Selecciona Edició
Connecta’t

Els sanitaris han patit gairebé 7.000 agressions en els últims 10 anys

Un registre català de violència ocupacional en sanitat revela que la incidència de situacions violentes el 2015 va ser la més alta de la dècada

Un centre sanitari de Barcelona
Un centre sanitari de Barcelona

Un insult, una empenta o una coacció per signar unes receptes en contra del criteri mèdic. Tots són tipus d’agressió que pateix el personal sanitari en el seu lloc de treball. Sense un cens oficial de tots els professionals agredits —el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) només rep els casos més greus del personal facultatiu—, la Societat Catalana de Salut Laboral (SCSL) coordina des del 2006 un registre de violència ocupacional que ha recollit 6.958 conductes violentes en l’última dècada. Els anys de la crisi han estat els més violents. “No és un problema de la relació metge-pacient, sinó de descoratjament i salut mental de qui pateix la crisi econòmica”, apunta el president de la SCSL, Jordi Carles Schlaghecke.

Com que la participació en el registre és voluntària, no tots els anys notifiquen el mateix nombre de centres i de treballadors. Així, malgrat que el 2011 i el 2012 es van registrar més agressions en nombres absoluts (833 i 854 casos respectivament), la incidència va ser més elevada l’any passat —en proporció als sanitaris que van participar en el registre—. El 2015, hi van participar uns 64 centres sanitaris catalans de la xarxa pública (31.201 treballadors) i van notificar 786 agressions. “Al voltant del 2,5% dels professionals han patit algun tipus d’agressió”, explica el doctor Genís Cervantes, director del projecte d’investigació que va impulsar el registre.

A més d’agressions verbals o físiques, els experts també assenyalen una violència de caràcter simbòlic —invasió d’espai, exhibició d’armes o altres gestos intimidatoris— i de tipus econòmic —contra el mobiliari o les pertinences de la persona agredida—. En el 57% dels casos, explica Cervantes, les agressions són verbals i en l’altre 27% hi ha una violència de caràcter físic. Una de cada 10 és simbòlica.

Els agressors tampoc no són tots iguals. Cervantes distingeix tres perfils psicològics: “Hi ha els d’agitació, persones amb una malaltia propiciatòria que es descompensen o pateixen un episodi de confusió; els de frustració, que surten del seu centre emocional davant d’una mala notícia o en incomplir les seves expectatives; i els d’estratègia, que adopten un comportament violent de forma alliberada per benefici propi”. En global, el 46% de les notificacions rebudes pel seu registre responen a un estat d’agitació; el 27%, a frustració i l’altre 27%, a estratègia. Les urgències i els serveis de salut mental són, als hospitals, les zones més conflictives. En els ambulatoris, les consultes i la zona d’administració és on hi ha més agressions. “En els hospitals urbans hi ha més agressions que en els comarcals i en els ambulatoris s’ha produït un pic de violència en els últims anys”, apunta Rafael Padrós, cap de prevenció de riscos laborals de l’hospital Sant Pau.

Els sanitaris poden anar al servei de prevenció de riscos del seu centre, al seu sindicat o al seu col·legi professional per sol·licitar ajuda i assessorament. “Quan arriba un cas el derivem a l’assessoria jurídica i a més es dóna suport psicològic i jurídic”, explica Meritxell Herreros, responsable de prevenció de riscos laborals de l’Institut Català de la Salut (ICS). L’ICS, que no ha participat en el registre de Cervantes, realitza cursos de prevenció als seus treballadors.

Schlaghecke lamenta que la violència ocupacional s’estengui “més enllà dels serveis típics i tòpics i es doni en llocs on no té cabuda”. El COMB, que va rebre 39 casos el 2015 i també té una Unitat de Violència contra el Metge, alerta que la xifra d’agressions reals és molt més elevada. “Això és només la punta de l’iceberg. Cal tractar-ho amb tolerància zero”, apunta Josep Arimany, responsable de la unitat.