El Primavera Sound tanca amb èxit de públic i música

El festival basa el seu creixement en una oferta inassequible i en la capacitat del Fòrum per rebre 55.000 persones al dia

Assistents al festival ballen durant el concert de Brian Wilson.
Assistents al festival ballen durant el concert de Brian Wilson.

El Primavera Sound ha tancat portes amb un èxit incontestable de públic, atret per un cartell completíssim que ha ofert grans moments en aquests dies de música. Però de vegades les xifres oculten els fets i la música tapa la música. La qüestió és que els macrofestivals hi són per quedar-se i ofereixen una nova forma de consum de música. La indústria, els músics, els promotors i els agents han apostat per aquest model que ofereix una “experiència” al públic, com el ja clàssic "T'agrada conduir?" venia cotxes apel·lant a les sensacions de la conducció. I aquest model s'ha assentat a Espanya amb el Primavera Sound.

El que ha quedat clar en aquesta edició és la capacitat del Fórum per engolir multituds. Cada dia s'hi van concentrar unes 55.000 persones sense problemes ressenyables, ni tan sols quan va acabar el concert de Radiohead a Mordor —així es comença a conèixer humorísticament l'esplanada dels dos escenaris principals—. La distribució i ampliació d'espais, amb un Beach Club que ha funcionat com a festival dins del festival, i de manera especial la ingent quantitat de servei de seguretat, més que res de control de fluxos, va garantir que els desplaçaments massius no originessin col·lapses. En aquest sentit el festival ha sabut resoldre un assumpte delicat que mal gestionat podria haver portat el públic a percebre el recinte i el propi certamen com un lloc incòmode. Res d'això: el recinte ha estat còmode i net.

Al mateix temps que el festival resol amb nota aquests problemes avança en el seu model d'activitats i “experiències” al voltant de la música, en el qual aquesta és un element més en l'oferta que rep l'assistència. No és que la música no sigui el més important, és que l'oferta resulta inabastable, generant la mateixa sensació d'atordiment que es té en entrar en un hipermercat, on tot està pensat per comprar i paradoxalment sortir amb la frustrant sensació que es podia comprar encara més. A més, situar-se adequadament per seguir els concerts estavella, particularment el de Radiohead, seguit per bona part del públic des d'una distància que limitava el seu gaudi, obliga a oblidar els altres escenaris per una bona estona, la qual cosa comporta conductes de concert individual —anar-hi aviat, no fer més plans per a aquest tram del dia, etcètera— en un context de festival, on el que es compra amb l'entrada és quantitat i opcions de consum.

Un referent mundial

Altres festivals han limitat el seu creixement a mides humanes i malgrat disposar de diversos escenaris, aquests no aconsegueixen nombres infranquejables. D'aquesta forma el seguiment dels concerts està més vinculat a la música i als gustos de l'aficionat, l'experiència principal del qual és aquesta música, subjecte protagonista. En aquest model la quantitat no és l'argument principal, i tot i que l'oferta pot ser nodrida les distàncies no es converteixen en element a ponderar quan es tracta de decidir en un moment qualsevol quin escenari visitar per descobrir alguna cosa desconeguda. Però avui mana la quantitat. En tot. És un epítom de la nostra societat, en la qual ja no som ciutadans, aficionats a la música en aquest cas, sinó consumidors. Anécdota: al Primavera no hi havia cerveses petites: o mitjanes o grans.

Això no vol dir que una bona part del públic del Primavera pugui veure els seus concerts favorits i tingui rutes establertes per endavant. El que implica aquest model és que al festival s'hi va a passar el dia com a un centre comercial i que, segons com, la música acaba tapant la pròpia música. És un model perfectament raonable que ha convertit el Primavera Sound en un referent mundial, però no és l'únic model possible ni l'única manera d'oferir música en un festival.