Selecciona Edició
Connecta’t

“Aquesta casa s’havia aburgesat i necessita una bona sacsejada”

Magda Puyo és la primera directora de l’Institut del Teatre en els seus 103 anys d’història

La nova directora de l'Institut del Teatre s'ha trobat, diu, "una institució pesant, poc flexible, encartonada, enfosquida".
La nova directora de l'Institut del Teatre s'ha trobat, diu, "una institució pesant, poc flexible, encartonada, enfosquida".

Arribo a l’Institut del Teatre de Barcelona (IT), a Montjuïc, amb tota la nostàlgia que es pot suposar a un exalumne de la promoció d’Interpretació de 1977, de la longevitat de la qual només cal dir que el nostre benjamí de llavors, Abel Folk, fa avui d’un molt madur i aplomat ambaixador d’Espanya a Bangkok en la sèrie de Antena 3 La embajada. Per rematar la sensació de vella glòria, em trobo amb un grup d’alumnes d’una joventut insultant i de cossos a joc prenent el sol espaterrats a la plaça de l’entrada, mentre uns altres fan un taller de Commedia dell’Arte, desplegant màscares i pantomimes, sobre un petit escenari. Em poso tan malenconiós que fins trobo a faltar les meves velles malles. Però l’estat d’ànim em canvia tan bon punt veig Magda Puyo, la nova directora del centre, que surt d’una reunió amb un primaveral vestit curt estampat i sense mànigues, em posa a la mà un cafè sol i m’arrossega fins al seu despatx.

És impossible no sentir-se contagiat de la vitalitat explosiva d’aquesta dona, la primera que arriba a la direcció de l’IT en el seu més d’un segle (103 anys) d’història (ja va ser la primera a dirigir el festival de teatre de Sitges), i que ha desembarcat amb el propòsit de posar-ho tot saludablement de cap per avall, “fer un catacrac”, com diu molt gràficament ella. D’entrada, i en ràpida successió, esmenta les converses amb la Universitat de Barcelona per desenvolupar nous projectes de postgrau i màsters, amb el sector del cinema i la televisió, la idea d’utilitzar els pavellons pròxims de la Fira “infrautilitzats” per al Museu de les Arts escèniques, i un pla d’arts escèniques aplicades a la comunitat i dirigit especialment als col·lectius més difícils i en perill d’exclusió, que afrontarien conjuntament l’IT i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Li assenyalo que potser hi hauria un territori d’actuació a Gràcia, tal com estan les coses. “Allà crec que la feina a fer és política”, rebla abans de citar Arundhati Roy: “Les noves guerres seran la ira dels nostres ciutadans”.

“L’Institut del Teatre està obligat a tenir un paper social al barri i a la ciutat”

Com veuen, Puyo va com una moto, o més ben dit, com un tren, no en va, explica, va venir al món (1960) en una estació de ferrocarril, a Móra la Nova, on el seu pare era ferroviari. També és exalumna de l’IT, on va cursar direcció, tot i que se’n va anar el primer any, en trobar els estudis “massa teòrics”. Ella no té nostàlgia del passat de l’IT. “No sóc gens nostàlgica, la nostàlgia me la sua”, afirma categòrica amb tota una declaració de principis. “Sóc per naturalesa molt poc malenconiosa, a casa no guardo cap cosa vella, no oblido la història, però no per fer un altar amb ella sinó per no repetir errors i no començar de zero”.

El seu desembarcament a l’IT, que aquest curs té ni més ni menys que 748 alumnes d’interpretació, direcció, escenografia, dansa, dramatúrgia i estudis tècnics (l’IT inclou els centres de Terrassa i Vic), està sent una mica un terratrèmol. “Però jo no sóc la rara. L’Institut l’havien portat sempre artistes, fins a la mort de Josep Montanyès. El cas estrany és el que va venir després d’ell i, sobretot, una època més recent, amb unes formes, uns objectius i unes maneres que s’allunyaven dels que havien estat els d’aquesta casa i del seu eix fonamental, que són els alumnes i la cultura, la creació. El resultat ha estat una institució pesant, poc flexible, encartonada, enfosquida. El nou Govern de la Diputació, de la qual depèn l’IT, ha entès aquesta situació i ha posat les eines per canviar les coses”.

“Hem de trobar la manera de tornar a ser subversius, que és l’objectiu de l’art”

Entre aquestes eines, a part del nomenament d’una persona com Magda Puyo per a la direcció, figura la revisió dels estatuts de l’IT, per tal que permetin desenvolupar mecanismes de modernització. “L’IT ha de ser un espai de formació i de creació, una veritable escola d’artistes”, subratlla Puyo, que apunta a “uns estudis més d’excel·lència, de més qualitat intel·lectual i creativa”.

