Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tres pares

Són tres pares molt diferents amb tres fills al banc dels acusats: Jorge Horacio Messi, progenitor del futbolista, el rei Joan Carles i l'exhonorable Jordi Pujol

Jorge Horacio Messi és el pare de Lionel, potser el millor futbolista del món, que per això guanya unes sumes astronòmiques. Jorge Horacio administra aquests guanys. Lionel es dedica únicament a jugar a futbol. "Jo signava on deia el meu papà", va dir Lionel al tribunal que el jutjava per frau a la Hisenda Pública. Com tothom sap, entre 2007 i 2009 Messi va ingressar, per determinats conceptes derivats del seu prestigi com a futbolista excepcional, 10,1 milions d'euros, pels quals no va tributar ni un euro. Per a aconseguir-ho, els assessors fiscals contractats pel seu pare, Jorge Horacio, van construir una complexa estructura d'empreses en paradisos fiscals.

En el judici dels Messi van xocar dues institucions que generalment actuen en la mateixa direcció: la fiscalia, defensora de l'interès públic, i l'advocacia de l'Estat, defensora de la Hisenda Pública. L'advocacia de l'Estat dedueix que Lionel, encara que no entengui de trames defraudadores, es va beneficiar del muntatge, i que conseqüentment havia de saber el que es feia. I aventura la conclusió que Lionel era el capo d'un muntatge mafiós. La fiscalia discrepa.

Acusa Jorge Horacio, però no el seu fill Lionel. La fiscalia sap que, en un Estat de dret, per imputar el delicte, és necessari que l'acusat, Lionel, vulgui defraudar, decideixi fer-ho, i pugui saber o sàpiga que està defraudant. Si només es dedica a xutar una pilota, i desconeix absolutament tot el que té a veure amb les seves finances, encomanant-ho al seu papà, la fiscalia no té base per atribuir a Lionel cap intenció delictiva. Jorge Horacio no abandona al seu fill. L'exculpa i "es menja el marró". I com que Lionel va pagar fins a l'últim cèntim del seu deute tributari quan es va veure acusat, ni tan sols pot ser acusat com a partícip a títol lucratiu, com la Infanta.

El pare de la Infanta potser no sabia com entraven els diners a la casa dels Urdangarín. Mai sabrem si va col·laborar, per acció o per omissió, en un paternal suport al sosteniment dels guanys del seu gendre i filla. Només sabem que la va deixar sola davant dels jutges i davant del món amb allò que "la justícia és igual per a tots". El fiscal acusa severament el marit, però exculpa la Infanta, per bé que la considera responsable a títol lucratiu pels beneficis que va obtenir, i li exigeix que els retorni, perquè no ho ha fet. Els partícips a títol lucratiu són els que simplement es beneficien del fruit del lladronici, que no sempre saben, amb precisió, l'origen concret del guany del qual gaudeixen. A les pel·lícules de mafiosos, les esposes, com la de Los Soprano, són un exemple paradigmàtic d'aquesta espècie d'"ignorància conscient". De vegades solament sospiten, prefereixen ignorar, i algunes vegades ignoren. Aquesta seria la condició de Lionel si no hagués pagat finalment la totalitat del seu deute tributari. I aquesta és, igualment, la condició de la Infanta, en opinió de la fiscalia de Palma. No obstant això, Cristina de Borbó no és com Lionel Messi. És filla i germana de reis, amb estudis superiors i empleada de luxe de La Caixa, amb un privilegiat càrrec a Suïssa. Estava en condicions de conèixer els negocis del seu marit i, almenys, els documents que ella mateixa signava, raonablement després de llegir-los i entendre'ls. És trist que necessiti formar part de l'escamot d'esposes estúpides i ignorants, per acollir-se a l'excusa de la "ignorància conscient", com a partícip a títol lucratiu. Encara que cap excusa la salvarà ja de l'irreversible desterrament patern, fratern i cívic.

Oriol Pujol Ferrusola també és un altre processat fill de papà. Era el dofí polític d'una saga amb ínfules de monarquia local. Creient-se omnipotent i impune, va traficar amb les seves influències, va falsificar documents i en va obtenir avantatges, segons la fiscalia que li demana cinc anys de presó. I haurà de suportar la banqueta tot sol, sense privilegis ni empares, perquè el seu exhonorable pare ja no és ningú, i ja en té prou amb la seva pròpia agenda judicial.

Són tres pares molt diferents amb tres fills a la banqueta. Un per l'administració del seu pare, una altra per emulació del luxe dinàstic, i un altre per mimetisme polític i familiar. Trista moralitat.

José María Mena va ser fiscal cap del TSJC