Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Riscos reals

Em confon la campanya del PSOE marcant el seu centrisme. No li aniria més bé obrir les portes a un pacte amb Podem?

La proposta de Pedro Sánchez sobre Catalunya és la millor via a la vista per tornar a canalitzar políticament un conflicte polític, aclarir competències entre Generalitat i Estat, i fins i tot activar una mena de bilateralitat que propiciï una ruta federal sense massa aparell elèctric. Però per arribar a posar en pràctica una cosa semblant, el primer requisit és governar, i confesso sense objeccions que em confon l'estratègia dels socialistes de cara a la campanya del 26 de juny. En les dades de Demoscopia no s'albira la menor possibilitat de superar Podem en vots, i és possible que tampoc en diputats, sobretot a la vista de les províncies on alguna cosa pot canviar.

Però amb prou feines canviarà gens. O canviarà únicament el rendiment que obtindran Podem i Esquerra Unida del seu acord, i són ells els que veuran alterat el seu repartiment de diputats gràcies als seus sis milions de vots. A Barcelona la distància és salvatge, de vint punts, i cap altre partit està en disposició de competir amb Barcelona en Comú per aquest primer lloc. És com si la ciutat hagués donat ja un vot inequívoc, molt més potent que a Madrid, a favor de portar al govern central (o federal...) un acord entre els socialistes i la seva esquerra.

De aquí neix la meva perplexitat davant la campanya socialista, si he entès bé els portaveus i si em perdona Gabriel Colomé, cap de campanya de Meritxell Batet. Identificar el PSOE al mercat electoral com un partit clàssic, fort i centrat, sense afinitats amb okupes, sense cabrioles verbals i sense excessos rupturistes amb prou feines servirà per recuperar un votant que ja ha marxat. Però això és exactament el que necessita per no perdre el segon lloc. Els socialistes semblen apostar per fingir en públic que no hi ha risc de quedar tercers a escala espanyola i per tant mantenen la mateixa aposta clàssica en clau bipartidista. Els primers partits seran el PP i el PSOE i hauran de pactar amb els altres dos possibles aliats per governar o per facilitar un Govern.

Però ara mateix aquest resultat clàssic i versemblant és antic i inversemblant. Res fa pensar que el PSOE aconseguirà invertir o revertir el vot que ha fugit a Podem, ni res ha canviat perquè pugui guanyar de cop mig milió o un milió de vots, encara que és veritat que la nova proposta per a Catalunya podria tenir aquest paper entre els votants d'esquerres (però menys en els òrgans interns del PSOE).

I des d'una perspectiva d'esquerres, el resultat del 26 de juny pot ser resoltament catastròfic. No imagino el PSOE oficial i el PSOE orgànic resignant-se a un acord de govern amb Podem, si Podem és segona força electoral després del PP. La humiliació simbòlica seria tan greu que preferirà abstenir-se en un acord entre PP i Ciutadans, o fins i tot optarà per aquesta Gran Coalició que amb raó Pedro Sánchez ha rebutjat tantes vegades.

No obstant això, mentre segueixo jugant als soldadets de plom, imagino el que es pot veure des del bàndol contrari. I imagino també que un vot que avui està a Podem, o fins i tot a l'abstenció, pot tornar als socialistes si detecta i confia en un missatge destinat a enfortir una aliança d'esquerres que acabi amb el govern del PP i no es presti a forjar o afavorir una coalició amb la dreta real i el centre dreta liberal.

La situació és endimoniada, es miri com es miri, perquè el conjunt de l'esquerra té vots i força, però també una tona de recels que neutralitzen o invisibilitzen la voluntat política per a l'acord, sabent que l'erosió de governar serà instantània des del primer dia per a tots dos (com ho ha estat per a Colau i Carmena).

Però ningú deixaria d'agrair que retiressin el PP (perquè tornés a començar la seva vida) mentre Ciutadans, potser, podria veure els beneficis de pactar amb el govern d'esquerres acords consistents sobre regeneració democràtica, que no deixa de ser el seu principal capital polític. No podria sortir guanyant el PSOE obrint les portes a un pacte amb Podem en comptes d’excloure’ls per "intransigents"? No seria aquesta l'aquarel·la més afí als deu milions de votants, entre socialistes, podemites i família? La nova proposta sobre Catalunya sembla anar en aquesta direcció.

Jordi Gracia és professor i assagista.