Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Nerviosos i desanimats

Els qui no porten una bena als ulls saben que això de la independència només pot funcionar amb un acte de força, una insurrecció en tota regla, una cosa que ningú vol a Catalunya

És molt visible el descoratjament que s’estén en les files del món independentista. Es nota en les declaracions dels polítics, en el nerviosisme de certs articulistes, en el pessimisme de les tertúlies catalanes. L’inexplicable i poc meditat entusiasme dels últims anys està experimentant un gir i la sensació és que es busca una sortida perquè el ridícul no resulti excessiu. La proposta de Puigdemont a EL PAÍS del diumenge va en aquest sentit. De l’heroica Transició Nacional passem al desencantament. Però els errors es paguen i n’han estat molts. Des de fa anys. Comentarem només els més recents, aquests que estan provocant nervis i descoratjament.

El primer error va ser no acceptar els resultats de les eleccions autonòmiques del passat 27 de setembre. Recordem que aquestes eleccions van ser plantejades des del camp independentista com a plebiscitàries, una contradicció evident perquè la naturalesa d’unes eleccions és diferent de la d’un plebiscit, la democràcia representativa no és la democràcia directa. Però el que està fet, ja està fet: havien d’interpretar el resultat tal com el van plantejar.

No obstant això, no va anar així. Ni tan sols van arribar al 50% dels vots, quan esperaven que una gran majoria del poble català —més del 60%, es deia— optés per les opcions separatistes. Però van guanyar en escons i podien triar president sempre que la CUP els donés suport. Van llegir els resultats en sentit contrari a un plebiscit. En lloc d’admetre la derrota, van presentar les eleccions com una victòria.

A partir d’aquest parany, mitjançant un enginyós malabarisme, els separatistes van passar a defensar que la majoria parlamentària els degui dret a iniciar ja el procés independentista. Després de constituir-se el Parlament i molt abans de triar el president de la Generalitat, aquest procés va ser plasmat en una solemne Declaració, del tot contrària a Dret. La CUP ja manava, a ERC això li interessava perquè així quedava situava al centre polític i Convergència seguia deixant-se prendre el pèl.

El segon error és en aquesta mateixa Declaració: fixar un termini per allò que anomenen “desconnectar” de l’Estat, és a dir, separar-se, declarar-se independent. Es van donar 18 mesos. Si comptem el termini des del moment de triar president de la Generalitat, ja són 13 i al setembre seran 10. Aquest termini crea una pressió enorme, sobretot quan es comproven les insalvables dificultats per aconseguir la meta.

Com era de preveure, sabent que estem sota l’imperi de la llei, cap de les famoses “estructures d’Estat” pot construir-se, qualsevol serà declarada jurídicament nul·la. Les que es creen, molt poques, ja ni tan sols són il·legals perquè són innòcues, clofolles buides per quedar bé, per enganyar la gent, per intentar acontentar la CUP. Aniran passant els mesos i el procés establert en la Declaració no avançarà, els desacords dins del Govern augmentaran, la majoria parlamentària s’anirà esquerdant, mostrant les seves flaqueses inicials. Nervis i descoratjament es faran cada vegada més visibles.

El tercer gran error és la campanya per la independència a l’estranger. És obvi, ja que els governs, especialment els de la UE, ni reben els representants de la Generalitat. El prepotent senyor Romeva, conseller d’Exteriors, va cometre la gosadia de voler presentar-se com a ministre, una cosa inaudita en les relacions diplomàtiques entre estats. Ja no el reben ni els cònsols acreditats a Barcelona. La seva gestió ha estat desastrosa, contraproduent per a la seva causa.

Però fins i tot les entitats privades —universitats, think tanks, fundacions diverses— els fan el buit o, simplement, mostren com n’estan d’equivocats. Així va succeir a Londres fa un parell de setmanes, aquí ni tan sols s’ha donat com a notícia, la premsa catalana sempre callant el que pot resultar inconvenient per al poder de la Generalitat. El Diplocat català, aquesta insensatesa, ha fet constantment el ridícul, no tenen ni idea d’anar pel món.

En definitiva, els qui no porten una bena als ulls, saben que això de la independència només pot funcionar amb un acte de força, amb una insurrecció en tota regla. Per dir-ho clar, usant la violència, una cosa que ningú vol a Catalunya. Van vendre la independència com una cosa fàcil, ràpida, sense problemes. Passen els mesos i es veu clar que això no és així, que van enganyar els catalans. Busquen una sortida honorable, per descomptat no la mereixen. Espero que ningú la hi faciliti.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.