Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Incendis i llumins

Ester Quintana ha lluitat com un petit David contra un gran Goliat proveït de cascos i escuts recrescuts a força de mentides i d’obstrucció a la justícia. I és clar, ha guanyat Goliat

“Els agents que portaven les escopetes o les llançadores sabien que estaven incomplint protocols [...] que tenen per objectiu evitar successos tan lamentables com el present, que ha provocat a Ester Quintana unes lesions i seqüeles que sens dubte seguiran afectant-la de forma permanent al llarg de la seva vida”. Aquest paràgraf figura a la sentència per la qual l’Audiència de Barcelona ha absolt dos agents dels Mossos d’Esquadra acusats de disparar les bales que van rebentar un ull a Ester Quintana. Aquesta sentència és un gran llumí.

No hi ha dubte que, d’acord amb el garantisme que ha de presidir l’administració de justícia, no s’ha de condemnar ningú si persisteix el més mínim dubte sobre l’autoria dels fets. Però la pregunta en aquest cas no és per què l’Audiència de Barcelona absol els dos agents, sinó per què, tot i els esforços de l’acusació, la fiscalia i el mateix jutge instructor, el tribunal ha considerat que no es podia determinar amb seguretat l’autoria d’uns fets que van tenir necessàriament molts testimonis entre les mateixes forces de seguretat.

A la vista de la sentència, el descens a l’hemeroteca d’aquest cas deixa molt mala boca. Recordin: el primer que va haver d’afrontar la víctima és un procés de criminalització llançat contra ella des del mateix govern de la Generalitat. El llavors conseller d’Interior, Felip Puig, no només va tractar de caracteritzar-la com una antisistema perillosa sinó que fins i tot es va permetre insinuar que en realitat havia estat víctima d’algun dels projectils que els seus companys de protesta llançaven contra la policia aquell dia de vaga general. Després va incórrer en una cadena patètica de versions que es van anar revelant successivament falses a mesura que van anar apareixent enregistraments que desmentien el conseller. Primer va assegurar que no hi havia antidisturbis en aquell lloc, i quan va poder veure’s que sí que n’hi havia, va reconèixer que sí, però que no s’havien disparat bales de goma, i després d’aparèixer filmacions noves, va admetre que sí que havien disparat, però només salves. Salves que buiden ulls.

Fins a cinc versions oficials diferents va arribar a oferir el conseller. Amb això va demostrar molt poc respecte per la presumpció de veracitat que se li ha de suposar a una autoritat pública, i un escàs control de què succeïa realment en les operacions antidisturbis. La investigació judicial va estar farcida de dificultats i la resistència dels agents i els seus comandaments a col·laborar es va mantenir fins al final del judici oral. Ara s’ha vist que aquesta estratègia de confondre i ocultar ha resultat molt eficaç. Però la pregunta que queda en l’aire és demolidora: els responsables dels Mossos no haurien de ser els primers a atendre el seu deure de col·laborar amb la justícia?

A la sentència queda clar que va haver-hi trets, de bales de goma i de viscoelàstica, que l’actuació policial va ser desproporcionada, que els agents van desoir les ordres rebudes i van actuar pel seu compte incomplint els protocols d’actuació i que com a conseqüència d’això Ester Quintana va perdre un ull. Si els dos agents imputats no van ser els autors del tret, per què els comandaments no han identificat els qui, extralimitant-se en la seva tasca policial, ho van fer? L’estratègia de la defensa per sembrar dubtes pot ser vista com una habilitat processal que ha rebut el seu premi, però deixa una sensació d’amargor i d’impotència que no fa cap bé ni al cos dels Mossos ni als seus responsables polítics.

En els fets que, malgrat les dificultats, han quedat acreditats en aquest procés, no només hem vist com es produïa un dany que podria haver-se evitat; hem vist també que els policies actuen pel seu compte, desobeeixen les ordres i menteixen els seus superiors. I que la capacitat de control dels comandaments deixa bastant a desitjar. Quantes vegades més ha passat alguna cosa així? Seguirà passant? S’han pres mesures per evitar-ho?

Hi ha casos que tenen una gran capacitat de simbolisme, i aquest ho és. Ester Quintana ha lluitat com un petit David contra un gran Goliat proveït de cascos i escuts recrescuts a força de mentides i d’obstrucció a la justícia. I és clar, ha guanyat Goliat. La impotència que ella expressava en conèixer la sentència és un sentiment que s’estendrà als molts que s’identificaven amb la seva causa. Aquests dies hi ha molta gent preocupada pels incendis socials. Però perquè no hi hagi incendis, no cal deixar llumins solts quan la temperatura és tan alta.