Selecciona Edició
Connecta’t

Pareja: “Per les meves companyes, a Miki Oca li dec respecte”

La jugadora del Sabadell trenca el seu silenci després de ser exclosa de la convocatòria per als Jocs de Rio

La jugadora de Sabadell durant una sessió de fotos, abans del Preolímpic. Ampliar foto
La jugadora de Sabadell durant una sessió de fotos, abans del Preolímpic.

Al febrer va celebrar a Holanda la classificació pels Jocs de Rio lluitant a la piscina. Jennifer Pareja (32 anys, Olot) dilluns va saber que havien trepitjat aquest somni quan Miki Oca, el seleccionador, la va deixar fora de la convocatòria per “qüestions esportives”. Icona de la selecció, va plorar la seva pena mentre va trobar refugi afectiu entre les seves companyes del CN Sabadell i d’Espanya. Divendres va agafar el tren i se’n va anar de la ciutat buscant distància, una mica d’aire. Dissabte va aixecar la mà per explicar-se. Aquest és el resultat d’una conversa telefònica. Massa llàgrimes, molt dolor per a un final traumàtic. Fa set dies era la capitana de l’equip que va canviar el waterpolo femení. Avui, sap que veurà els Jocs per televisió. Sempre serà un referent.

Pregunta. Recorda el seu primer partit amb la selecció?

Resposta. Perfectament, no va ser el 2003 com diuen, sinó el 2001 a Copenhaguen. I va ser espectacular perquè vaig complir el meu primer somni. Era una nena i em van tractar de meravella. Inoblidable.

P. I l’últim?

R. L’últim, fins al moment, va ser contra Alemanya, de la Lliga Mundial. Vam guanyar fàcil, a Manresa. No li vaig donar importància i això em crema. No recordo ni l’olor de la piscina perquè no pensava que seria l’últim i no vaig parar atenció als detalls. No vaig imaginar que fos l’últim. Ara ho lamento. Ho vaig pensar l’altre dia. Almenys té alguna cosa de simbòlic: va ser a Manresa, on va néixer Manel Estiarte. En veritat no vaig imaginar l’últim; sempre vaig pensar que seria decisió meva. Que un dia li diria a l’entrenador: “fins aquí”. O que sabria quan estava jugant l’últim partit. Em sap molt greu no haver-lo gaudit a la piscina, no saber que era l’últim, gaudir de l’última imatge, l’última olor, pensar que em vaig canviar al costat de tal... Aquestes coses.

P. Sap el motiu pel qual no va als Jocs?

R. Sé el que em va explicar en Miki en dues reunions. Una fa un mes i una altra, dilluns al matí. Em va explicar un dia unes coses, un altre dia unes altres… El cas és que estic fora. I fa un mal!

Em fan mal les raons que ha donat; em fa mal com ho ha fet

P. L’entén, el creu? Considera que ha estat just?

R. Haig de respectar-lo. Però em costa seguir la seva idea. Em fan mal les raons que ha donat; em fa mal com ho ha fet. Però el respecto, respecto la seva decisió perquè per sobre de tot respecto profundament les meves companyes.

P. “És el millor per a l’equip”, va dir. El creu?

R. Estic obligada a creure-m’ho. Si és el que pensa, no tinc res a dir. Debatria altres coses, aquesta no; coses que a mi em va dir i no se sostenen i ell ho sap. I a més, tota aquesta situació, per com l’ha manejat, se la podia haver estalviat i li ho he dit. Però el que parlem ell i jo queda entre ell i jo. Suposo.

P. Se sent traïda per en Miki?

R. No, em sento decebuda. Desil·lusionada. Primer com a persona. Parlo d’un entrenador molt important en la meva carrera, alerta. No és un qualsevol, és algú amb qui hem conviscut i amb qui hem aconseguit molt. Però estic dolguda, això sí, crec que em sobren raons.

