Una visita a Susqueda
Les sales interiors del pantà són, amb la del Tinell, de les millors de Catalunya
Arran de la recent lectura de la tesi doctoral Arquitectura de los pantanos en España, de l’arquitecte olotí Eduard Callís, he pogut visitar un altre cop el pantà de Susqueda, obra de l’enginyer Arturo Rebollo, sens dubte la millor construcció d’aquest tipus a Catalunya i una de les més boniques d’Espanya. L’obra forma part del sistema Sau-El Pasteral i és, en realitat, un rosari de peces aigües avall del riu Ter, que inclou la fantàstica sala de turbines excavada a la roca —un preludi de les del pantà—, dues passeres sobre el riu, els edificis per allotjar els treballadors i enginyers de l’obra —que encara resten dempeus— i les delicades proteccions de la carretera construïdes, com tota la resta, en formigó armat; i encara hi podríem afegir la deliciosa marquesina del baixador de la línia de l’antic tren d’Olot, cons-truïda expressament per a aquestes instal·lacions. Aquest tipus d’obra civil, com algunes altres (ponts, estacions ferroviàries, ports...), tenen una relació amb el lloc que ocupen diferent a d’altres obres i construccions. En aquestes no existeix una relació premeditadament poètica o afectada, sinó que la seva relació és funcional, calculada i exacta, cercant el lloc més efectiu —el coll d’ampolla geogràfic que en garanteixi l’eficàcia— i, al mateix temps, una relació profunda i geològica, tal com testimonia la seva fonamentació.
La presa és una construcció en formigó, amb volta simètrica de doble curvatura i una alçada de 135 metres. El seu traçat corb lligant els dos costats de la vall, la tensió i la força que desprèn la curvatura del mur —amb la característica forma de closca d’ou— i la manera de resoldre el sobreeixidor coronat per la passera superior, la fan elegant, ferma i delicada alhora.
Però el regal de la visita és sens dubte el que guarda el seu interior, que sorprèn pel mateix fet que un mur aparentment massiu tingui un interior (en aquest cas dos interiors) que dóna lloc a dues sales magnífiques i originals en tots els sentits, cadascuna de les quals es troba a la part superior dels dos estreps del llenç de la volta. Les dues tenen una planta en forma de trapezi regular, com a conseqüència de la forma dels estreps, però una i l’altra són diferents, malgrat compartir una posició equivalent i tenir una altura similar. La de l’estrep dret té l’accés a mitja altura, de manera que produeix un efecte absolutament sorprenent en ingressar per una petita porta en un dels angles de la sala i baixar uns graons d’una escala de planta en quart de circumferència. Una forma que recorda molt l’escala i la porta per on sortim del Saló del Tinell cap a la plaça del Rei de Barcelona. Ens preguntem alguns cops, i aquest n’és un: què ha de tenir un interior perquè ens atrapi? Aquesta sala ho aconsegueix tot i estar construïda amb un únic material, el formigó —parets, terra i sostre— i no tenir cap acabat rellevant. És evident que la grandària hi té alguna cosa a veure, i també la forma de la planta, que ens enganya amb la seva perspectiva. La il·luminació, malgrat ser unes elementals làmpades fetes amb tubs de fibrociment collats a la paret, contribueix a la teatralitat projectant sobre la paret de formigó dues paràboles oposades cadascuna, però potser és l’estructura del sostre l’element més destacat, amb les seves potents nervadures creuades en una mena de punt de creu de formigó.
L’altre estrep és encara més sorprenent, té una forma i una grandària similar, però aquí l’element estructural rellevant no és el sostre sinó els pilars, necessaris en ser una mica més ample que la primera. Són 22 pilars en forma de paraboloides hiperbòlics buidats i tallats en quatre per incisions —similars a les que fem als raves per a una amanida—, que fan que es recolzin en quatre punts en la part inferior i quatre en la superior. La forma, les dimensions i la repetició de les dues files que formen els fan aparèixer com colossals gegants que guarden la sala alineats amb una marcialitat innegable. La llum que surt del seu interior i que els converteix en làmpades fa la resta, i acaba per fer evident que tant en aquesta com en l’altra sala la il·luminació és el millor complement del formigó armat. Les dues fileres de pilars semblen estar en formació per donar entrada a una escala helicoïdal de formigó pretesat, desplegada amb la gràcia del vestit d’una ballarina de flamenc. En agafar-la i pujar, sortim a l’exterior que havíem oblidat que existia per la suggestió d’aquestes dues sales civils, potser amb la del Tinell, les millors d’aquest país.
