Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Gràcia com a símptoma

Entre els 'okupes' i Colau hi ha la mateixa distància que hi havia quan Trias no sabia com apagar Sants i va optar per menjar-se les seves paraules

El carrer del Canó deu el seu nom a un antic incident protagonitzat per una entitat de vocació revolucionària: en mig d’un batibull van segrestar un canó i se’l van quedar com a emblema. El carrer desemboca a la plaça del Sol, epicentre, un d’ells, de la vida de Gràcia. Per aquí corrien els joves aquests dies, amb el roc a la mà, recollint l’eco de les batusses centenàries que feien de Gràcia un districte calent, alternatiu, en plena construcció —fallida— d’una cultura obrera, laica, lliure, provocativa. La història sempre té un pes. Però els incidents de Gràcia són l’evidència que hi ha moviments tel·lúrics que el poder no canalitza, que potser ni detecta: que és fàcil presentar un discurs en què “la gent” ocupa la llotja d’honor i és molt més difícil fer que tothom se senti convidat al ball. Diguem Gràcia, diguem Sants. Hi ha un malestar sord en el jovent, unes ganes de barricada, que només necessita una guspira per manifestar-se. Mai més ben dit.

Anem a pams. Primer acte: l’okupació. Aquest gest és una arma de lluita, en principi pacífica. Es tracta de donar un ús social a espais que ningú no aprofita. Impecable. Els joves okupen i socialitzen, a vegades també els utilitzen per les seves festes sonores, però en general el barri hi respon amb simpatia. Davant l’okupació del Banc Expropiat, Xavier Trias, que més que un polític és un pragmàtic, va pagar-los el lloguer: diuen les males llengües que ho va atribuir a la partida de Cultura, és a dir, que va subvencionar les activitats d’un grup que se les havia apropiades per la força. Ada Colau va suprimir la subvenció i va posar en marxa, sense voler, el rellotge del desnonament: sabia que això li representaria un problema, perquè el Banc començava a tenir pes simbòlic. Així que va negociar: els buscaria un altre espai. Però no hi va haver acord: els okupes tenen el conflicte com a part del joc; primer són simpàtics i després lluiten, les dues coses van alhora.

El conflicte demostra que l’Ajuntament més progressista que ha conegut Barcelona tampoc no pot canalitzar aquests moviments que són més alternatius que el govern. Ni tan sols serveix com a interlocutor: que Ada Colau renunciï al diàleg i encolomi als veïns associats la responsabilitat de trobar-hi una sortida és una confessió d’impotència política en tota la seva tremenda dimensió. Entre els okupes i Ada Colau hi ha la mateixa distància que hi havia quan Xavier Trias no sabia com apagar Sants i va optar per menjar-se les seves paraules. El drama d’Ada Colau és haver de reconèixer que la seva obligació és defensar l’ordre públic, ella que, amb el megàfon a la mà fa tan sols un any, proposava escarnis i una certa violència contra els bancs que desnonaven gent, veïns, persones concretes abocades al patiment. Ara s’ha quedat sense solucions per Gràcia; per una generació abocada al buit.

Hi ha una altra qüestió subterrània. L’esquerra no sap què fer amb la policia. Li va passar a ICV quan Joan Saura en gestionava la Conselleria, que li sortia la incomoditat per tots els porus. Aquests dies no hi ha una sola veu de l’esquerra que defensi l’acció dels Mossos: són unànimes en la crítica, els sembla més correcte corejar que “s’han passat”, com una lletania previsible, que no reconèixer que les caputxes i els cops de pedra no es justifiquen amb la llibertat d’expressió de res ni de ningú. Però és que l’Ajuntament té la Guàrdia Urbana rebotada pel tema dels manters, un conflicte clarament social que depassa les competències, però que no hauria de pagar la policia municipal amb soledat o desconcert. La Guàrdia Urbana, per dir-ho de manera delicada, és un tema sensible: recordo que Joan Clos afirmava que calia canviar-hi coses, corregir derives, però que no seria ell qui ho fes. No volia detonar l’explosiu.

Aquest govern va entrar a la Casa Gran dient que “redefinirien” la Urbana, com qui branda una pancarta, abans de seure a parlar amb els comandaments i amb l’oposició. Abans de buscar un pacte, perquè era, en el fons, una pancarta. I sense redefinir res, el regidor Jaume Asens, que encara té un peu en la seva professional defensa d’aquells que s’enfrontaven als guàrdies, fa les trucades que fa. No es poden resoldre amb gestos els grans temes pendents. Quan Ada Colau parla d’aprenentatge de la complexitat crec que es refereix a coses com aquestes.