P. “Hi ha jugadores que empenyen fort. No hi ha res extraesportiu”, va dir en públic.

Ho juro: no m’he posat mai per davant d’una decisió d’equip

R. En això té tota la raó. Totes les que són a la llista mereixen ser-hi. S’ho han guanyat. Què pot haver-hi d’extraesportiu en una selecció? Això és esport d’alt nivell. És tot esportiu, per descomptat, només faltaria. És el seu criteri i ha de ser esportiu, no? Però és ell, no jo, qui ha d’argumentar-ho. Jo ho accepto. No em queda una altra opció, però no puc explicar-ho. I si ell no pot explicar-ho, és el seu problema. Bé, i el meu, en part. Crec que encara tenia coses per oferir a aquest equip, dins i fora de la piscina. Normalment, aquestes decisions se solen prendre després d’una gran competició o després d’un fracàs, però a 70 dies d’uns Jocs... Ha dit el que ha dit. Punt.

P. És difícil pensar que en Miki hagi fet alguna cosa en contra de l’equip o de vostè…

R. No, segur que a ell li sobren raons. Però la que no va als Jocs sóc jo i crec que és normal sentir-me malament. Però res més lluny de la meva intenció que això sigui una guerra que perjudiqui l’equip un minut. No entraré en això de ‘tu dius i jo contesto’. No és això el que m’ha ensenyat el waterpolo i menys aquest equip. Fa un mes lluitàvem per anar als Jocs. Era la capitana d’en Miki. Rio va ser, és i seguirà sent el meu somni. I això no ho pot canviar res. Jo vaig ser a Gouda (Holanda) i vaig lluitar per aquest somni. Vaig fer més o menys, però vaig fer tot el que vaig poder per aquest somni i me’n sento part, encara que el vegi per la televisió.

P. “No s’ha deixat ajudar”, diuen a la federació. Qui li ha pagat el psicòleg?

R. Que no què? Que m’ho diguin. Doncs mira, el psicòleg me’l vaig pagar jo si és el que preocupa.

P. Hi ha alguna cosa que vostè ha fet malament? Ha baixat de rendiment des del preolímpic?

R. Segur que alguna cosa he fet malament, tots ens equivoquem. I és veritat que he baixat de rendiment, però no de Gouda fins aquí; no en els últims dos mesos. El cas és que tinc 32 anys i és evident que no sóc la jugadora que era als 28. Ho sabem totes. Sóc Jenny als 32, amb tot allò que porto après a la motxilla i el que he deixat en el camí…

P. Va ser la millor del món fa tres anys i ara no està entre les 20 millors d’Espanya?

R. No, sembla que no. Però mai em vaig sentir la millor del món, sempre he estat una més. Em van triar la millor jugadora després del Mundial, que és diferent perquè em va sortir tot bé, segurament, però no em vaig sentir la millor. En què em vaig equivocar? En alguna cosa, segur, no ho nego. Tinc el meu caràcter i se’m gira la cara.

P. Sí, ja, caràcter.

R. Però és un empipament amb mi mateixa, sóc autoexigent, molt. I també he jugat malament, segur. Però et juro que hi ha coses que com a capitana d’aquest equip tornaria a fer igual. Fa molt temps que decideixo abans per l’equip que per mi. I ho juro per allò que més vull: mai m’he posat per davant d’una decisió d’equip. Tinc la consciència supertranquil·la i estic orgullosa del meu comportament, en aquest sentit. I m’he pogut equivocar, però si he discutit amb en Miki alguna vegada ha estat per defensar l’equip. Hi ha coses per les quals no passo. Si he parlat amb en Miki per canviar un entrenament o demanar un dia lliure no ha estat per portar-li la contrària, sinó perquè l’equip m’ho ha demanat. I això és conseqüència de la meva responsabilitat com a capitana.

P. Perfectament.

R. I tornaria a fer-ho. Em vaig deixar la vida per anar a uns Jocs i ho hem aconseguit dues vegades. I ho faria demà encara que en Miki em digués: ‘Si ens classifiquem, no hi aniràs’. Em deixaria la vida una altra vegada. Aquest somni és meu. Una altra cosa és que no el pugui viure; el gaudiran les meves amigues.

P. Acaba contracte amb el Sabadell?

R. Sí. Però seguiré a casa, encara em volen. S’han portat molt bé i m’han donat tot el seu suport.

P. La decisió d’Oca, com afecta el pla Ado?

R. Doncs no ho sé. No és el més important; mai he jugat per diners. Només volia anar a uns Jocs. I m’he quedat sense els segons; me’ls han tret de les mans de sobte. Així que quan em recuperi del cop, hauré de mirar-ho perquè sense ADO em canvia la vida. Haurem de fer alguna cosa, no?