Selecciona Edició
Connecta’t
Els cronistes de Barcelona

“Sempre necessitem una etiqueta megapotent per fer una cosa megapetita”

Sergi Pàmies critica un excés d'intel·lectualització dels debats barcelonins i destaca que el colauisme és l'evolució de l'assemblearisme universitari

Sergi Pàmies al Turó Park.
Sergi Pàmies al Turó Park.

Les dues vegades que m'he citat amb Sergi Pàmies, m'ha convocat a la cafeteria Farga del carrer Beethoven. Les dues ocasions l'he trobat de la mateixa manera: amb uns auriculars, escoltant la ràdio, i llegint. El primer que em diu Pàmies és que em portarà a casa seva per obsequiar-me amb un llibre publicat el 1996, descatalogat, que recull els escrits dels cronistes d'EL PAÍS Cataluña del 1988 al 1996. Hi apareixen ell, Montalbán, Vila-Matas, Espada, Fancelli, Sagarra, Barril, Guillem Martínez, Jacinto Antón, Lourdes Morgades, Isabel Olesti... La llista és inacabable i d'una qualitat que causa respecte.

Pàmies té penjada a casa una fotografia que li va fer Joan Sánchez el 1986 per a EL PAÍS, la primera que li van fer per a un diari. Pàmies encara no escrivia cròniques; era comptable en una empresa de mobles i havia publicat el seu primer treball literari, T'hauria de caure la cara de vergonya. El retrat que li va fer Sánchez és al terrat del que era casa seva, al carrer Casanova, davant del mercat del Ninot. Hi apareix ell amb una màquina d'escriure i Montjuïc de fons. Tres anys més tard, el 1989, va mudar-se a Sant Gervasi.

Aniries ara a viure a l'Eixample Esquerra?

Es diu l'Esquerra de l'Eixample, no l'Eixample Esquerra, un respecte. Eixample Esquerra ho diuen els cools i les noves generacions d'impostors, però és Dreta de l'Eixample i Esquerra de l'Eixample. Això de l'Eixample Esquerra és nomenclatura Trias i et diria que de l'últim període Hereu. Potser sí que hi aniria a viure a l'Eixample, és un bon lloc, tot i que on visc, el Galvany, hi estic molt bé.

El Fòrum és una zona tan catastròfica que fa gràcia

Jo visc a Sarrià, sóc nascut a les Tres Torres i no viuria a l'Eixample perquè no vull conviure amb el turisme, el soroll, les festes i tanta modernor. Comparteixes aquest ànim?

Tu i jo estem condemnats. Som gent que vivim en la clandestinitat. No podem dir on vivim. Quan ens ho pregunten, mai som precisos. En canvi, un tio que viu al carrer Sepúlveda, ho diu clarament, i ja no et dic si vius a Gràcia o al Raval, o al Guinardó, o a Nou Barris: ho dius amb orgull. Ara bé, si vius a Sant Gervasi o a Sarrià... Imagina't si ets de les Tres Torres... Allà hi deuen viure 40.000 persones però no conec ningú que em digui que viu a Tres Torres. A la zona del mercat del Ninot no hi ha això que dius, els hipsters; això és més avall, al Gaixample o a Sant Antoni.

Estàs d'acord amb Xavier Theros quan diu que té la sensació que ja no hi ha cronistes de la Barcelona nocturna i canalla?

No n'hi havia tants, però és veritat que és un gènere que s'ha perdut una mica. Perquè les cròniques nocturnes han estat abduïdes per les marques i els events. Quan hi ha una crònica, és més una crònica de gente i del petardeig, pels favors a les marques. Però tampoc n'hi havia tant, de canalleo. El meu model i mestre era Josep Maria Carandell, però l'únic que les va fer de manera sistemàtica, les cròniques nocturnes, era en Joan de Sagarra. Per què? Perquè tancava el 'Tele/eXPrés' a les dues de la matinada i abans es prenia unes copes, anava al teatre i quan arribava al diari, ho escrivia.

Per què has escollit fotografiar-te al Turó Park?

