Passeig per la crònica urbana

No hi ha ciutats invisibles sinó barris immirats; barris que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”. Quan un cronista urbà com Javier Pérez Andújar respon això en una entrevista, i Jordi Évole, periodista que es defineix “de barri”, recull la cita en un pròleg per reivindicar que “tot el que són els afores de Cornellà és això que en diuen Barcelona”, és que alguna cosa passa. I el que passa és que el periodisme no recull ni explica bé una realitat, la dels barris i ciutats de la Catalunya metropolitana, sobre la qual hi ha molts estereotips i massa desconeixements. No és una altra Catalunya, però és el país on continuen vivint els altres catalans, parlin la llengua que parlin. I és el territori que ha estat invisibilitzat fins a deixar sense espai ni sobirania o identitat —que majoritàriament és de classe treballadora— tota la gent que hi viu.

Confrontats des de sempre, són en part responsables d’aquesta apagada informativa tant el centralisme barceloní (a voltes disfressat de cosmopolitisme) com el centripetisme d’una Catalunya rural o comarcal (quan la Catalunya ciutat és més real que mai) que eclipsen mediàticament els barris metropolitans. Només cal veure com TV-3 fa país amb programes com El foraster, Viure als Pirineus o Afers exteriors, però, en canvi, no sempre és un bon mirall de la realitat metropolitana i dels seus afers interns. Ara bé, ni els recursos del periodisme s’acaben en la televisió ni la invisibilitat de certes realitats és endèmica. Centrats en Barcelona, però oberts a totes les perifèries urbanes, la crònica social i el periodisme local o de barris van viure una època daurada ara fa 40

Els anys setanta van ser els de les encara emulades cròniques d’Alexandre Cirici Pellicer a Barcelona pam a pam (1971) i de Josep Maria Carandell a Guía secreta de Barcelona (Al-Borak, 1974). Ni Cirici ni Carandell, com els respectius índexs de les seves obres demostren, no van anar molt més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample. L’hi va criticar el periodista Josep Maria Huertas a Cirici, i en va sortir el repte que el 1976 es concretaria en Tots els barris de Barcelona, un complet recull d’història local i cròniques urbanes escrit a quatre mans per Huertas i Jaume Fabre. És cert que Cirici ja va denunciar el 1971 les “barriades separades per uns desnivells socials que hi posen muralles invisibles”. Però si va poder fer-ho a Barcelona pam a pam és precisament perquè Huertas, des del seu debut el 1964 a El Correo Catalán, havia donat a conèixer barris i desigualtats socials en cròniques i reportatges sovint englobats en sèries amb títols tan connotats com Donde la ciudad tiene otros nombres o Guía informal de Barcelona.

Fabre explica que Huertas, “per descobrir el país fent un periodisme diferent, es va inventar un barcelonisme que no era el de costums i tradicions” que fins aleshores feia Sempronio, el cronista oficial de la ciutat. El mestratge de Huertas és paradigmàtic, fins al punt que va donar origen a un adjectiu, huertamaro, encunyat el 1971 pel seu col·lega Joan de Sagarra. Inicialment volia etiquetar el trio professional que formaven Huertas, Fabre i José Martí Gómez i que el 1969 havia signat el llibre El Montjuïc del segle XX (Pòrtic), però aviat va definir tots aquells periodistes de tarannà crític que tenien sensibilitat pels temes socials, culturals i urbans. Aquesta sensibilitat requeria de bon olfacte i molta curiositat i capacitat de treball. I això, inevitablement, passava per “embrutar-se les sabates”, tal com Martí Gómez sempre ha descrit l’acció de trepitjar carrers o barris que ni tan sols tenien vials urbanitzats.

D’aquella perifèria, concretament de la Zona Franca, era el referent que cal situar com a punt de partida de la moderna crònica social i urbana a Catalunya. Es tracta de Paco Candel, l’autor d’Els altres catalans (1964), però també d’infinitat d’articles i algunes novel·les de realisme social clau com Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i Han matado un hombre, han roto un paisaje (1959). Serà a partir de Candel, de Huertas i d’una llarga llista de huertamaros (i huertamaras com María Eugenia Ibáñez o Maria Favà) que als anys setanta emergirà tota una realitat social. Barcelona es va endur el protagonisme, però no va negar ni el pa ni la sal a banda i banda del Besòs i el Llobregat: només cal esmentar la Santa Coloma de Gramanet de Jaume P. Sayrach, Humbert Roma o Eugeni Madueño, o el Cornellà on es va forjar Ignasi Riera i on encara viu i escriu en premsa veïnal un poc conegut huertamaro de nom Gonçal Évole.

