Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Què hi ha de nou, vell?

El Govern és un coronel a la selva fosca que no té qui el voti

Matí de pressuposicions i de pressupostos. A les sales, als passadissos del Parlament, ningú no toca pilota. Una conjectura dura el que tarda a sortir-ne una altra i així anar fent. La negativa de la CUP a votar els pressupostos dels seus companys de viatge a Ítaca ha trastocat l'ordre del dia d'aquest ple i per això en comptes de dimecres avui ha estat dijous tot el matí. La sessió de control s'ha vist ajornada per la prioritat del desastre. Avui el Govern és un coronel a la selva fosca que no té qui el voti. Una altra vegada en minoria somiant que representa una majoria.

I en minoria, és a dir, trist, solitari i final, ha pujat al faristol Oriol Junqueras, vicepresident de govern i conseller d'Economia i Hisenda. L'americana d'alcalde de municipi petit en un món sobredimensionat. En aixecar-se de l'escó, ha rebut el reconeixement afectuós, comprensiu, còmplice, o potser compassiu, del president Puigdemont. El palmell de la mà que ara mateix no té gaire per firmar obert sobre l'americana del seu segon, el líder del partit rival que amenaça de devorar els convergents en el proper berenar de nadius plebiscitari. Mentre Junqueras es dirigeix a l'estrada, es creua amb tres diputats cupaires que han arribat tard. Pugen les escales rumb als seus escons a la muntanya màgica.

A Junqueras li han posat la megafonia al màxim i la veu li retruny a l'hemicicle com un Aaró al tabernacle. Diu que ja s'imagina que no tiraran endavant els pressupostos, però que aquesta és una bona ocasió per dirigir-se a la ciutadania i als votants dels grups que no li aprovaran els comptes. Llavors deixa anar un discurs de gairebé una hora. Parla com un predicador luterà que ja ha guanyat la Reforma. Però quan no parla, quan acompanya Puigdemont pel Parlament, més aviat sembla el frare de Robin Hood si no fos perquè els habitants del bosc de Sherwood tiren més cap a la CUP. Junqueras fa servir aquesta vegada un llenguatge purament expositiu, net dels sil·logismes de preescolar a què tant recorre. Aquest és un Junqueras més polític que catequista. Les seves figures retòriques recorden a estones els millors moments dels dibuixos de la Warner Brothers: "Som davant d'uns pressupostos expansius en aquestes magnituds, els primers pressupostos expansius, els primers pressupostos expansius [sic.], els primers pressupostos realment expansius, els primers pressupostos realment molt expansius...". Quan llegeix els epígrafs de cada partida, agafa embranzida i s'embala, li resulta impossible vocalitzar fins que s'atura en les xifres per pronunciar-les clarament i solemnement. Li surt així el procurador en Corts que tot polític porta dins. Al fil de les seves paraules, als escons de la CUP corren somriures d'orgull i satisfacció. La portaveu Anna Gabriel avui porta doble samarreta negra amb la calavera i els micros d'una emblemàtica ràdio pirata basca. Les mirades còmplices entre aquests parlamentaris reboten pels dos grups on habiten. Hi ha una necessitat urgent de no sentir-se sols en els dos bàndols que formen la majoria independentista del Parlament. Al final de la seva intervenció, Junqueras és ovacionat pels diputats del JxSí com un actor que interpreta la seva última funció, o l'última funció d'una obra que de seguida es reestrenarà amb un altre títol.