Per comoditat i perquè m'havies demanat que destaqués algun lloc, encara que fos per ser decadent, i he pensat en el Turó perquè és decadent en el seu esplendor. Tothom l'interpreta com el paradigma del pijisme; probablement és el lloc més car immobiliàriament. És Central Park. En canvi, el parc està deteriorat des de fa molts anys. Un cop vaig preguntar a Xavier Trias com pensava solucionar la invasió canina del parc i em va respondre que no podia acostar-se al Turó: “M'insulten els que volen que els gossos vagin deslligats i m'insulten els que no volen que vagin deslligats”. Solució, Trias no s'acosta al Turó Park. És una guerra perduda perquè sempre guanya el que porta el rottweiler deslligat, amb l'agreujant que després de destrossar el Turó Park, ara van a pel parc del Dir Diagonal.

La Fundació Miró és la polla, el Picasso és la hòstia, el romànic del MNAC necessites tres dies per veure'l

Acabes de publicar el llibre 'Confessions d'un culer defectuós'. Què té de bo i que té de dolent el Barça per a Barcelona?

El Barça és un dels factors identificadors més potents de Barcelona; un altre seria el mar. No se m'ocorren factors identificadors tan potents, transversals i populars. Cohesiona la part real i la part de ficció de la ciutat. Existeix realment com a cohesionador de l'espai de la ciutat, sobretot aquella zona de Les Corts i de la Diagonal, i també cohesiona la part de llegenda, el màrqueting de la ficció. Quan voltes pel món moltes vegades és molt còmode explicar què és Barcelona gràcies al Barça. I coses dolentes? Que té danys col·laterals per als que no són del Barça i per als veïns. Per a aquests pot ser una autèntica molèstia. El culercentrisme, fins i tot per a alguns culers, pot ser molest.

Creus que s'ha creat un monstre del Barça? En què depèn Barcelona del Barça?

No crec que la ciutat en depengui o, en tot cas, en depèn tant com de Gaudí, i no em sembla malament. Però no en depèn. En què depèn Barcelona de la ciutat?

Si el Barça fes una davallada, no només esportiva sinó institucional, què substituiria el pes econòmic del club a la ciutat?

Trobaríem altres coses. Si Roma va aguantar la caiguda de l'Imperi, Barcelona pot aguantar perfectament una hipotètica decadència accelerada del Barça.

La Roma d'ara no té la importància de la Roma clàssica.

Però no s'ha convertit en un poble intranscendent, és una ciutat que no està malament. Convertiríem les runes del Barça en un parc temàtic. Les seves runes serien el focus d'atracció, seria Empúries. Elaboraríem un relat del que va ser, que encara té més atractiu. Barcelona depèn de moltes coses. Un creuerista que s'hi està dos dies, què ha de veure? Quatre o cinc coses: el modernisme, l'estadi del Barça si és futboler, Picasso i la gastronomia. No tinc una visió ni nostàlgica ni hipercrítica. Sobre això crec que hi ha un risc d'intel·lectualitzar-ho massa, que les coses són més senzilles.

A banda d'un servidor fent-te aquesta pregunta, on veus que hi hagi un excés d'intel·lectualització dels debats barcelonins?

Permanentment, en tot. Crec que el gran abisme entre la gent i l'opinió publicada és la desproporció que hi ha entre com de pocs i presumptuosos que som els de l'opinió publicada i els molts i normals que són els altres. Com si diguessis: al 90% de la tribu se li en fot la majoria de coses que ens preocupa.

Això ha passat sempre, i segurament abans era més exagerat, quan les diferències educatives eren majors.

Sí, però hi ha un moment que fas el ridícul, si te l'agafes amb paper de fumar. Si ara revisquéssim la polèmica dels xiringuitos de La Barceloneta, faríem el ridícul. En aquell moment, discutir si s'havien d'enderrocar o no, tenia sentit, però el que em sembla grotesc és quedar-nos ancorats en batalles que vam perdre. En molts aspectes em sembla que aquesta ciutat hi ha la tendència de revifar batalles perdudes.

Com es plantejaria avui una polèmica com la desaparició dels xiringuitos?

La transformació de la Barcelona olímpica va ser sense anestèsia i en zones importants de l'anatomia. Això ja es va fer. Ara seria cirurgia estètica. El tramvia per la Diagonal seria una cosa bastant similar, potser l'única cosa qüestionable i susceptible de crear un debat interessant. O si vols fer-ho genèric, ho seria la reforma de la Diagonal. És un canvi estructural. O tapar les rondes, també seria un canvi radical.

