Sexe i esbravades verbals

Roland Barthes potser va exagerar quan, al discurs de recepció al Collège de France, va dir que la llengua era feixista, és a dir, massa normativa, massa autoritària, massa rígida. Vist des de l’òptica dels parlants, la llengua no passa de ser una eina que tothom sap com ha de fer servir; i els catalans ens entenem entre nosaltres amb la nostra, igual com s’entenien els romans amb una llengua gramaticalment molt complicada. Si no hi hagués normes gramaticals, arribaria un dia que ja no ens entendríem.

Tanmateix, és un fet que tota la història de la literatura, molt en especial de la poesia, ha forçat els límits de la norma gramatical per inventar el que ha volgut, en general dins els límits del que Eugenio Coseriu, el gran lingüista romanès, anomenava el “sistema” d’una llengua, que és més ample que la seva norma. Això sí: quan una llengua s’aparta absolutament del sistema que li dóna moltes possibilitats d’articulació, llavors no s’entén res de res: els superrealistes van jugar a aquest joc, i de vegades s’entén quelcom, i de vegades és impossible fer-ho.

Però sempre hi ha hagut un altre terreny en què s’eludeixen les lleis de la gramàtica, almenys les del lèxic; i els creadors de llengua oral, o els escriptors —ja sigui per metaforització, o ni això— inventen paraules i expressions que es troben decididament a l’exterior de la norma i, més en especial, al defora de les convencions socials en l’ús del llenguatge. On sempre s’ha extremat aquesta manera de procedir ha estat, des de l’antigor, en el camp de les barroeries i marranades sexuals. Freud tenia tota la raó quan observava, al llibre L’acudit i la seva relació amb l’inconscient, que això ens permet alliberar-nos una mica de la càrrega de repressió que la cosa sexual sempre comporta. Vegeu, en aquest sentit, els poemes priàpics de la tradició grega, la Història Augusta llatina, el Llibre de les dones, de Jaume Roig, o moltes pàgines de Rabelais. Per no parlar del Marquès de Sade, brut com el sutge.

Jean-Claude Carrière, un dels guionistes de Luis Buñuel, va escriure un llibre —que també funciona com a obra de teatre— en què s’esplaiava a pler en l’àmbit de les marranades sexuals. Ara el tenim en magnífic català —cosa no fàcil, perquè moltes expressions i paraules relatives al sexe no tenen una equivalència exacta en dues llengües diferents—, per a satisfacció dels lectors de casa nostra: una casa, val a dir, en què les grolleries sexuals i escatològiques són més vives i més riques que a molts altres llocs de l’àmbit romànic: Jean-Claude Carrière, Els mots i la cosa, adaptació de Ricard Borràs, epíleg d’Anton Maria Espadaler (Barcelona, Blackie Books, 2016). En una adaptació així, era d’esperar referències als trobadors provençals, com Guillem de Berguedà, i a Vicenç Garcia, rector de Vallfogona, que és un dels nostres escriptors més gongorí i alhora més groller. Borràs adapta uns versos de Carrière amb aquests del senyor rector: “No saben tots que en vostra claveguera / entren mil reguerons cada setmana, / i que en l’obert clivell d’eixa magrana / piquen tots los pardals d’esta ribera”. Més clar, l’aigua.

Amb l’ajut del millor medievalista que conec, Espadaler, amic de la sandunga —mot que es fa servir als encontorns de la vila de Tiana, al Maresme—, Borràs cita Joanot Martorell d’aquesta faisó: “E com véu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldilles, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les seves cuixes”. Aquests valencians! També surt el famós Llibre de Tres, del XIV, que Riquer va editar sense fer escarafalls: “Tres coses es poden fer al llit sense llevar-se: Déu pregar e adorar bé a si mateix e gratar lo cul”, on “adorar bé a si mateix” equival a allò que normalment en diem “pelar-se-la”, “remenar-se-la”, “fer-se un pallot” o “matxucar-se-la”.

Borràs diu, adaptant Carrière, que una dama del XVI deia, referint-se al sexe anal: “Així eixamplo el cercle de les meves amistats”. (En realitat, els qui eixamplen el cercle de les seves amistats són més aviat els gais.) Al llibre aprendreu que la figueta, que tothom sap què vol dir, també pot dir-se la patatona, la tavella, l’albercoc, el musclo, l’eterna cicatriu, i més coses, com ara la llagueta o la ferida lluminosa. O que la titola té els sobrenoms de carbassó, cornamusa, gavarrot, tiroliro i xirivia.

Us ha semblat groller l’article que s’acaba? Doncs llegiu el llibre sencer i ja veureu com es pot gaudir d’aquestes coses sense la nosa i el dispendi d’haver-les de fer. És sabut: al juliol —que ja s’acosta—, ni dona ni cargol.