Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

La CUP i els cops

El conflicte de Gràcia i l’esmena als Pressupostos demostren, segons la premsa, la debilitat de les autoritats catalanes

Incidents a Gràcia, el 29 de maig.
Incidents a Gràcia, el 29 de maig. EFE

L’esmena de la CUP a la totalitat als Pressupostos del Govern i la seva posició en el conflicte del Banc Expropiat de Gràcia els han convertit en protagonistes a la premsa, juntament amb altres actors inevitables, com Colau, Junqueras o Puigdemont. Hi ha literatura periodística particularment encesa.

En una nota sense firma de l’Abc (30 de maig), es diu que la participació de diputades de la CUP, com Anna Gabriel i Eulàlia Reguant, en una manifestació on es va cridar “mossos assassins” és una demostració de força que posa Colau davant de les seves contradiccions i misèries. Una altra nota sense firma d’El Mundo (30 de maig) compara el bonisme de Trias, pagant amb diners públics el lloguer del local com qui amaga la pols sota la catifa, amb Colau, que va fer bé deixant de pagar però no ha sabut arbitrar solucions. “Que Colau consenti l’ocupació d’almenys tres finques de propietat municipal és també una evidència de mal ús dels diners públics i de manca de lideratge”. Sempre en la zona de notes sense firma, La Razón (30 de maig) afirma que Catalunya està sostinguda institucionalment per gent que subverteix l’ordre, avala el robatori de propietat privada i amarga la vida de gent senzilla que vol tenir un barri amb pau. Els mateixos diaris també s’han manifestat en l'editorial. L'Abc (26 de maig) –que el mateix dia dedica una peça a Colau titulada “Cría cuervos...”– escriu que CiU i Colau han alimentat un monstre i afirma que alguns mossos s’han queixat anònimament que fer detencions representa un problema per a ells. Diumenge hi tornava, assegurant que la nova esquerra que representa Colau defensa i disculpa determinada violència, “considera ETA un problema polític” (sic) i ovaciona el terrorisme urbà. La Razón (29 de maig) creu que hi ha una degradació del sistema de valors i que Colau és una antisistema contra la majoria dels barcelonins.

L'Ara (27 de maig) parla de l’error de Trias i de la incomoditat de Colau que no ha aconseguit una solució alternativa pactada. Àlex Salmon (El Mundo, 29 de maig) creu que Colau ha de decidir quina Barcelona vol: la que es construeix o la que es corca. Per El Puntavui “és evident que els violents aldarulls que ha patit Gràcia són del tot intolerables. Estem davant d'un grup minoritari militant de l'acció violenta que no pot criminalitzar tot el moviment ocupa, però aquest hauria de posar distància respecte d'aquells que forcen els aldarulls, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de debatre el model de desallotjament policial executat pels Mossos, que com es va veure el segon dia fa molt més efectiva la prudència que la càrrega ferotge i indiscriminada”.

La CUP i els cops

El Confidencial, a l’hora d’analitzar els costos de la situació a Gràcia esmenta el cop contundent que suposa l’alarmant missatge que el Departament d’Estat dels Estats Units ha fet arribar als seus ciutadans perquè evitin el barri. “D’aquesta manera, la Ciutat Comtal se situa al nivell de països amb una situació política inestable com el Brasil, cosa que significa un dur cop per a la imatge d’aquesta localitat”.

Aquesta mateixa setmana, The Guardian publicava un llarg reportatge sobre la Barcelona de la radical Colau, que, diu, s’ha enfrontat a l’hostilitat de la comunitat empresarial i dels mitjans de comunicació “per defensar el seu projecte que va néixer per i per al carrer”. El text analitza la seva política de fre a un determinat turisme o el pacte amb el PSC (un partit que ella havia considerat part del problema que viu la ciutat) per emmascarar la seva falta d’experiència. També parla del conflicte a Gràcia. “Ella ha enfurismat algunes persones per negar-se a participar en el que va dir que era una disputa privada (tot i que s'ha ofert a trobar als ocupants un lloc alternatiu)”. Aquest tipus de problemes, segueix el diari, plantegen als nous partits si estaven millor pressionant pels canvis des de fora dels parlaments. El Mundo va criticar el reportatge perquè, segons el diari, oblidava que no ha pogut aprovar pressupostos i ha fixat parelles i amics

I les anàlisis arriben al preocupant terreny de fer el vot democràtic culpable de tot això. Salvador Sostres (Abc, 28 de maig) creu que “amb uns votants una mica més intel·ligents, i una mica menys arrogants, els dels contenidors incendiats no serien a les institucions”. I Luis Ventoso (Abc, 28 de maig) recorda que són els catalans els que van votar “un pillet” que evadia impostos a Andorra. I si els ciutadans pateixen una administració que paga la propaganda separatista amb els diners que no hi ha per a les farmàcies “no són els madrilenys els que admeten i toleren un rentat de cervell tan aberrant”. “Aquestes coses que passen a Catalunya tenen alguna cosa a veure amb els que hi viuen”.

