos, però segueix viva. “Per amor a l’art” és l’explicació que es dóna a can Marré.