A partir dels anys vuitanta i noranta, tot aquest món va desaparèixer dels focus mediàtics. Perquè la lluita veïnal i la democràcia van transformar barris i ciutats, és cert, però també perquè a la classe obrera se li va fer creure que era classe mitjana i aquella tipologia de periodisme i crònica social va deixar d’interessar i de vendre. Ni era ben vista a les redaccions o als ajuntaments ni s’explicava a les facultats. Arraconat en poques i canviants seccions de diaris i cultivat per veterans o per joves periodistes de la revista Carrer de la FAVB, que enguany fa 25 anys, el periodisme local va canviar de bases. Sense desmerèixer l’erudició d’un gran cronista com Lluís Permanyer, les innovacions estilístiques de Joan Barril o l’entrada al gènere amb personalitat pròpia de Pérez Andújar o Xavi Theros, el paradigma es va transformar. Com a mínim des de fa 20 anys, Martí Gómez sosté que “l’interès periodístic pels barris està mort”. I quan ha revifat, més enllà de propaganda municipal, no ho ha fet sota la fórmula de la crònica social, sinó com a paisatgisme o costumisme, orientats al turisme i a satisfer la curiositat o la nostàlgia històrica i de tall anecdòtic.

En tot plegat hi té molt a veure que els periodistes joves no han conegut la Barcelona informal, tan diferent de la ciutat postolímpica. I encara menys (a no ser que hi visquin) les ciutats invisibles de l’àrea metropolitana. En un epíleg significativament titulat Posthuertamarisme, la redactora de La Vanguardia Meritxell M. Pauné i el redactor de Carrer Néstor Bogajo ho admetien a l’antologia Josep Maria Huertas Claveria i els barris de Barcelona (FAVB, 2013), quan deien que els textos allí recopilats els queden molt lluny: “Tan lluny com el seu periodisme vivencial, de trepitjar carrer, de no emparar-se en fonts i xifres oficials i, sovint, de prendre partit explícitament. [...]Obviar l’oficialitat i escriure el que un ha vist amb els propis ulls resulta avui complicat. La sobrecàrrega de tasques i rutines burocràtiques a càrrec del periodista ras inunden —quan no desborden— la seva jornada laboral. No hi ha temps material per sortir al carrer a buscar la notícia, a recol·lectar testimonis i dades sobre el terreny. Els caps, sovint, tampoc no ho aproven”.

Amb cruesa de veterà, Martí Gómez sentencia que “el periodisme d’ara és millor tècnicament, però periodísticament és una merda”. Pérez Andújar rebla el clau quan critica que “ja no es fa periodisme d’anar als llocs”. Recórrer els barris a peu o en transport públic i parlar amb la gent és la tècnica infal·lible del cronista de Sant Adrià del Besòs... que fa 20 anys que viu al Clot i que ara té aparcat el gènere perquè fa crònica parlamentària. Així com la crònica negra —potser per mimetisme amb l’èxit de la novel·la homònima, potser per sensacionalisme— viu certa revifalla periodística, no passa el mateix amb la crònica social urbana. Requereix moltes hores de caminar, molt coneixement del medi urbà i moltes fonts i background associatiu i veïnal, uns luxes que el periodisme actual ni es permet ni paga.

No deixa de ser simptomàtic que la majoria de cronistes actuals de la ciutat, fins i tot alguns dels que es van forjar en barris perifèrics, visquin a l’Eixample i pensin més en la Diagonal que en els afores de Barcelona que són Cornellà. O Nou Barris, Besòs, Montcada, Rubí, Badalona, Badia, Terrassa, Santa Margarida de Montbui... O fins i tot els barris de Ponent de Tarragona, ciutats invisibles o immirats barris veïns del BCN World. Potser caldrà recordar (i actualitzar) l’agraïment que Martí Gómez, que ha titulat les seves memòries El oficio más hermoso del mundo, fa a la professió: “Permetre estar al matí a les barraques de Montjuïc i a la tarda als salons del Ritz”.

Marc Andreu és periodista i historiador, autor de Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana (L’Avenç, 2016)