Selecciona Edició
Connecta’t

Govern i autoritat

Avui es busquen formes més col·lectives d’assumir decisions. Pensar que és sinònim de flaquesa és confondre la rapidesa de reacció amb l’estabilitat necessària

Els successos d’aquests dies a Barcelona han tornat a situar el debat del principi d’autoritat i del seu exercici per part dels governants en un lloc destacat en declaracions de polítics, primeres pàgines i editorials. No és una cosa nova. Cada cert temps i per raons diverses, sovint vinculades amb desordres a l’espai públic, sorgeixen comentaris que exigeixen més autoritat i menys contemplacions. Però la ciutat no és només espai públic. És també habitatge, educació, salut, mobilitat, residus o turisme. I en tots aquests àmbits necessitem autoritat i govern, però també capacitat de prestar serveis, atendre les necessitats socials i fer-ho buscant la dignitat de tots. El dilema no està situat només en la presència o absència d’autoritat i de govern, com a principis generals que administren la convivència, sinó que en democràcia el que està en joc també són valors com la igualtat, la decisió conjunta, les formes i la capacitat de dur a terme accions que, a més de legals, també siguin considerades legítimes. I en cadascun dels successos d’aquests dies, els incidents amb els manters o el desallotjament de l’espai ocupat a Gràcia, trobem una barreja de causes, conseqüències i dilemes en com afrontar-los, que difícilment resisteixen el binomi simplificador d’autoritat-no autoritat.

Autoritat i complexitat no són una bona parella. La ciutat, com la vida, se’ns està tornant més i més complexa. La complexitat deriva abans de res de la gran heterogeneïtat resultant d’una realitat social cada vegada més fragmentada, amb trajectòries vitals i laborals molt discontínues. Aquesta fragmentació fa difícil identificar interessos generals i traços comuns sobre els quals prendre decisions. Creixen els “aquí no” i no són fàcils de trobar els “així sí”. A tot arreu hi ha persones i col·lectius que se senten afectats negativament o positivament per cada decisió. Això és la política: prendre decisions que distribueixin costos i beneficis, guanyadors i perdedors. Però, per prendre avui aquestes decisions cal combinar la legalitat dels qui les prenen amb la legitimitat derivada del consens que tal decisió aconsegueixi congregar. La legitimitat pot venir de la capacitat tècnica que se suposa que fonamenta la decisió. Però no és fàcil trobar unanimitat en el suport tècnic davant qualsevol dilema i, per tant, el que passa és que les anàlisis científiques o tècniques són més arguments a utilitzar per aconseguir consens que no certeses absolutes que ens deslliurin de la càrrega de decidir políticament. El recurs a l’autoritat com a principi de govern prioritza la jerarquia per transigir definitivament davant qualsevol polèmica. Però la concepció actual de la democràcia no quadra fàcilment amb el “mano i ordeno” com l’alternativa desitjable, encara que per alguns aquesta segueixi sent la millor solució. Avui dia, es mesura la qualitat més per la capacitat de contenir el dissentiment, que no per un consens autoritàriament imposat.

Però tornem a l’assumpte. Hi ha un buit d’autoritat a Barcelona? Els gestors nous de la ciutat són els qui faciliten la irresponsabilitat? Recórrer als veïns i a la mediació és fugir de les obligacions pròpies d’un governant? Té raó Rajoy quan titlla de demagogues barates Carmela o Colau i els atribueix les dificultats econòmiques que travessem? Aquests dies recordo Roosevelt quan deia en plena crisi del 29: “No tenim res a témer, sinó el temor mateix”. Hi ha molt temor davant el canvi d’època en què vivim. Molts temen perdre posicions de poder i privilegis i enyoren l’autoritat. Les forces polítiques emergents expressen aquest canvi i la necessitat d’un govern i una autoritat legítima i compartida. Es busquen formes més col·lectives d’assumir decisions i responsabilitats. Pensar que això és sinònim de debilitat i de flaquesa és confondre la rapidesa de reacció amb l’estabilitat i governabilitat necessàries. No es pot acceptar la violència dels qui passen per sobre de tot per defensar les seves conviccions. Tampoc la violència que pateixen els qui cada dia veuen més amenaçada la seva supervivència per un sistema que els margina i oblida. No hi ha autoritat capaç per si sola de respondre a tot això si un no confon autoritat amb autoritarisme. Construir capacitat de govern col·lectiu, assumpció de coresponsabilitat i compromís comú exigeixen pràctiques diferents de les quals s’havien practicat en èpoques de menor complexitat. Època nova, concepció nova d’autoritat i govern.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB