Mor Muhammad Ali, llegenda de la boxa

Muhammad Ali, un dels més grans esportistes del segle XX, un home que es va inventar diverses vegades a si mateix i va reflectir els traumes i conflictes dels Estats Units de la seva època, va morir aquest divendres en un hospital a Phoenix (Arizona) als 74 anys per complicacions respiratòries, després de ser ingressat aquesta setmana. El boxador feia 32 anys que lluitava contra la malaltia de Parkinson, un desordre del sistema nerviós que afecta el moviment.

Amb Ali desapareix més que un dels tres o quatre membres del panteó dels esports nord-americà, tres vegades campió mundial dels pesos pesants i campió olímpic als 18 anys: desapareix una icona d’aquest país, una d’aquestes figures que serveix per explicar què significa ser estatunidenc, un home controvertit la trajectòria del qual, des dels esquinçaments socials dels anys seixanta a l’arribada d’un afroamericà a la Casa Blanca el 2009, defineix la història recent dels EUA.

Tot i el declivi de la seva salut, fins al final no va deixar d’intervenir en el debat públic. Al desembre, després que el candidat republicà a la Casa Blanca Donald Trump anunciés el seu pla per vetar l’entrada als Estats Units de musulmans, Ali va dir: “Nosaltres, com a musulmans, hem d’enfrontar-nos als qui volen usar l’islam per imposar la seva agenda personal”.

Ali, nascut amb el nom de Cassius Clay a Louisville (Kentucky) en 1942, va ser un negre afectat per les humiliacions de la segregació que va proclamar la seva identitat amb orgull. Un esportista loquaç que exhibia el seu ego sense modèstia: “Sóc el millor! Sóc el millor! Sóc el rei del món”, va dir quan va guanyar el campionat mundial contra Sonny Liston. Un activista més proper a l’estil desafiador de Malcolm X que a l’ecumenisme de Martin Luther King en la defensa dels drets civils dels negres. Un heroi esportiu que es va convertir a una religió estranya per a la majoria dels seus conciutadans. Influït pels ensenyaments del grup religiós Nació de l’Islam, va adoptar el nom de Muhammad Ali i va triar ell mateix, descendent d’esclaus anònims, el seu nom i religió. "No vull ser el que vosaltres voleu que sigui”, deia.

La seva oposició a la guerra del Vietnam no va ser només retòrica: va rebutjar el reclutament obligatori, va ser sentenciat a cinc anys de presó i va perdre el dret a boxejar. “El cong [per Vietcong, els vietnamites que lluitaven contra els Estats Units a la guerra] no em diuen nigger’”, va dir. Nigger és la paraula més pejorativa usada per designar els nord-americans d’origen africà.

La meitat dels Estats Units el detestava; mig món l’adorava. “En els propers mesos no hi ha dubte que els homes que governen a Washington intentaran danyar-te de la manera que puguin, però estic segur que saps que has parlat en nom del teu poble i dels oprimits a tot el món, en valent desafiament del poder americà”, li va escriure el filòsof Bertrand Russell. El Tribunal Suprem li va donar la raó el 1971 com a objector de consciència, i va poder tornar al quadrilàter, on va participar i va vèncer en dos combats extravagants i llegendaris: el Rugit de la selva, al Zaire (actual Congo), el 1974 contra George Foreman; i, l’any següent, a Manila (el combat conegut com a Thrilla in Manila), contra Joe Frazier.

A principis dels vuitanta es va retirar i poc després els metges li van diagnosticar parkinson. Va iniciar una etapa dedicada a les causes humanitàries. Amb els anys, el polaritzador es va convertir en una figura de consens, celebrat per blancs i negres, a dreta i esquerra. George W. Bush el va condecorar.

“Qui podria haver predit a la fi dels anys seixanta, quan Muhammad Ali era vilipendiat per la premsa esportiva i per la majoria de l’Amèrica blanca com un racista negre, un agitador bocamoll, que es convertiria en l’elecció òbvia per encendre la torxa en els Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996, com un símbol de l’entesa, la pau i l’amor internacional?”, va escriure el 1998 l’escriptor Budd Schulberg, autor de la novel·la de boxa Més dura serà la caiguda, que va inspirar la pel·lícula protagonitzada per Humphrey Bogart.

Quan iniciava la seva carrera política, a la seva oficina electoral de Chicago, Barack Obama tenia una fotografia de Muhammad Ali en un combat amb Sonny Liston. No era casualitat. “Muhammad Ali representava alguna cosa més que boxa. Tenia un sentit polític, el sentit d’un orgull afroamericà que s’afirma a si mateix”, va dir fa uns anys, en una entrevista amb aquest corresponsal, David Remnick, autor de les que segurament són les millors biografies d’Ali i d’Obama.

Com Obama, que va créixer en una família blanca i va assumir la seva identitat negra d’adult, Ali també va buscar i va trobar la seva identitat. “Cassius Clay no volia ser Cassius Clay. No volia ser un lluitador obedient i tradicional de l’era de la segregació", va dir Remnick. "Volia ser alguna cosa diferent. Va triar la Nació de l’Islam, va triar un altre nom, va triar unes idees polítiques que, per ser justos, ell només entenia lleugerament”.

Ali, com Obama, va ser una figura essencialment americana: una icona negra en un país encara malalt de racisme, un home que va crear la seva identitat, un home lliure.