Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Genealogia de la radicalitat

Europa necessita polítiques radicals, en el sentit que vagin a l’arrel de les transformacions en curs. Espanya ha estat una sorpresa: en comptes de descompondre’s per l'extrema dreta, el sistema es refà per l’esquerra

El diari The Guardian, en un reportatge sobre l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, constata que “al món Occidental s'ha convertit en un tòpic parlar de la nova política en resposta a l'apatia dels electors, la crisi econòmica, la corrupció i el declivi dels partits polítics, però en el cas d'Espanya ha estat cert”. I es formula una pregunta d'abast europeu: “Podran posar en pràctica la seva agenda radical?”

Els nous es van incorporar als processos electorals ara fa dos anys. I han aconseguit quotes importants de poder municipal en un temps record. Aquesta rapidesa fa evident la feblesa dels dos partits tradicionalment hegemònics, de la diversitat política del mapa espanyol i de la disposició de la ciutadania a treure de la seva abstracció el PP i el PSOE, que es consideraven propietaris a perpetuïtat dels poders de l'Estat.

El 2003, Catalunya va abandonar el bipartidisme. El PP i el PSOE no van entendre l'avís. Aferrats a la part alta de la piràmide d'edat, s'han mantingut en el poder, la qual cosa a la llarga ha beneficiat el PP, més còmode en l'univers conservador i en el discurs de la por que no pas el PSOE, que ha vist com es pansia la seva bandera més preuada: la del progressisme i l'alternativa. Amb la seva rotunda aposta pels drets civils, el president Zapatero va esgotar les últimes cartes, abans que el partit, que ja havia assumit l'escenari econòmic i social de la dreta, entrés en una depressió crònica.

El deliri nihilista dels anys anteriors al 2008 va esclatar en forma de crisi. Des de llavors, tot ha anat molt ràpid: de la indignació (2011) a la petita revolució municipal, que va posar les principals capitals en mans dels anomenats radicals, tot just van passar quatre anys. Va començar així un procés accelerat d'adaptació a la realitat institucional, que uns han fet amb més eficàcia i rapidesa que d'altres. Mentrestant, els dos grans partits, bloquejats per la rigidesa i el caràcter jeràrquic de les seves estructures i per la trama d'interessos adquirits, seguien sent incapaços de repensar-se. Al PP, amb l'emergència de la corrupció, se li ha desmuntat part del sistema clientelar que el sostenia. I el PSOE no aconsegueix trobar-se a si mateix, una vegada trencat el matrimoni bipartidista.

La pràctica del poder no és impune. No tots els nous han sabut mantenir l'empatia i la connexió amb la ciutadania, que segueix tenint, per exemple, Ada Colau, que, al seu torn, és potser la que ha adquirit més ràpidament l'engranatge institucional. L'experiència de Syriza també pesa sobre els nous. I es nota en la prudència de Podem a l'hora de parlar d'economia.

La dreta insisteix a presentar els podemites com la gran amenaça, perquè sap que la polarització i la por són els seus únics arguments. I, no obstant això, cal ser molt sectari per no congratular-se de la flexibilitat d'un sistema que ha sabut ficar els antisistema dins del marc institucional. Hi ha qui veu Podem, a mig termini, com la nova centralitat ideològica i social del país. No oblidem que la seva força és la de l'electorat menor de cinquanta anys.

Correspon als nous incorporar l'espai institucional en el qual han entrat amb més comprensió dels canvis de fons que viu la societat per traduir-los políticament. Seria trist que aquest procés acabés amb una simple substitució dels vells actors del bipartidisme, conservant el model intacte. La dutxa de realisme de l'experiència del poder no hauria de ser incompatible amb la innovació. I, no obstant això, ara mateix hi ha més vacil·lacions que no pas novetats. Ni tan sols una cosa com la renda bàsica, que un país gens revolucionari com Suïssa s'afanya a votar, apareix en l'agenda dels debats.

Europa necessita polítiques radicals, en el sentit que vagin a les arrels de les transformacions en curs. Espanya ha estat una sorpresa: en comptes de descompondre's per l'extrema dreta, el sistema es refà per l'esquerra. I s'ha posat a l'aparador europeu. Ara falta que els nous actors estiguin a l'altura. I sàpiguen travar projectes i complicitats, aquí i fora d'aquí. La nova radicalitat serà europea o no serà.