L’IT ha de ser, prossegueix, una punta de llança de les arts escèniques: “Ha de proposar noves línies de teatre i dansa al nostre país, el que no es faci aquí, el que no s’experimenti aquí, difícilment arribarà als teatres professionals. L’IT ha de ser, i aquest és un objectiu fonamental, una fàbrica d’innovació, que és el que havia estat fins als noranta”. Per al canvi cal la reestructuració de les escoles. “La d’art dramàtic necessita professorat molt professional i molt artístic; de nou, es tracta de posar la creació en el centre. La tècnica és necessària, però no és un fi, no és art. L’IT ha posat molt d’èmfasi en la tècnica, i és només un instrument”. Una de les idees de Puyo és formar una comissió amb gent externa a la casa, per tenir una mirada des de fora “i evitar dinàmiques molt conservadores per por al canvi”.

Magda Puyo reconeix que molts problemes de l’IT van arribar paradoxalment amb la nova seu, que havia de ser la panacea. “Sí, el canvi va ser un trauma, però ho superarem. És com si s’hagués fet un últim esforç per venir aquí, a Montjuïc, com si això ho resolgués tot, i en realitat no resol res”. Ha produït un cert aïllament. “El primer que vaig preguntar és: què fem al barri? Res. Hi estem d’esquena, fins i tot físicament, per l’edifici. Ja ens hem reunit amb el regidor de Sans-Montjuïc per veure com podem treballar junts, connectar amb el barri i la ciutat. L’IT està obligat a tenir un paper social. Hi ha maneres. Els tallers de fi de curs són gratuïts, i alguns d’immensa qualitat. Hem de veure com comunicar això a la ciutat i compartir-ho. Que vinguin o anar-hi nosaltres, portant els treballs de fi de carrera a sales de Barcelona, com la nova Beckett, o a la Bonnemaison, que aviat sortirà a concurs”. També vol Puyo més projecció internacional de l’IT i més contactes amb escoles estrangeres.

En altres èpoques i seus, els alumnes havien tingut presència urbana, amb cercaviles i festes. “Els temps han canviat. Ens hem fet més nòrdics. S’ha perdut poder de subversió des de l’art. Per no parlar que vam passar per un moment de problemes greus pel que fa a la llibertat d’expressió. L’IT s’ha aburgesat completament, i cal canviar-ho, fer-li una bona sacsejada. Hem de trobar la manera de tornar al carrer i a ser subversius, que és l’únic propòsit de l’art. La funció de l’art no és l’oci, és la subversió”. Els alumnes la seguiran? “I tant! Tenen moltes ganes de fer coses. Els sento dir el mateix que dèiem nosaltres a la seva edat. Els noranta van ser molt creatius, però al 2000 ens vam acollonir i, en bona mesura, tenim una escena sense riscos i repetitiva, poc subversiva i escassament imbricada en els problemes contemporanis”.

De la matèria primera de l’IT, els estudiants, Puyo destaca que el seu objectiu és inculcar-los sentit ideològic —compromís— i estètic, “que no siguin mers instruments com ho pot ser un piano, sinó intèrprets i creadors”.

La directora és ben conscient que, malgrat l’adscripció a la Diputació de Barcelona per raons històriques i el fet que aquesta tutela ha beneficiat el centre, l’IT “és un gran bé nacional, l’escola nacional”, i “algun dia això s’haurà de fer visible legalment i estructuralment; però de moment estem molt còmodes!”.

Destí nòmada

La directora, dramaturga i docent Magda Puyo (al capdavant de l’IT des del novembre passat) va néixer a Móra la Nova, però es va fer persona, com diu ella, a la Selva del Camp. “Estar sempre en un mateix lloc em resulta poc atractiu”, diu, cosa que també ha de tenir a veure amb el seu naixement en un baixador ferroviari, circumstància digna de Hrabal i els Shocking Blue que t’ha de fer procliu al nomadisme. Va fer el batxillerat a Tarragona, on va descobrir la seva inclinació per les matemàtiques. Va desembarcar a Barcelona per cursar-les a la UB, i llavors el que la va seduir van ser la dansa i la filosofia. A Filosofia i Lletres, als anys vuitanta, va contactar amb l’Institut d’Experimentació Teatral de Ricard Salvat i va conèixer gent com Pablo Ley i Ramon Simó, la seva actual parella i director del festival Grec.

Una altra influència decisiva va ser la relació amb El Teatro Fronterizo de Sanchis Sinisterra. Com ho va ser veure La classe morta, de Kantor. El seu bateig en el món de l’espectacle va arribar el 1992 amb el grup Metadones. Ha estat professora de direcció i interpretació a l’IT des de 1996, i de 2000 a 2004 va dirigir el festival de teatre de Sitges. Puyo considera que la seva arribada a l’IT és bona en nom de la paritat, tot i que recorda que cap dona ha dirigit encara el TNC ni el Lliure i solament una el Grec, Elena Posa.