Theros criticava en aquesta sèrie que s'ha imposat el relat burgès i que per això el modernisme té tant de suport i el passat fabril no està prou reconegut. Hi estàs d'acord?

Sí que hi ha hagut recuperacions d'espais fabrils. Tu vas a qualsevol ciutat i l'arquitectura visitable està relacionada amb el poder: Papes, reis, castells; no veig que anem a llocs i preguntem on és allò que recupera l'arquitectura dels obrers. Amb excepcions, és clar, d'arquitectura popular. També n'hi ha a Barcelona. Que n'hauria d'haver més, estic d'acord amb en Theros, però si podem presumir del modernisme és perquè aquí hi havia gent amb pasta i bon gust. Una altra vegada, no veig que sigui un problema. És convertir en un problema una cosa que no ho és.

Estàs a favor de la reforma del Camp Nou? Creus que l'estadi hauria de sortir del centre de la ciutat?

No vull tenir opinió sobre el tema, sóc objector. Vull preservar el meu paisatge sentimental. Jo tinc dret a les meves manies, al meu patrimoni sentimental, i m'encanta com és el Camp Nou actual, així de decadent. Hi ha d'haver un percentatge de culers carques i conservadors, immobilistes; després guanyaran els progressistes. Si fos per mi, encara seríem amb els xiringuitos, amb les taules a les platja. I vull que el Camp Nou es quedi on és. Però m'encanta, igual que m'encanta L'Illa. Si vingués algú i em digués que L'Illa se'ls ha quedat petita i l'han de canviar de lloc, jo estaria en contra. Perquè per mi L'Illa és importantíssima.

Què fas a L'Illa Diagonal? La compra?

No, hi vaig a passejar. Per mi L'Illa és un dels monuments més interessants de Barcelona, perquè és un gratacel tombat, com va explicar un dels seus seus arquitectes, en Manuel Solà. Allò era un espai infinit i per ocupar-lo, va dir l'arquitecte, farem un gratacel tombat. Les coses te les han d'explicar: si tu vas a unes termes romanes, si no t'ho expliquen, només hi veus un forat. Doncs el mateix passa amb L'Illa.

Als 'xiringuitos' hi anaves? A la platja hi vas?

No, de petit anava a la platja de la Barceloneta, de la d'abans, de quan Barcelona vivia d'esquena al mar. Un tòpic, però és veritat.

Arturo San Agustín precisa que només una part de Barcelona ha viscut d'esquena al mar.

És veritat, però objectivament, si veus la recuperació del litoral des de l'Hotel Vela a les xemeneies del Besòs, collons, és molt difícil estar-hi en contra.

I el Fòrum de les Cultures? També t'agrada? Patrícia Gabancho va escriure que és un espai que li agrada perquè és buit i metafísic.

El Fòrum per mi és una aberració, però és tan aberració que dóna la volta, és humor. La fotovoltaica és un acudit. A la llarga arrelarà, però el Fòrum és una zona tan catastròfica que fa gràcia. Jo li valoro el punt grotesc. Absurd. No hi és a d'altres ciutats. Pensa que, a més a més, és un lloc que molts dies fa pudor perquè hi ha la depuradora. El guionista del Fòrum és molt bo. El tio va dir: “Farem un lloc lleig, absurd i que faci pudor, i ho vendrem com si fos la polla”. Això no és pot superar.

Barcelona, començant pels okupes o pels anarquistes, té una especial tradició de moviments d'esquerres alternatius?

Sí que hi ha tradició, i com que hi ha tradició, s'acaba convertint en una cosa entre pares i fills. I com va passar a Euskadi, com és una cosa entre pares i fills, és difícil que tingui la població en contra. Aquí, en molts casos, convergents, socialistes, gent d'ordre, són pares dels radicals.

L'esquerra radical s'enfada si dius que són fills de convergents.

El radical viu enfadat, necessita motius per estar-ho; s'enfadarà per això o per les escales mecàniques. Pot ser que hi hagi alguns d'aquests joves radicals que siguin fills de vells anarquistes revolucionaris, però crec que són minoria. A Barcelona hi ha una tradició política i cultural de la insurrecció, que no revolucionària. A Barcelona hi ha una insurgència latent que està ben vista; en molts barris està integrada, hi fan coses. Si els insurgents fan coses, és molt difícil desacreditar-los perquè sí.