La CUP i els cops

Conseqüències polítiques. Qui defensa el procés veu amb preocupació les fragilitats que la CUP introdueix en el procés. L'Ara editorialitzava (29 de maig), a propòsit de l’esmena a la totalitat dels pressupostos, que l’aposta de màxims dels cupaires “complica molt la continuïtat tant de la legislatura com del procés”. Per Toni Soler (Ara, 29 de maig), la construcció d’un Estat és una empresa titànica que demana disciplina. “Mentre la CUP es vanta “d’explotar les contradiccions internes de Junts pel Sí” i fa del Parlament una olla a pressió, els aldarulls a Gràcia són l’esquer ideal per a una reacció conservadora en el cos electoral”. El PSC i Ciutadans estudien presentar-se als votants de centre com nous paladins del catalanisme assenyat, cosa que a certs sectors de CDC els posa molt nerviosos. “S’entén l’abast del problema”. Salvador Cardús (Ara, 24 de maig) sosté que el plebiscit del 27-S ha estat torpedinat no pas per l’unionisme, sinó, sobretot, “per les ambigüitats sobiranistes de Catalunya Sí que es Pot i de la CUP”.

Per Francesc Marc-Álvaro (La Vanguardia, 30 de maig), “els encaputxats que juguen a la guerrilla i els diputats que ho justifiquen són una eina eficaç per frenar la independència”. “Si el projecte de la independència depèn d’un grup maximalista (...) Madrid no s'ha de preocupar gaire pel procés”. Vicent Partal contempla com “Madrid es frega les mans tot esperant el moment d’aplaudir l’autoliquidació de la rebel·lió catalana. Mentre els unionistes mediàtics furguen en la ferida, xipollegen contents en la ferida per a ser exactes”. I no deixa Esquerra al marge. “Des del 28-S la seua obsessió ha estat enterrar Junts pel Sí. I de fet ja ho ha aconseguit. Tots sabem que Junts pel Sí és ara mateix una ficció parlamentària malgrat els desesperats esforços d’alguns diputats, que s’escarrassen tant com poden a impedir-ho. ‘Separats pel Sí’, que diu l’amic Xevi Xirgo. Perquè on és Junts pel Sí a Gràcia? Què hi té a dir Junts pel Sí sobre Gràcia? En voleu cap prova més evident?”.

Marçal Sintes (El Periódico, 29 de maig) es preguntava si “¿és acceptable que, en un moment històricament tan delicat, Catalunya estigui condicionada d'aquesta manera per la CUP?”. Per Sebastià Alzamora (Ara, 25 de maig), donar suport a un govern i impugnar pressupostos, tot alhora, “és massa bèstia” i creu que la CUP “s’està fumant” el seu prestigi a còpia de gesticulacions. Molt diferent és la visió de Julià de Jodar: "La tàctica de Junts pel Sí és paralitzar la CUP, tant si els dóna suport, per fer-li perdre la seva autonomia política, com si no els en dóna, presentant-la com a 'antisistema', 'no fiable', 'assembleària', etcètera. No cal discutir, aquí, si la combinació d’ignorància i de mala fe –llegiu les declaracions d’un Quico Homs– fa més mal que una pedregada al procés que diu Junts pel Sí que voldria dur a bon port. El que importa és com, en el seu intent de reduir la CUP a un ramat de xais o a una colla de marginals, Junts pel Sí està fent minvar progressivament les possibilitats d’ampliar la base social de l’independentisme. I aquest intent conté una estratègia molt més perillosa encara, perquè revela les seves dificultats per acceptar la pluralitat social i política del procés (...) o el que és el mateix, demostra la voluntat d’aïllar el Parlament del carrer, de tancar el procés constituent en un marc merament formal, i d’impedir l’empoderament de les majories socials en la construcció de la futura República".

M. Dolores García (La Vanguardia, 29 de maig) escriu: “Els cupaires fan sobresortir les contradiccions del sistema polític català”. A l’independentisme el posa davant les seves debilitats i el pressiona per fer un salt sense xarxa i posa a prova el discurs de reformisme radical de la nova esquerra. I tot, amb uns pocs regidors i diputats que s’aprofiten “de la debilitat dels altres”. Abc (editorial, 24 de maig) titula que la CUP fa xantatge als xantatgistes (CDC i ERC). I La Razón (24 de maig) veu Catalunya ostatge dels antisistema. Toni Bolaño (La Razón, 29 de maig) titula: La CUP, els amos de Catalunya. Considera que l’esquerra radical s’ha fet amb el control de la política catalana. Ignacio Vidal Folch (El Mundo, 28 de maig) es pregunta si la violència a Gràcia té a veure amb “la permanent, impune desautorització del principi d’autoritat per part de les nostres autoritats, que presumeixen de burlar la llei”.

Isabel García Pagan (La Vanguardia, 29 de maig) parla de final de la innocència. ERC se sent menystinguda i CDC, enganyada. “No hi ha pressa per tornar a les urnes, però els republicans volen ser el nou pal de paller, i els convergents, no perdre’s com una agulla en un paller”.