Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Un despatx al món

Puigdemont i Junqueres surten del despatx presidencial.
Puigdemont i Junqueres surten del despatx presidencial. EFE

S’està bé al despatx del president al Parlament, amb aquesta frescor, aquesta temperatura de visita a les caves de Sant Sadurní. També la llum és tènue i artificial, com l’amor al cinema. El gruix de la fusta li dóna a les parets un aire de cabanya, de refugi en la gelada quimera de l’or. Hi hem arribat després de travessar quatre portes i una successió de despatxos enigmàtics i funcionals, que recorden el quarter general de James Bond. L’espera s’ha allargat perquè abans s’hi devia estar barrinant alguna cosa grossa, aquí dins. Primer s’ha vist com hi entrava el vicepresident Oriol Junqueras, pas llarg, jaqueta curta, gest rígid. Després, una comitiva de la CUP. Corria el rellotge i no sortia ningú. Als passadissos, els periodistes esperaven que passés alguna cosa o almenys que passés algú. Per això l’entrevista ha començat amb una hora de retard. On preferiu fer-la, a les butaques, a la taula rodona? El responsable de fotografia d’aquest diari busca la llum i tria la taula. Un moment! El cap de comunicació del president agafa d’un racó una senyera de mida natural i la col·loca darrere de Puigdemont. Ara sí que es pot començar.

Carles Puigdemont, americana i corbata negres, nas adolescent, llavis fins, aspecte juvenil. No obstant això, no ha estat el president més jove de la Generalitat. Això, com tot, ho va fer Pujol als 49. I Montilla als 51. Puigdemont té 53 anys i les mans suaus. Continua dret, teclejant amb un dels dos mòbils, un de gris i un de negre, que deixarà sobre una cadira al costat seu tota l’estona que duri l’entrevista. Puigdemont és de caràcter inamovible. Adopta una posició, assegut de costat per veure alhora els dos periodistes que fan l’entrevista, amb les cames creuades, i ja no es mourà, ja no va canviarà de postura ni un instant. Només quan pronuncia la paraula CUP, reacciona i es neteja l’orella amb un dit com si li destorbés alguna cosa al cap. És un home de mans, de dits. Aquí es concentra tot el seu moviment i tota la seva expressió. No para de jugar-hi, els apinya, els separa, els torna a enllaçar. Semblen unes mans pacífiques, fetes per prendre notes, còmodes al servei d’una causa. No són mans creadores d’artesà. Puigdemont somriu quan calla. Parla de la seva legislatura i s’hi refereix com el període de “preindependència”. I sí, fa l’efecte que, encara que el van posar a corre-cuita a última hora, ha arribat abans d’hora. Aquest no és el seu lloc, com la dona a qui canten els Burning. Ni tan sols sembla de Convergència. Pertany a alguna cosa prèvia que ha de succeir quan aquest partit s’acabi, quan tot això passi. Pertany a alguna cosa que ve de dins d'ell, com passa en el cinema de Cronenberg. Alguna cosa molt íntima enfrontada a un món real i hostil.