El 'colauisme' té alguna cosa a veure amb aquesta insurgència? Et recorda al PSUC?

El colauisme, si existeix, que no crec que existeixi, és una evolució del pico de oro de la assemblea universitària. El seu spin off eren els moviments veïnals. Però tot ve de la figura llegendària i extenuant del pico de oro. El pico de oro és un tio amb facilitat de paraula, que no li agrada gaire pencar i que té una capacitat increïble de discutir-ho tot. I que li encanta follar. Està vinculat a la joventut i a les ganes de follar. A l'època del PSUC, els Banderes Roges eren els grans folladors, perquè parlaven millor i tenien més bagatge teòric. Un tio de Comissions Obreres de Terrassa no tenia res a pelar contra Rafael Ribó o Ferran Mascarell, que eren els picos de oro de l'època. Els picos de oro els he vist des de petit, els reconec de lluny. Exemple de pico de oro elevat a la categoria màxima: Pablo Iglesias. El colauisme és la continuació de tot això. I al final sempre és un tio fent-se l'interessant, donant la tabarra i a veure si pilla. Amb l'ego pel mig, els egos messiànics.

Per què dius que el 'colauisme' no existeix?

Jo he dit això? Sí que existeix, bé, existeix la Colau. És un messianisme més.

Colau és tan messiànica com Pablo Iglesias?

Té prestacions pròpies. Evidentment, no ve estrictament de la cultura d'Iglesias, que ve de la Complutense. Ser de la Complutense a l'època del Pablo Iglesias, és ser un pinot noir; té un bouquet brutal per ser un pico de oro de renom. Colau té un origen més popular, però la intenció sempre és la mateixa: “Nosaltres som tan bons que canviarem el món”, bàsicament parlant i fent una mica de merder. De tot el colauisme, el que més m'interessa, amb molta diferència, i que m'interessa de debò com a contribuent, és Gerardo Pisarello. Pisarello és el contacte de tot això amb la realitat. És el que toca més de peus a terra.

Però possiblement Pisarello és el més extrem ideològicament de tots.

No té res a veure. Tinc la percepció que és un polític de categoria, no és un pico de oro, s'ho creu. Josep Piqué era del PSUC i va acabar de ministre d'Aznar; no m'imagino Pisarello de ministre d'Aznar d'aquí a 20 anys. En canvi, quan sento Colau, em quedo igual; no sé mai si puja o si baixa. I hi ha aquesta cosa de “hem de seure a dialogar”, que és el que dius als teus fills: “Hem de seure a parlar”. I quan ens hem assegut i parlem, què més fem? Hi ha un moment que s'han de prendre decisions. I potser Pisarello té idees radicals, però si l'han votat per aquestes idees, s'ha de respectar. El colauisme ofereix una alternativa per un nou ordre. Ara sembla que el PSC i CiU ho fessin tot bé. També la cagaven, i també ens ficàvem amb ells. També m'agrada en Joaquim Forn, que és el regidor enfadat; sembla un personatge d'Astèrix, dels Barrufets. En la mesura que Forn està enfadat, Pisarello està content. Pisarello et pot dir que t'expropiarà totes les terres amb un gran somriure.

Gabancho opina que Barcelona no ha de competir per ser la capital del món llatí. Que els anys literaris de Balcells, Gabo, Vargas Llosa o Bolaño no s'ha de buscar repetir-los. Hi estàs d'acord?

Tot això m'agafa molt lluny, i apuntes molt alt. Diria que la possibilitat de ser un pont cultural amb Hispanoamèrica va ser transitòria i casual. Les coses van i vénen. M'interessa que en la nova escena literària veig que hi ha molts que són deixebles, admiradors, d'Anagrama. No em sembla malament com a preservació d'una grandesa que és el bilingüisme, de la capitalitat de Barcelona de dues llengües creatives potents. Blackie Books per a mi és molt important, no té voluntat de prescripció ideològica. Aquest és el gran canvi. Com més n'hi hagi, millor.

Tots els entrevistats de la sèrie excepte Gabancho, estan a favor d'aprofundir en la Gran Barcelona; com proposa Colau, crear una supraalcaldia. T'interessa? Hi estaries a favor?

