Selecciona Edició
Connecta’t

De política lingüística bolivariana

En matèria de llengua, les constitucions llatinoamericanes haurien de ser inspiració per a Espanya

L'expresident de Veneçuela Hugo Chávez.
L'expresident de Veneçuela Hugo Chávez.

No sé com hi he anat a petar. L’actualitat, suposo, el fet de trobar-te el nom del mateix país cada dia a les notícies, que ja no saps què pensar-ne. I m’he vist, finalment, consultant la Constitució Bolivariana de Veneçuela.

La recerca no és gens innocent. La rellevància que està agafant el país sud-americà en la política espanyola (el capítol d’aquesta setmana l’ha protagonitzat Albert Rivera; m’imagino que la setmana vinent el protagonitzarà algú altre), i sobretot la seva condició o no de dictadura i a qui es pot atribuir el donar-li suport, m’ha fet demanar-me quin és el reconeixement que Veneçuela atorga a la seva pròpia diversitat lingüística. I ja em perdonaran (m’estic mirant de preparar per entomar les crítiques), però en el terreny estrictament constitucional, i pel que fa a les llengües, Veneçuela li dóna cinquanta voltes a Espanya.

La Constitució veneçolana de 1961 és prou eixuta en aquest capítol. Es limita a un article 6 de només sis paraules: “El idioma oficial es el castellano”. No hi ha res més, i hem d’anar fins a la Constitució promulgada per Hugo Chávez i aprovada en referèndum el 1999 per trobar un desenvolupament un pèl més generós quant a les llengües. I, realment, el que diu l’article 9 és envejable: “El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también són de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados por todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad”. Encara m’estic fregant els ulls.

No cal dir que l’article 3 de la Constitució espanyola amb prou feines resisteix la comparació. Aquí se’ns inclou el dret i el deure de saber castellà (allà d’això no hi posa res), però es relega qualsevol possible cooficialitat al que diguin les comunitats autònomes a través dels seus Estatuts; una carta blanca que serveix perquè l’Estat, de fet, es desentengui del tot de la seva pròpia diversitat: Navarra i el País Valencià fan cooficials el basc i el valencià allà on es parlen, cosa que no fan Astúries i Aragó amb l’asturià i l’aragonès. Amb l’articulat de Veneçuela, ves per on, el català seria automàticament oficial a Fraga, cosa encara inaudita després de quaranta anys de democràcia. Per no parlar de la frase final: la possibilitat que l’Estat espanyol proclami que la seva diversitat lingüística és patrimoni cultural de la humanitat és senzillament una ucronia.

I no són poques, precisament, les llengües indígenes. Viquipèdia, citant el Censo General de Población y Vivienda de 2001, diu que a Veneçuela, a més de castellà, s’hi parlen fins a 31 llengües, cinc vegades més que les nostres “llengües indígenes” (català, basc, gallec, aranès, asturià, aragonès), tot un greuge comparatiu que redunda en la migradesa d’aquí. Però és que es poden establir més comparacions, encara. A Bolívia, la Constitució arriba a detallar quines són les llengües indígenes oficials (la llista arriba a 36) i determina que, a més del castellà, sempre hi haurà d’haver una segona llengua oficial. A Colòmbia es reconeix l’oficialitat de les llengües i dialectes en els seus territoris. A l’Equador els “idiomes ancestrals” són d’ús oficial per als pobles indígenes que els parlen. Al Perú es reconeix explícitament l’oficialitat del quítxua i l’aimara allà on predominin, com també de la resta de llengües aborígens. Al Paraguai el guaraní té el reconeixement de l’oficialitat per a tot el país. I a Espanya, ehem... a Espanya la llei de l’aranès està en mans del Tribunal Constitucional.

Ara que els polítics espanyols tenen tirada a anar cap allà per bastir el seu argumentari polític, que facin també viatge d’estudis i que prenguin nota. En matèria lingüística, tenen molt per aprendre de les antigues colònies.