A mi em sembla collonut el que tenim avui. Vaig néixer i viure de petit a París. Vam anar a viure a Gennevilliers, que està després del pont de Clichy i formava part de la gran perifèria parisenca. A mi m'agrada que, si la identitat d'aquests llocs respon a una història prèvia, es preservi. Perquè si no, estem arrasant. Els de Gennevilliers no eren com els d'Asnières, ni com el de Saint-Denis ni com els de Courbevoie. De la mateixa manera que els de Molins no són igual que els de Viladecans o els de Cornellà. A nivell estructural, polític, de serveis, fer un mapa d'interconnexions em sembla imprescindible. Les solucions globals és política, però l'obsessió d'alguns barcelonins d'aniquilar la identitat de la gent d'altres municipis, et puc assegurar, coneixent la història de la banlieue, de París, riu-te'n d'això de Gràcia: la rebel·lió dels indígenes seria brutal.

Colau, pel que ha dit, no vol arribar a aquests extrems.

És que si el que volen és facilitar la vida de la gent, fer que els trens de rodalies funcionin, això no és la Gran Barcelona. Sempre necessitem una etiqueta megapotent per fer una cosa megapetita. Això és com quan et compres un bitllet de tren, que necessites saber àlgebra: la primera anella, la segona anella, la tercera anella, que arriba fins al Masnou, que per mi és com Benidorm, de lluny que és. Però sóc capaç d'assumir que El Masnou, des del punt de vista ferroviari, formi part de la Gran Barcelona, però no em puc imaginar que sigui la Gran Barcelona. Diferenciaria entre el que és la política i la identitat. Si has de solucionar problemes, no cal que li diguis la Gran Barcelona. L'Àrea Metropolitana no l'han inventat, hi és a molts llocs del món.

Tens la sensació que una de les principals diferències de fa 20-30 anys a Barcelona és que ha aparegut una notòria elit independentista, burgesa i cultural? Sagarra apuntava que la ciutat identitàriament es dividia entre aquests i els que es consideren cosmopolites.

No ho sé. Però està bé que Barcelona assumeixi part de la identitat independentista. Era una cosa que estava absent pel repartiment que havien fet les forces polítiques: “Tu, socialista, et quedes amb les ciutats i jo em quedo amb el control de la identitat del país”. Trobo que és bo que si ara hi ha un furor independentista, que aquest repartiment és corregeixi. És una correcció del paisatge. La presència cultural de l'independentisme, no és dolent que hi sigui. La cultura és diversitat.

Barcelona té un fotimer de centres expositius. Al marge del MNAC, n'hi ha de gran nivell?

Fas afirmacions molt categòriques. La Fundació Miró és la polla, el Picasso és la hòstia, el romànic del MNAC necessites tres dies per veure'l. L'opinió publicada cultural està sovint en mans de gent que no vol sortir de casa. És més fàcil rajar des de casa que agafar el metro. Ens retroalimentem en “la nostalgie de la boue”, que deia Gil de Biedma. Com si això ens hagués de vigoritzar. Fa uns dies vaig portar un cosí meu casat amb una austríaca al MNAC. Van estar dues hores visitant el romànic, gairebé ploraven. Volien tornar l'endemà; l'entrada ja ho preveu. Després vam anar al restaurant italià Xemei, vam menjar uns espaguetis venecians amb caviar. Si això ho hagués fet a San Francisco, estaria donant la tabarra a Instagram i al meu blog exigint a Barcelona aquesta comunió entre el MNAC i els espaguetis venecians. Al MNAC hi ha hagut exposicions de Caravaggio. Que no et torni a sentir dir que no n'hi ha per tant.

Diversos entrevistats de la sèrie han coincidit que sí que hi ha un problema, possiblement perquè el finançament cultura de l'Estat va més a Madrid, com el fet que la fundació Thyssen no acabés venint a Barcelona.

La meva mare [l'escriptora Teresa Pàmies], el 26 de gener del 1939 disparava des d'una barricada a la plaça Bonanova esperant els fatxes. Van fracassar. La meva mare seria estúpida si s'hagués passat 40 anys pensant “ai si haguéssim guanyat en aquella barricada". La Thyssen la vam perdre, molt bé: estem tot el dia plorant en una cantonada o fem alguna cosa? Millorem el que tenim? Si la identitat cultural barcelonina és el lament, ja podem tancar.